El cert és que la legislatura catalana s’ha salvat in extremis. Divendres passat semblava tot perdut. El president Torra ha passat el cap de setmana preparant la presentació del pla de govern i pendent de si havia de convocar eleccions. És el que hauria passat si Esquerra Republicana, diuen els seus, s’avenia a assumir la suspensió dels diputats electes que són a la presó i a l’exili, dictada pel jutge Llarena. Inclosa, per descomptat, la suspensió de Carles Puigdemont, a qui Junts per Catalunya continua considerant el president legítim i irrenunciable.

Si Puigdemont deixa de ser diputat, també perd aura institucional i la possibilitat de recuperar en un moment donat la presidència, raó de ser de la legislatura, segons van dir els sobiranistes a la campanya electoral. Així que Junts per Catalunya es va tancar en banda a acceptar la suspensió amb l’amenaça de forçar eleccions. Les poques ganes de comicis que té ara mateix Esquerra Republicana van superar en el darrer moment les enormes ganes que tenen d’apagar el llum de Waterloo.

Així i tot, el conflicte continuarà obert i pendent de noves intervencions judicials, probablement recurribles al Constitucional i tal dia farà un any. El que se sotmetrà a votació del ple del Parlament serà si se suspenen els diputats tal com ordena el jutge. D’acord amb el reglament del Parlament, la suspensió dels diputats només pot prosperar amb el suport de la majoria absoluta de la Cambra. Des d’aquest punt de vista, els diputats de PP, PSC i Ciutadans serien el bàndol del sí, però mai arribaran a la majoria absoluta, ni tan sols descomptats els vots dels diputats presos i exiliats que no votaran per evitar un conflicte d’interessos. Amb la derrota cantada, el més probable és que els partits que van donar suport al 155 es neguin a participar en la votació.

Arribats a aquest punt es produirà un nou conflicte de legitimitats, entre la interlocutòria del jutge Llarena i el Reglament del Parlament. Llarena aplica als presos sobiranistes mesures cautelars previstes per acusats de terrorisme. Per la seva banda, la mesa del Parlament considera que és el ple de la Cambra l’únic organisme legitimat per suspendre els diputats. I l’article 25 del Reglament diu que podran ser suspesos els diputats “Si és ferm l’acta de processament o d’obertura de judici oral i el ple del Parlament ho acorda per majoria absoluta, atesa la naturalesa dels fets imputats”. O bé, també per acord del ple per majoria absoluta “si han estat condemnats per sentència ferma a una pena de privació de llibertat que n’impossibiliti l’assistència a les sessions plenàries”.

Es produirà un nou conflicte de legitimitats entre la interlocutòria del jutge Llarena i el Reglament del Parlament

L’interès de l’argumentari del Parlament és que utilitza jurisprudència del propi Tribunal Suprem dictada ni més ni menys pel magistrat Manuel Marchena, a qui tothom considera mentor de Llarena. Marchena va signar una sentència condemnatòria de Juan María Atutxa, quan el president del Parlament basc es va negar a dissoldre el grup parlamentari anomenat Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització d’Herri Batasuna. Marchena va argumentar llavors que la dissolució del grup parlamentari “no implicava una ingerència en l’àmbit parlamentari” perquè només es tractava que els diputats abertzales passessin al grup mixt.

Afirmava Marchena en la seva ponència que “Aquest principi d'autonomia parlamentària és, sens dubte, el nucli de la garantia institucional. (...) Aquell principi troba exprés fonament a l'art. 72 de la CE, segons el qual, les Cambres "(...) estableixen els propis reglaments, aproven autònomament els seus pressupostos (...) regulen l'estatut del personal (...) i trien els presidents respectius i els altres membres de les taules". El president de la Cambra, al seu torn, exerceix "(...) en el seu nom tots els poders administratius i les facultats de policia a l'interior de les seves respectives seus".

Així i tot, Espanya va ser condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans per la sentència de Marchena contra Atutxa, la qual cosa no va ser obstacle perquè continués escalant fins a la presidència de la Sala Segona del Tribunal Suprem que ocupa ara mateix.