Els països que han frenat més ràpidament la propagació del coronavirus han estat Hong Kong i Singapur, que van decretar el confinament immediat de la població. On la pandèmia s’ha estès en progressió geomètrica ha estat a Itàlia i Iran, on les mateixes mesures s’han acabat adoptant quan el virus ja havia disparat el nombre de malalts i de morts. Ara mateix és Espanya el país que experimenta un augment més vertiginós de casos i de morts a causa de la malaltia. Amb les referències que hi ha i els consells dels epidemiòlegs, el lògic seria aplicar els criteris que han donat bon resultat a Hong Kong. La gran pregunta és per què el govern espanyol es resisteix a fer-ho.

Cal dir que en aquesta ocasió el plantejament que ha fet el president de la Generalitat, Quim Torra, a qui li hem de desitjar un ràpid restabliment, té tot el sentit comú que incomprensiblement li ha faltat al president espanyol. No era tan difícil. S’ha limitat a tenir en compte les experiències dels països que estan superant més ràpidament la crisi i a seguir els consells dels brillants epidemiòlegs catalans. Més aviat que tard, el govern espanyol no tindrà més remei que aplicar el criteri del president català. De fet, ja ho estem veient amb el tancament de fronteres, però, de moment, dilluns al matí el zàping permetia constatar les significatives diferències de concepte entre un executiu i altre. Mentre la consellera de Salut, Alba Vergés, cedia els micròfons als científics; el govern de l’Estat donava el protagonisme a caps militars i policials.

Fins ara, el decret de l’estat d’alarma del govern espanyol sembla més un simulacre, quan dilluns les aglomeracions, especialment a les ciutats que disposen de metro, posaven de manifest la contradicció amb la crida dramàtica que la gent es quedi a casa. Fa la impressió que l’objectiu prioritari de l’executiu de Pedro Sánchez no ha estat la batalla contra el virus, sinó deixar clar que el govern espanyol i el seu president són al capdavant de l’atac.

Mentre la consellera de Salut cedeix els micròfons als científics, el govern de l’Estat dona el protagonisme a caps militars i policials

Dit d’una altra manera, els preocupa per damunt de tot la propaganda, per fingir un lideratge polític que fa aigües per tot arreu. Segurament, els spin doctors de la Moncloa han dit a Pedro Sánchez que ha de donar una imatge d’autoritat que transmeti seguretat a la gent. Ho han intentat amb una inversió milionària en publicitat als diaris de paper, que paguem entre tots, i s’ha donat una dimensió patriòtica a la batalla contra el virus, posant els caps policials i militars davant dels mitjans fent un cert ridícul, perquè no tenen altre missatge concret a transmetre que estan al servei de país. Només faltaria.

I el més sorprenent de tot és que en la compareixença de dissabte, el president del govern espanyol no va plantejar ni una sola mesura per fer front al cataclisme econòmic que ens ve a sobre. Fins i tot Donald Trump ha estat més ràpid. Sembla que dimarts el Consell de Ministres anunciarà algunes mesures que també arriben tard. Petites empreses, autònoms i grans indústries com Nissan i Seat ja han aturat l’activitat i han enviat milers de treballadors a casa pendents del subsidi d’atur. Els afectats no han trobat en l’Estat una interlocució ni tan sols tranquil·litzadora.

Els càlculs polítics per treure profit de la crisi són, a més de deshonestos, absurds i inútils, perquè, efectivament, més tard o més aviat, el virus remetrà, però serà una victòria pírrica de la qual ningú es podrà penjar cap medalla

Els manuals de com afrontar una crisi, sigui sanitària, econòmica o política, assenyalen que els estralls de les mesures dràstiques i immediates són enormes i espanten a qualsevol, però no tenir el coratge d’aplicar-les a temps fa molt més llarg en el temps i molt més penós remuntar la situació. És el que va passar amb la crisi del 2008 quan els responsables polítics i els financers es van entossudir a negar la realitat. Després els bancs i les entitats financeres es van haver de rescatar a força de milers de milions de diner públic.

Aquesta crisi del Covid 19 no té precedents. És la pitjor de totes les que hem viscut i recordat fins ara i les conseqüències són encara imprevisibles, amb l'única certesa que seran nefastes per a tothom. Així que els càlculs polítics per treure profit de la crisi són, a més de deshonestos, absurds i inútils, perquè, efectivament, més tard o més aviat, el virus remetrà, però serà una victòria pírrica de la qual ningú, i menys Pedro Sánchez, es podrà penjar cap medalla.