Assistim aquests dies al judici al Tribunal Suprem als presos polítics catalans. Un judici del qual val a dir, a manera de preàmbul, que al nostre parer:

1.- No s'hauria d'haver obert judici oral, perquè això significava donar versemblança a una instrucció duta a terme pel jutge Llarena. Una instrucció escandalosa, plena de falsedats tan grolleres com desmentides per centenars i centenars de testimonis personals i gràfics sobre els fets esdevinguts davant la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Sense perjudici de tot un cúmul d'irregularitats com, per exemple, la investigació paral·lela duta a terme per diferents tribunals, la sostracció de la causa als tribunals i jutges naturals ―en aquest cas, els catalans―, el tancament de files de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem davant els tribunals d'altres estats europeus que no veien per enlloc els delictes de rebel·lió i sedició, o la més que pertinent recusació del jutge Marchena ―i, per tant, per extensió, de la resta de magistrats―, un cop conegut l'escàndol del whatsapp de Cosidó sobre el "control de la sala del Suprem per la porta de darrere" ―el no menys esperat tripijoc del Tribunal Suprem per part del PP, amb el silent i tàcit suport del PSOE―.

2.- El PSOE hauria pogut impedir, movent fitxa amb la fiscalia, aquest autèntic atemptat als drets fonamentals, quan es va produir la moció de censura a Rajoy, la seva entrada al govern espanyol i nomenament de la nova fiscal general.

Tanmateix no ha estat així, la seva fiscalia ha estat tant o més bel·ligerant ―fins i tot amb pronunciaments públics molt explícits― que la del PP i, per tant, va donar via lliure que es pogués celebrar aquest judici-farsa, que de ben segur pesarà en el futur sobre la ja molt precària credibilitat de la democràcia espanyola. Ja fa molts anys que el recentment desaparegut líder del PNB, Xabier Arzalluz, va parlar de la "democràcia de baixa qualitat". Avui resulta plenament vigent aquella frase, encara més quan estan recents els pronunciaments del Tribunal de Drets Humans sobre casos de tortures, sobre el judici a Arnaldo Otegi o la sentència sobre el cas dels membres de la Mesa del Parlament Basc, aquest cas, per cert, en què la condemna d'Estrasburg afecta directament el jutge Marchena, que presidia la sala del Suprem que va condemnar els membres del Parlament Basc sense respectar el seu dret de defensa. No han de sorprendre, per tant, les retallades que Marchena aplica recurrentment al dret de defensa durant la vista, per més que hagi intentat revestir la seva actuació, sobretot en les primeres jornades, d'una impostada aura de magnànima màniga ampla. Al final, com la cabra tira a la muntanya, Marchena tendeix al tarannà estructural i profund de la seva cúpula, d'aquesta justícia envers la qual ―segons acostumava a dir el fa anys traspassat Francisco Hernando, president del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem entre 2001 i 2008― "Franco sempre es va portar bé".

No resulta ociós tornar a ressaltar que el PSOE sí que va poder, però no va voler, actuar des de la fiscalia i apartar-se d'aquesta escandalosa manipulació de la justícia en què ha esdevingut l'anomenat "judici al procés". Existia el precedent de l'anomenat "cas Atutxa", en el qual, una vegada va accedir Rodríguez Zapatero al govern espanyol, la fiscalia nomenada pels socialistes va decidir no impugnar el sobreseïment de la causa al Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Malauradament, un cop retirada fàcticament la querella per la Fiscalia General de l'Estat de Rodríguez Zapatero, va quedar en peu l'acusació de Manos Limpias, que va ser la que va portar el cas a cassació al Tribunal Suprem, quan el TSJPV va absoldre els membres d'aquella Mesa. I va ser precisament el jutge Marchena qui va materialitzar la condemna. Algú pot tan sols imaginar l'escenari que hauria quedat amb la sola acusació de Vox en el judici del procés?

Catalunya és en si mateix el problema número u de la política de l'estat espanyol

En tot cas, els fets són com són, i la covardia del PSOE (el secretari general Pedro Sánchez, abans d'accedir al govern, va demanar, no ho oblidem, una revisió del delicte de rebel·lió per tal que es pogués aplicar als presos polítics catalans) davant la dreta i els seus propis barons interns ens ha portat fins aquí. El judici polític més important de la democràcia del règim del 78.

Catalunya, i per extensió Euskal Herria i ―encara que en menor mesura― Galícia, és en si mateix el problema número u de la política de l'estat espanyol. Per no referir-nos ara al problema més proper als que subscrivim aquest article, el problema basc, de profundes arrels històriques. L'anomenat "problema català" té, per raons històriques, polítiques, econòmiques i demogràfiques, una dimensió que, tot i que en la seva naturalesa és similar al problema nacional basc, adquireix una rellevància que fa encara més incomprensible que es vulgui sostreure a l'àmbit de les decisions polítiques i remetre-ho a les instàncies judicials. Instàncies que, d'altra banda, com ha quedat ben acreditat un cop més, manipulen els fets fins als extrems més nefands, ignominiosos i fins i tot humiliants envers una sensibilitat democràtica basada en el respecte als drets fonamentals.

