Una revelació del digital The Intercept ha posat al descobert la connivència política entre el jutge i els fiscals del cas pel qual es va condemnar per corrupció a pena de presó l’expresident brasiler Lula da Silva. El jutge Sergio Moro que va sentenciar Lula és ara ministre de Justícia del govern ultradretà de Jair Bolsonaro. The Intercept ha tingut accés a converses i intercanvis de correus electrònics entre el jutge i els fiscals on queda palès que tots plegats compartien l’objectiu polític d’impedir el retorn al poder del Partit del Treball. Segons el digital que dirigeix Glenn Greenwald, el jutge Moro donava instruccions estratègiques als fiscals. I també que, davant la dificultat de presentar proves, l’acusació es va basar en informacions periodístiques. Als Estats Units fa temps que les coses funcionen d’una manera semblant. Fins i tot les sèries de televisió fan paròdia de la judicialització de la política com una epidèmia antidemocràtica fomentada des del poder.

Escoltant les conclusions dels advocats defensors en el judici del procés i recordant alguns episodis dels darrers mesos, els paral·lelismes fan basarda. En el cas espanyol, les amistats perilloses entre jutges, fiscals, polítics i periodistes ni tan sols s’han dissimulat. La posició i la trajectòria política de la major part de les persones que han intervingut, des dels membres del Tribunal passant pels fiscals i acabant amb els polítics, els policies i altres testimonis són d’una coneguda animadversió respecte dels acusats, de la seva ideologia i del que representen.

Els advocats han posat en evidència que també en aquest cas els acusadors han basat bona part del seu relat en informacions periodístiques. Informacions periodístiques subministrades per la Policia i per la fiscalia i publicades acríticament en el que ha estat l’episodi més negre i vergonyant del periodisme espanyol. Del periodisme i de tants periodistes que no han tingut cap escrúpol en posar-se al servei de la repressió fent seves les notícies falses que els dictava el poder.

Contrastant les versions de fiscals i defensors costa d’imaginar com s’ho farà el Tribunal per justificar cap condemna als acusats pel procés, atès que el Codi Penal no té prevista la figura delictiva del “farol”

Amb tot, confrontant els relats dels defensors amb els acusadors, costa d’imaginar com s’ho farà el Tribunal Suprem per justificar cap condemna que vagi més enllà de la desobediència o els desordres públics. No només perquè l’absència de violència, tan documentada, fa inversemblant la idea de la rebel·lió. També perquè el relat dels mateixos advocats neguen la transcendència dels fets. Començant per la declaració d’independència i de la voluntat política de fer-la efectiva, com va quedar prou clar quan el Govern de la Generalitat no va implementar la resolució aprovada pel Parlament que l’instava a “dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de Transitorietat Jurídica i fundacional de la República…”. Com tothom sap, no van dictar ni una sola resolució, ni van arriar cap bandera. I no ho van fer per dues raons, perquè no podien i perquè no volien. No podien perquè no tenien la capacitat política, institucional, financera i diplomàtica per fer-ho i no van voler anar més enllà per evitar prendre més mal, en el que va ser el càlcul més erroni. La tesi del farol que va plantejar la consellera Ponsatí resulta ara més diàfana i planteja algunes paradoxes. D’entrada que els farols polítics no estan previstos en el Codi Penal i per tant que una condemna severa per un farol seria molt injusta.

I des d'aquest punt de vista, el Tribunal Suprem té dues opcions. Una és absoldre els acusats i exigir al poder legislatiu que produeixi les lleis adequades per prevenir els farols polítics. L’altre és deixar-se arrossegar per l’”ardor guerrero” que l’ha caracteritzat fins ara i condemnar els acusats com si realment haguessin fet el que no van fer, amb la intenció d’escarmentar i perquè ningú torni a tenir la temptació de reincidir ni que sigui de farol.

Com bé ha dit l’advocat Andreu Van den Eynde, el Tribunal Suprem té la possibilitat de tornar la pilota a la política i segons què faci allargarà o escurçarà el conflicte, perquè som davant d’una altra paradoxa: si les condemnes són severes, la sensació d’injustícia perllongarà i agreujarà el conflicte entre Catalunya i Espanya. En canvi, si els polítics són absolts, així que recuperin la llibertat, seran els ciutadans els que els passaran els comptes pendents.