El joc de les cadires

"Els jocs infantils no són tals jocs, sinó les seves activitats més serioses"
Michel de Montaigne

Ni un dels meus lectors pot dir seriosament que mai no hi ha jugat. Voluntàriament o obligat. Era omnipresent en dies de pluja, aules d'infantil, aniversaris i festes de tota mena. Tot plegat és ben senzill: unes cadires en cercle amb l'única regla de ser-ne una menys que el nombre de jugadors; una mica de música enllaunada o picant de mans i un món que gira fins que la melodia s'atura. Ho porto a col·lació perquè a això exactament és al que estan jugant els anomenats socis de govern —si és que encara ho són— amb Pedro Sánchez. Atenció.

Abans d'iniciar el joc, i que comencin a girar, recollim el més impresentable de la fanfarrona declaració d'ahir —feta en dejú, com va precisar— del responsable, pel cap baix, d'haver nomenat per a altes responsabilitats els corruptes i de no haver-los vigilat. In eligendo i in vigilando. La culpa l'assetja. Suficient per a qualsevol demòcrata que no sigui de tefló, com diu The Times a la seva editorial o, cosa que és el mateix, que no tingui una barra de proporcions descomunals. Partim de la base que simplement per això hauria d'haver dimitit.

Instal·lats en l'anormalitat democràtica de qui ens diu que els corruptes i els puters són pocs, que l'han enganyat i que és imprescindible perquè no hi hagi alternança de poder, perquè l'oposició és el pitjor, vegem en quines circumstàncies estem. Tenim un govern central presidit per un senyor, carismàtic i ben plantat, diuen, que no va guanyar les eleccions i que hi va accedir per legítim suport parlamentari. Un president i un govern que no ha estat capaç d'aprovar la llei de lleis —els pressupostos— en tota la legislatura i que, a més a més, està assetjat per la corrupció del seu cercle més pròxim. Un president que afirma que no deixa anar la poltrona fins que no toqui el 2027, com si l'ocupació del poder fos un mèrit. Per tant, estem davant d'un govern que se sosté exclusivament pel suport dels anomenats socis de govern i per llur decisió de lligar-se a la pedra que Pedro Sánchez duu enrotllada al coll.

No sé com em va venir al cap la idea del joc de les cadires. D'acord, no diguem mentides, ho sé, però ara no ve a tomb. Quin grup de suport de Sánchez serà l'últim que quedarà dret i sense cadira? Qui no tindrà temps de reaccionar? Amb la performance de dijous i la de dilluns, el president narcís no ha fet res més que girar una mica més la maneta perquè la música continuï i els socis tornin a fer voltes entorn de les cadires sense parar. És un girar improductiu, no n'espereu més, però a ell li dona joc, o sigui, li dona temps per continuar a la seva, que és no perdre el poder. No perdem de vista que la música pararà en algun moment. En aquest metafòric cas, cada silenci musical serà determinat per un nou informe de l'UCO o una decisió judicial. Imagineu, estem jugant, Turull, Rufian, Otegi i Aitor, juntament amb Ione i Yolanda, van fent voltes vertiginoses al ritme que toqui Sánchez, fins que pum!, l'UCO presenta un nou informe sobre un ministre o sobre una presidenta parlamentària i a veure qui corre a asseure's i es queda sense cadira. No oblideu que els d'Iglesias ja s'han arrepapat. Són els únics que s'han negat a reunir-se amb el president esquitxat de corrupció i que han afirmat que "Sánchez no podrà ser part de la solució", o sigui que si no es mouen de la seva cadira, tenim una vacant menys.

Quan la podridura sigui revelada, qui serà l'últim que quedarà dret i amb cara de ximple donant suport a l'insuportable?

És possible que fins i tot després d'aquesta nova ensopegada, Pedro, Pedro, Pedro, Pe —la Carrá, dixit— aconsegueixi donar-li una mica més de corda al gramòfon i és possible que algun altre soci s'assegui esllomat. No penso en Sumar, que és a la poltrona, sinó que tenim Otegi que ha dit: "ja no n'hi ha prou amb dir que l'alternativa a Sánchez és pitjor" ara el debat "ha de satisfer els interessos de les nacions sense Estat". No sé quin marge de maniobra té el president pulcrament maquillat, és un dir, per a això, tot i que amb unes promeses la música es pot reprendre una estona més fins a... l'informe sobre Air Europa o sobre Zapatero o sobre el ministre Torres o... Quina llàstima que la "lampista" ja no pugui posar ordre! La música continuarà parant i la pregunta és, quan pari del tot, quan la podridura sigui revelada, els comptes descoberts, els judicis se celebrin, els fiscals i els germans es vegin als bancs dels acusats, qui serà l'últim que quedarà dret i amb cara de ximple donant suport a l'insuportable?

Aquest espectacle inaguantable no ha fet sinó començar. És rotundament impossible que els corruptes fossin "només tres". Primer, perquè el que van fer —comissions, contractes, feina per la cara per a les bagasses— no s'aconsegueix fer sense signatures i sense passar per l'organigrama. Aquí és on el director de Carreteras i la presidenta d'Adif entren a jugar, però n'hi haurà més. Ahir mateix va haver de dimitir el número tres de Montero, el president del Tribunal Econòmic-Administratiu Central, el que veu els recursos dels contribuents, perquè un empresari ha denunciat les comissions que cobrava per anul·lar sancions i inspeccions. És terrible, per molt que entre el poti-poti de porqueria ja n'hàgim vist de tots colors. "La confiança està al límit" ha dit Junts i no m'estranya perquè la dels ciutadans i contribuents ha rebentat fa temps. "Hi ha una ratlla" afirma el líder el PNB, al qual no se li coneix vici. "Ha d'adonar-se que per tal de continuar amb la seva complicada agenda de president, ha de ser president" s'ha indignat Rufián en veure que el PSOE ha llançat la compareixença promesa al Congrés a tres setmanes vista. Guanyar temps. Cada dia dins de la Moncloa és un dia menys a fora, deu pensar.

Tot depèn dels socis i dels militants del PSOE. Els socis girant entre les cadires, amb el risc de quedar-se sense lloc per posar el cul; els militants assumint que aquest líder i aquest cèsar seu pot deixar el partit com el Temple de Jerusalem, arrasat fins que no en quedi pedra sobre pedra.

Que cadascú triï el cistell on posa els seus ous. Jugar-te-la que els caigui a sobre el pes de la llei i de la infàmia no només no és bona aposta, sinó que sempre els tacarà a ells també. Sobretot als últims, als que es quedin penjats mentre la resta ha pres una decisió.

Això no s'ha acabat. No s'aturarà. La justícia arribarà als racons d'aquesta podridura fins i tot si porten el nom d'una persona jurídica o de més. I aquesta organització, que no és sinó un dels partits necessaris per a la governabilitat d'Espanya, és estructural i la seva defenestració ens perjudicaria a tots. Als socis també. Les eleccions de vegades s'avancen, com va fer Felipe González el 1996, quan CiU el va deixar caure per corrupció i terrorisme d'Estat.

tú pides ritmo automático

este es el ritmo automático

dame mi ritmo automático

automático

automático

automático

La democràcia és una altra cosa.