Un mínim repàs a la història de Catalunya ens parla d'una nació sotmesa després de la Guerra de Successió amb la supressió i arrasament de les seves Constitucions; d'una nació que lluita almenys des de les Bases de Manresa de 1892; seguint per la Mancomunitat de Catalunya de 1914 ―el fi era recuperar la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts catalanes― i que va dissoldre Primo de Rivera el 1924; la Catalunya de l'Estatut de 1932 (resulta alliçonador veure amb quins arguments es combatia aquell Estatut des d'Espanya, les seves desqualificacions semblen calcades d'un discurs actual d'Inés Arrimadas, per exemple); els pronunciaments a favor d'una República catalana ―l'efímer de 1873, que proclamava "l'Estat català federat amb la república espanyola", el de Macià el 1931, que declarava "en nom del poble de Catalunya, proclamo l'Estat català sota el règim de la República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anuncia i demana als altres pobles germans d'Espanya la seva col·laboració en la creació d'una Confederació de pobles ibèrics", o el de 1934 de Companys, que torna a proclamar l'Estat català i acaba a la presó―, fins arribar als nostres dies amb un esgotament de l'anomenat règim del 78.

Aquest esgotament del règim del 78, en el cas català, s'ha traduït en les conseqüències d'un general i continu deteriorament de la democràcia a Espanya i la insostenibilitat econòmica d'un model autonòmic que ha fet que molts catalans ―al contrari dels molts bascos que van votar 'no' o es van abstenir en el referèndum constitucional de 1978― van creure en un cert marge d'interpretació constitucional que permetés el respecte ple a la seva realitat nacional i que han vist que ni se'ls respecta en el seu model polític, cultural i educatiu, sinó que, a més, se'ls incauta cada any un significatiu percentatge del seu PIB, hagin optat, des de l'autèntic cop d'estat a la Constitució perpetrat el 28 de juny del 2010 amb la sentència contra l'Estatut del 2006, pel plantejament del dret d'autodeterminació, i, com a primera instància, per una reclamació de poder sotmetre la qüestió a referèndum. Ho van fer per vies institucionals fins a 18 vegades. És important recordar-ho quan es parla d'unilateralitat. La unilateralitat pot ser producte de la manca ―en aquest cas flagrant― de voluntat bilateral per part de l'estat espanyol.

La batalla que està lliurant la Catalunya que defensa els drets fonamentals, és la batalla de tots els que defensem el pacifisme i la plena validesa de la desobediència civil, la dignitat i la no-incriminació d'aquells que defensen els seus drets inalienables fins a les últimes conseqüències

Ens trobem ara, després d'aquests últims anys de lluita persistent, massiva, pacífica i democràtica de milions de catalans, amb un estat que, mitjançant la barroera manipulació de fets absolutament verificables i profundament pacífics en la seva expressió, vol castigar exemplarment conductes democràtiques i tipificar-les com a fets violents que mereixen unes penes comparables, si no superiors, a casos tipificats com a rebel·lió o sedició ―d'aquí l'obsessiva definició de manifestacions massives i pacífiques com a suposadament protagonitzades per incontrolables torbes violentes―.

És l'Estat que no va dubtar a passar per sobre de l'Estatut del 2006, acordat al Congrés, ratificat al Senat, sotmès a referèndum i signat pel Rei. Aquest Estat que, com bé recordava Jordi Turull, se salta una rere l'altra les resolucions del Tribunal Constitucional que donen la raó a la Generalitat. L'Estat que, com va denunciar Jordi Cuixart davant la sala presidida per Marchena, està retallant, un rere l'altre, drets fonamentals no només dels catalans, sinó de tots els ciutadans de l'estat espanyol. Un Estat que pretén quelcom que, per molt que ara ho exhibeixi impúdicament, estem segurs que no aconseguirà, és a dir, sostreure, un cop més, un problema polític, el problema de Catalunya i la resta de nacions de l'Estat, del debat i resolució política i portar-lo als tribunals, convenientment afinats, pretenent així aturar per la via punitiva dels seus tribunals un problema secular que segueix sense ser resolt.

La batalla que està lliurant la Catalunya que defensa els drets fonamentals, aquesta Catalunya que va més enllà dels presos polítics i formacions independentistes, perquè no és ―o no és només― la batalla pels drets a l'autodeterminació o la independència, sinó la batalla pels drets fonamentals de les persones i els pobles, és la batalla de tots els que defensem, des de la fermesa democràtica, el pacifisme i la plena validesa de la desobediència civil, la dignitat i la no-incriminació d'aquells que defensen els seus drets inalienables fins a les últimes conseqüències.

Estem convençuts que més d'hora que tard ―tot i que ara, parafrasejant el Cercador de Tirso de Molina, "el que de un bien gozar espera, cuando espera desespera", se'ns faci molt llarg, i fins i tot s'aventuri un final al Tribunal dels drets Humans d'Estrasburg que pot traduir-se en no menys de 7 anys―, la raó de la democràcia i els drets fonamentals s'acabarà imposant. Perquè no pot assistir sinó raó a aquells que, durant tant de temps, no han fet sinó plantejar una lluita valenta, democràtica, pacífica i, per què no dir-ho, bella, pels drets fonamentals. No hem de defallir en aquesta lluita per drets fonamentals de les persones i els pobles, els nostres i els de tot el món. No tenim dret a defallir. La batalla és llarga, però venim d'una història jalonada per lluites que ens van portar drets civils que ara ens semblen una cosa normal, però en altres temps no va ser així. Al final, triomfarà la raó, encara que costi molts esforços i incomprensió. Fa 7 segles, Ramon Llull va deixar escrit, en els seus Proverbis: "Causa estranyesa que, en la ciència del dret, es violin els drets de la raó". Guanyarem la batalla.

 

Jon Inarritu és senador per EH-Bildu / Gorka Knörr és exmembre del Parlament Europeu

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat