Efectivament, Pedro Sánchez ha plantejat el debat d’investidura amb l’objectiu de no resultar elegit de moment. I pel que s’ha viscut avui al Congrés, el moment es pot allargar fàcilment més enllà de dijous. El candidat a la presidència del govern espanyol s’ha centrat a suplicar el suport impossible de la dreta espanyola més que no pas convèncer els únics aliats disposats a elegir-lo president.

El programa de govern desenvolupat en la primera intervenció és un autèntic comodí que en la seva ambigüitat pot subscriure pràcticament qualsevol força política de dreta o d’esquerra. Les propostes a favor de crear ocupació, de lluita contra la pobresa, les respostes a la revolució tecnològica, la lluita contra el canvi climàtic, i contra la violència de gènere formen part del manual parlamentari de tots els establishments europeus. De fet, ni Pablo Casado, ni Albert Rivera en les seves rèpliques han criticat gaire les propostes programàtiques de Pedro Sánchez. Encara més, Casado ha reivindicat el copyright d’algunes iniciatives plantejades per Sánchez i s’ha apuntat com a herència dels governs del PP les dades més positives sobre la situació socioeconòmica espanyola.

Aquesta estratègia del candidat a la presidència del govern espanyol és una manera d’afirmar que no vol ser investit amb el suport d'Unidas Podemos i l’abstenció dels independentistes i que si finalment ho arriba a fer, serà per culpa de PP i Ciutadans, que, a parer seu, són una colla d’irresponsables antipatriotes. En aquest sentit sembla un missatge que no anava pas dirigit a la ciutadania, tampoc als votants d’esquerres que el van convertir en líder de la primera força parlamentària per barrar el pas a la ultradreta. Escoltant Sánchez sembla que està més preocupat de justificar-se davant dels poders fàctics que li envien missatges dissuasius sobre un hipotètic govern d’esquerres. O això o és que ja té decidit anar a eleccions.

La investidura de Sánchez sembla més difícil que abans del debat. L'única proposta clara és reformar l’article 99 de la Constitució, una iniciativa per ofegar els partits d’àmbit autonòmic i directament contra Unidas Podemos

Perquè la intervenció de Sánchez fins i tot afegeix obstacles importants a la coalició amb Podemos. L'única proposta clara i nova de Sánchez és reformar l’article 99 de la Constitució, que no té cap altre objectiu que ofegar la veu de les minories en l’articulació d’una majoria de govern. És una iniciativa contra els partits d’àmbit autonòmic, especialment els catalans, i directament contra Unidas Podemos, com s’ha encarregat de deixar clar Pablo Iglesias. El candidat ha afirmat que aquesta reforma constitucional serà la primera iniciativa del seu govern si és que surt elegit. Doncs difícilment Unidas Podemos podrà assumir un programa que ho incorpori. Sánchez ha tornat a amenaçar amb la repetició d’eleccions i el cert és que les perspectives per a dijous són més pessimistes que abans de començar el debat.

Amb tot, el fet més imprevist del debat ha estat l’opció estratègica de Pedro Sánchez d’ignorar el conflicte català en la seva primera intervenció. En les rèpliques més aviat s’ha tret el mort de sobre. Al màxim que ha arribat en les respostes a Casado ha estat a admetre que hi ha un “conflicte polític”, però no ha estat capaç d’oferir per resoldre’l res que no sigui “la defensa de l’Estat de les autonomies”, que ara com ara és el mateix que no fer res. Tenint en compte que es tracta de la crisi política més important de l’Estat, com ha reconegut el mateix Sánchez diverses vegades, evitar l’assumpte només es pot interpretar com una decisió estratègica de la qual haurien de prendre bona nota els sobiranistes, que contra Rajoy lluitaven millor. Com ha dit Sánchez a Casado, i el mateix podria dir a Rivera, PP i Ciutadans viuen del conflicte. La posició del PSOE respecte de les reivindicacions sobiranistes i la situació de presos i exiliats és pràcticament la mateixa, però el que canvia és la manera com pensa Sánchez gestionar la situació. PP i Ciutadans van convertir la bel·ligerància contra el sobiranisme i el suport a la repressió en pràcticament el seu únic discurs polític. Aquestes actituds han estat la principal contribució als arguments del moviment independentista en defensa de drets fonamentals. L’opció de Sánchez és quan menys es parli de Catalunya, millor, i es basa en la convicció que “ja es cansaran”. Costarà molt més mobilitzar-se contra el silenci.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat