Amb aquest crit, més quarterer que judicial, s’ha posat final al lliurament de despatxos judicials avui a Barcelona, sense la presència del Rei. L’acte, sota la presidència del president en funcions del CGPJ —quasi dos anys de bonus track—, acompanyat del ministre de Justícia —hem sentit, o no, la seva disconformitat amb els aguerrits cridaners— i una minoria de vocals del CGPJ, ha tingut com a notòria absència la del Rei. També, notificada ja dimecres, es comptava amb l’absència del president del TC. I la del Govern català. Aquesta era previsible, ja que no hi havia estat convidat.

Tanmateix, l’absència del Rei ha presidit l’acte. Primer, va fer saber que La Moncloa —de forma comunicativament poc brillant— li va dir de no anar-hi, malgrat que la seguretat —Mossos inclosos— estava llesta, així com els aspectes protocol·laris. A més, el president en funcions del CGPJ ha fet saber públicament que el Rei li havia comunicat que li hauria vingut de gust ser-hi.

El Rei amb aquestes dues intervencions s’ha afiliat al partit judicial anti-Moncloa, és a dir, s’uneix als afanys de fer-ne fora qui la dreta més atrabiliària —tan extensa com de poca qualitat democràtica— considera un okupa governamental. Per fer això el Rei ha hagut d’abonar les seves funcions constitucionals i prendre partit per una opció política, cosa que constitucionalment no pot fer. Però prou sabem com són alguns constitucionalistes.

Quan el Rei se salta la Constitució no hi ha sanció legal. És cert. Però hi ha la sanció popular que es manifesta al carrer o les urnes. El Rei hauria de recordar —o algú hauria de fer-li memòria— que des de la Restauració borbònica al segle XIX només dos reis, Ferran VII i Alfons XII, van morir com a reis al seu llit. A banda d'interregnes republicans i dictatorials, el primer va deixar com a herència la Primera Guerra Carlina. El segon, el Pacte del Pardo, via per a la Restauració, que el caciquisme amb la seva corrupció va anar corcant, fins a l’arribada de la II República, que va rebre un país malmès, empobrit i endarrerit.

Més recentment i més familiarment, caldria que recordés el Rei —o que algú li fes memòria— de com va haver de fugir cames ajudeu-me el seu besavi per Cartagena o el seu oncle de Grècia. Seguir l’exemple de la seva llunyana parenta, la reina Isabel II del Regne Unit, fora més assenyat.

El govern Sánchez no volia que l’estada del Rei coincidís amb la publicació de la sentència del TS que, segons un consens generalitzat, confirmarà la inhabilitació del president Torra

De tota manera, reflexions de comportament monàrquic antimonàrquic al marge, cal preguntar-se per què La Moncloa va desaconsellar el viatge del Rei a l’Escola Judicial —i, de pas, per què no s’ha convidat la Generalitat—.

És lícit conjecturar que el govern Sánchez no volia que l’estada del Rei al cap i casal, ni que fos unes hores, coincidís amb la publicació de la sentència del TS que, segons un consens generalitzat, confirmarà la inhabilitació del president Torra i enforcarà les institucions catalanes un altre cop.

Podria dir-se que aquesta coincidència, ara inoportuna políticament per al govern monclovita, s’hauria pogut evitar demanant al TS la data de publicació de la sentència —no el seu contingut, és clar—. Sembla que la gestió, per les vies adients, es va fer, però tot dona a entendre que Sánchez-Campo no les tenien totes. El pronòstic que la sentència es coneixeria el dia 24 es va esvair dimarts. Dimecres el president del TC, com he dit, va anunciar que no assistiria a l’acte barceloní i no ha estat fins dijous que s'ha donat a entendre que la sentència es farà pública dilluns. Fins i tot, ha circulat per les redaccions que el mateix divendres la sentència es podia notificar.

Rebla les sospites l’insòlit fet de dictar una sentència tan ràpidament, en el país de la justícia eternament retardada. Quan a més no és una causa amb pres, és a dir, amb una persona privada provisionalment de llibertat, procediment aquest que té absoluta preferència sobre la resta. La pregunta, al cap i a la fi, resulta òbvia: a què respon tanta pressa?

Rumors o certeses, adobades per la milícia judicial, donaven peu a albirar una estada règia calenta. La por —o la prudència— guarda la vinya i el govern central va optar per deixar el Rei a les cotxeres.

Es dirà que els jutges no fan política i no trien el dia de publicar les sentències. La història del TS ho contradiu un cop i un altre. Però cal no oblidar que el deep state, ara togat, ha assumit la defensa de la unitat d’Espanya al preu que calgui pagar, com va declarar el 2017 Pérez Rubalcaba. Encara els queda el tercer aniversari de l'1-O. 

Em temo que no es desaprofitarà la segona ocasió. Tant de bo m’erri i tot això hagin estat uns focs d’encenalls tan gratuïts com sobrers. En tot cas, aprofito aquesta finestra per demanar temprança a tutti quanti. Ara més que mai, cal estrictament no caure en provocacions per més que les injustícies coguin.