Pedro Sánchez ha donat per tancada la possibilitat d’un govern de coalició amb Unidas Podemos, que era, per imperatiu dels poders fàctics, el principal objectiu i el principal maldecap que tenia des de la nit de les eleccions, quan els seus correligionaris cridaven “con Rivera, no” i, al mateix temps, el líder de Ciutadans es tancava en banda a cap acord. Descartada, doncs, l’opció aritmèticament més lògica ―atès el resultat dels comicis― però políticament més indesitjada, a continuació Pedro Sánchez ha tornat a fer una proposta més barata que totes les anteriors, com és un acord programàtic que li asseguri una presidència sense ministres que hagin de despatxar amb Pablo Iglesias.

Pràcticament seria un xec en blanc, perquè un cop investit president, Sánchez podria complir o no complir l’acord, però Unidas Podemos es trobaria lligat de peus i mans perquè en cap cas estaria en condicions de provocar una moció de censura, ni de donar suport a la mateixa iniciativa proposada per la dreta. De fet, l’únic argument convincent de Pedro Sánchez a UP perquè signi un acord d’investidura és l’amenaça tàcita de repetir les eleccions. Els recents sondejos del CIS i d’El País pronosticant el millor per al PSOE i el pitjor per a UP fan el paper de l’artilleria, cercant sobretot segar l’herba sota els peus de Pablo Iglesias a força d’enverinar els debats interns de la coalició del color morat.

L’estratègia de Sánchez li està sortint a compte en la mesura que desestabilitza l’adversari d’esquerres amb la intenció de fagocitar-lo, però que vagi amb compte, que quan la socialdemocràcia europea s’ha entregat als dictats de la dreta econòmica, els partits socialistes han experimentat una tendència a la irrellevància

Per justificar-se per tot el que fa, Sánchez ha enviat una carta als militants socialistes jurant i perjurant que ha fet tot el possible per pactar amb Unidas Podemos i que si no ho ha fet no ha estat per culpa seva, que s’ha comportat amb extrema generositat. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Tot seguit, el president en funcions i candidat a la investidura obre una ronda de consultes amb organitzacions progressistes perquè l’ajudin a carregar-se de raons d'ara fins al setembre. Val a dir que, tot i no haver aconseguit investir-se president, l’estratègia de Sánchez li està sortint a compte en la mesura que desestabilitza l’adversari, l’adversari d’esquerres, és clar, per acabar fagocitant-lo. És de fet que el va fer el PSOE des de l’inici de la Transició, primer amb els partits socialistes que pul·lulaven pel país i a continuació practicant una opa permanent als comunistes. Ara, l’estratègia passa per hegemonitzar i l’espai que va del centre a l’esquerra com l'única manera d’assegurar victòries electorals davant de la dreta dividida en tres partits.

Tanmateix, cal no oblidar que la crisi política a Espanya comença amb el 15-M quan encara governava el PSOE. Zapatero, després de negar reiteradament la crisi i llançar la casa per la finestra fins i tot atrevint-se a regalar 400 euros a cada contribuent, va rebre una trucada de Berlín, es va posar a les ordres i va anunciar la més gran i més greu retallada social de la història. Des de llavors, el 2010, els socialistes espanyols no han aixecat el cap fins ara i ho han fet no tant per mèrits propis, sinó gràcies a la corrupció i la divisió de la dreta. Ara mateix, Pedro Sánchez ha guanyat les eleccions amb set milions de vots, si fa no fa, els mateixos que quan el partit es va enfonsar a l’oposició el 2011. No està en situació, doncs, de tirar coets. El mapa polític d’Europa és tot un advertiment. El PS francès no hi és ni se l’espera. Els socialdemòcrates alemanys s’han vist superats pels Verds. Del PASOK grec gairebé ningú se’n recorda i els socialistes italians es van fer l’harakiri abans abduïts per Berlusconi. Quan la socialdemocràcia europea s’ha entregat als dictats de la dreta econòmica, els partits socialistes han experimentat una tendència cap a la irrellevància o la desaparició.