La falta de realització de les expectatives del moviment independentista (“anàvem de farol” en paraules de Clara Ponsatí), la realització del procés al procés amb la seva injustificable sentència des del punt de vista juridicopenal i polític i la desfermada repressió postsentència han sumit el moviment en una mena de situació equiparable al desconcert per enlluernament dels fars dels vehicles en sentit contrari. Si a això hi sumem la quarta convocatòria electoral en quatre anys, els resultats de la qual no sembla que hagin de ser gaire diferents dels que l’han provocada, el context no afavoreix la fredor de cap necessària per dissenyar un nou i realista full de ruta.
Una forma atractiva —simple i a l’abast— de resposta en aquest tipus de context és la violència, reaccionar amb els budells abans que amb el cervell. I deixem-nos, per començar, d’historietes autoexculpatòries: violència és tot el que no sigui pacífic, encara que es basi en una pretesa o real autodefensa. Per molt que les anomenades —amb evident humor negre— forces de l’ordre siguin, en massa casos, les forces del desordre. Del desordre impune.
La violència és, com a mínim, triplement censurable. En primer lloc, des del punt de vista jurídic, suposa causar mal a tercers, a coses o persones —sí, també als policies—, mal que haurà de ser reparat. Èticament, en segon lloc, és reprovable perquè causar mal no es pot justificar, dins del pensament democràtic, per l’obtenció de qualsevol objectiu per legítim que sigui.
El somni humit de l’unionisme, un cop recuperat el timó del règim, és qualificar l’independentisme català com a terrorisme.
Si això és cabdal i gens menyspreable, políticament és un error de proporcions siderals. Si alguna força pot tenir el pacífic i democràtic moviment independentista, tant respecte a Espanya com de cara a l’exterior, especialment cap a Europa, és que és pacífic i democràtic. Cal, sense excepcions, mantenir de forma escrupolosa el moviment dins de la seva condició democràtica i pacífica.
Com vaig escriure temps enrere en aquestes mateixes pàgines, el somni humit de l’unionisme, un cop recuperat el timó del règim, és qualificar l’independentisme català com a terrorisme. Per a això només li cal qualsevol petita espurna incontrolada. De fet, ara és l’Audiència Nacional, l’òrgan judicial competent per investigar i jutjar el terrorisme, la que investiga Tsunami Democràtic per terrorisme —un terrorisme sense violència, ni danys ni víctimes— i el titlla de violent. Per això branda com a carta de presentació els disturbis postsentència, especialment els succeïts a Barcelona, encara que no siguin obra del Tsunami.
Aquest somni humit culmina per situar al capdavant del pretès terrorisme català els presidents Puigdemont i Torra. Ras i curt, una euroordre per terrorisme tindria moltes possibilitats de prosperar en la majoria d’estats de la Unió Europea, sense cap mena de contemplacions.
Que és difícil actuar políticament, amb imaginació i efectivitat dins d’aquest tòxic context propagandístic i judicial i sense caure en provocacions? I tant, que és difícil. Enlloc està escrit —somiant potser sí— que el camí de la independència seria fàcil i curt. Cal, per cert, que aquest sigui el missatge dels dirigents. El que cal és armar-se de valor, i no de violència, per afrontar l’objectiu de la independència de forma pacífica i democràtica.
A més, si el que es pensa és passar al terrorisme de veritat, a la guerrilla urbana o fins i tot a la lluita armada, deixant de banda temes logístics essencials, no és sobrer, per molt que sigui evident, recordar una senzilla constatació: a l'Europa occidental no ha triomfat mai, malgrat les víctimes i els patiments, cap moviment armat. O sigui que, a fi de comptes, la violència, en totes les seves formes, resulta majestuosament inútil. Dolorosament inútil. Cal, doncs, deixar-se de romanços i anar a fer política, cosa que, reitero, no és ni serà gens fàcil.
De tota manera, en aquest camí trobarem sempre l’inestimable ajust del ranci unionisme, ara que ha tornat sense complexos a capturar el règim i ha desplaçat les mínimes —tot s’ha de dir— veus democràtiques oficials espanyoles. Les campanyes internacionals endegades amb els diners de tots lloant unes discutibles virtuts del sistema polític espanyol són tan estrafolàries i intempestives que fins i tot la Junta Electoral Central n’ha prohibit la difusió.
Sánchez, ara per ara l’encarregat d’administrar el règim, ha passat de censurar Rajoy el 2017 perquè no actuava davant del problema polític de Catalunya, que s'havia de resoldre políticament, al dontancredisme del gallec. Ara ni tan sols agafa el telèfon a Torra i recita el peregrí mantra que aquest no governa per a tots els catalans, que governa només per als indepes. Si fem cas d'aquesta poca-soltada, resulta que Sánchez cau en el mateix pecat: no governa per a tots els espanyols, només per als unionistes. I quan ve fugaçment i teatralment protegit a Barcelona va a veure a l’hospital només els seus ferits, no la resta de lesionats. I amb tantes presses es deixa el federalisme pel camí. Recollit per Iceta, no es pot dir que l’entusiasme s'hagi ensenyorit dels de Ferraz per la detecció de l’oblit.
L’aliat —involuntari, però constant— de l'espanyolisme ranci, no gaire agut, però conscient de la seva força, serà de gran ajuda per a l’independentisme, tant o més que ho ha estat fins ara. Cal pensar que, tot treballant la idea d’Unamuno, no és que l’espanyolisme venci però no convenci, és que no aspira a convèncer: amb la força, amb la repressió, creu que ja ha vençut, i amb això en té prou.
En conclusió: violència, no, gràcies