El comissari jubilat José Manuel Villarejo va tenir una participació estel·lar —i se’l veia molt satisfet— al FAQS de dissabte passat, el 22 de maig. Des del punt de vista periodístic, poder-ho sotmetre a les preguntes, directes, clares i gens ensabonadores tant de la conductora del programa, Cristina Puig, com dels periodistes, Carlos Enrique Bayo, Sara González, Neus Tomás, Jordi Pons i, finalment de Quico Sallés, va ser un autèntic scoop. I tan vist dins com fora de Catalunya. Segur. Una altra cosa és poder destriar de tot el que va dir i de com ho va dir el que és veritat, el que és mentida radical d’intoxicació, el que és fantasia de pescador de canya, i el que és més perillós i inescrutable, les mitges veritats. Tot això adobat dins del legítim marc —i que no es pot deixar de banda ni un minut— del dret de defensa i de no declarar-se culpable, cosa que inclou el dret a declarar-se culpable extrajudicialment del que es considera oportú en funció de l’estratègia de defensa. Per tant, el que va dir de substanciós Villarejo —permeteu-me la llatinada, si us plau, de rigor— s’ha d’agafar cum grano salis. Espectacle, al cap i a la fi, va donar molt. Ara es tracta del rendiment de la seva al·locució, prou mil·limetrada. Autèntica tasca d’intel·ligència com diria el susdit.

Establert el marc del relat en el seu dret de defensa, una superficial anàlisi lingüística —la profunda cal deixar-la als que en són especialistes— combinat amb la seva gestualitat i aparença de semiocultació (gorra, ulleres, diversitat d’accents...) que li dona tot plegat una coloració irreal, vaig trobar tres notes prou definitives del seu tarannà maliciós i trampós, el propi d’un que diu que ha estat d’agent secret a mig món. En primer lloc, moltes de les seves frases eren assercions o descripcions que no finalitzava, amb la qual cosa no es pot saber si l’enunciat és cert, incert, mentida o invent delirant. En deixar la frase pendent d’un sobreentès, la solució a l’enigma la pot trobar qui comparteixi les seves mateixes coordenades. Només apte per qui és de l’olla. O sigui que la major part d’ocasions que va utilitzar aquest barroer recurs retòric ens quedàvem en candeletes.

No n'hi ha prou amb utilitzar paraules gruixudes; cal determinar fets i persones concretes. Els periodistes qui van intervenir al FAQS van estar aguts i sense embuts, van obtenir moltes paraules, però cal contrastar les seves declaracions, lingüísticament molts cops fragmentades, per treure un entrellat raonable, és a dir, el més ajustat a la realitat possible

Amb el seu posat proper a la imatge de legionari a l’Hogar del Soldado, espitregat, brandant cubata i fària simultàniament, va emprar manta vegades l’adjectiu aberrant, tant per definir excessos, com impossibilitats, irrealitats o, directament, il·legalitats; o simplement de manera incomprensible per qui ho diu, és a dir, el mateix Villarejo. Resulta obvi que cadascuna d’aquestes accepcions té un significat diferent amb conseqüències diferents. Un altre cop, l’home de la gorreta juga amb el personal deixant que la seva imaginació flueixi, no necessàriament dins del camp de la veritat, sinó, fins i tot, de la plausibilitat.

Finalment, la paraula estrella va ser xungo, coses xungues. Es va afartar de repetir-ho especialment en fets autoatribuïts, a les seves actuacions, no sense estalviar-se el plural majestàtic, gir retòric que un cop més ens submergeix en la tinta de calamar intencionadament deixada anar. Certament, molts cops en dir xungo, es pot referir a il·legalitats, que segurament, en el terreny de l’espionatge i del patriotisme del qual es va erigir en estendard, podrien constituir delictes als quals no serien aliens ni ell mateix, ni col·legues seus —amics i companys dins i fora de la policia sembla tenir ja pocs—, ni altres funcionaris de l’Estat —va fer referència explícita a la magistrada Lamela—. De nou, tanmateix, no podem saber exactament quins actes van ser xungos i qui els va perpetrar.

No n'hi ha prou amb utilitzar paraules gruixudes; cal determinar fets i persones concretes. Els periodistes qui van intervenir sense embuts al FAQS van estar aguts, van obtenir moltes paraules, però cal contrastar les seves declaracions, lingüísticament molts cops fragmentades, per treure'n un entrellat raonable, és a dir, el més ajustat a la realitat possible. No serà tasca fàcil. Com no va ser-ho amb un antecessor seu, el subcomissari Amedo, autèntic brollador de paraules amb no poca fatxenderia.

Al cap i a la fi, un darrer exemple: després d’un interessantíssim programa, no va quedar clar ni quantes còpies hi havia dels seus discs durs i altres unitats d’emmagatzemament, ni qui les tenia, ni per què. Ni si n'havia fet tantes —les va dir totes?—, ell no en tenia ni una. Al capdavall, d’on surten les actuals revelacions de gravacions ja antigues, però sucoses? Inversemblant.

Però el programa va pagar la pena i periodísticament va ser de 10. Feina ens ha deixat. Per començar: normalitzarem definitivament el terme xungo i les seves inflexions?