En el més pur estil de la no-violència, Jordi Sànchez i Jordi Turull han començat avui, primer de desembre, una vaga de fam. Ens ho ha explicat en detall Jordi Sànchez aquest matí en la visita que li hem fet a Lledoners. És una vaga de fam, com es pot llegir en el manifest que han fet públic les seves defenses, per reivindicar l’aplicació del dret, no per demanar ni cap privilegi ni cap gràcia.

Què és el que exigeixen els presos? La tramitació amb la deguda celeritat dels seus recursos davant el Tribunal Constitucional (TC), recursos d’empara contra els seus empresonaments. Els presos polítics del procés han presentant recursos d’empara davant el TC. En una fita inèdita en els annals espanyols —i segurament dels sistemes occidentals que es consideren, amb raó, estats democràtics— han tingut una taxa d’èxit del 100% en la fase d’admissió, quan en la resta de casos la taxa d’èxit és del 4%.

Els advocats del presos polítics són excel·lents, qualsevol els voldria tenir al seu equip. Tanmateix, ni el millor dels advocats del món té una taxa d’èxit del 100%. Aquesta taxa d’èxit però ha esdevingut, com se sospitava, un parany. De la finestreta d’admissió els recursos van a un calaix, del qual no sortiran, com a més aviat, fins després que dicti sentència el Tribunal Suprem (TS).

La raó del retard, més ben dit, dit del bloqueig? La raó no és altra que el fet que les esperances dels presos polítics de veure reconeguts a Estrasburg els seus drets vulnerats és directament proporcional a la gran seguretat per part del sistema espanyol que, d’una manera o altra, els drets vulnerats seran reconeguts i restablerts per Estrasburg, com en els casos polítics està sent pràcticament la pauta constant.

Aquesta débâcle jurídica que es té per certa —una altra— davant del Tribunal de Drets Humans, com es pot ajornar, no pas parar? Ben fàcil: amb dilacions i bloqueig dels procediments per part del TC en la seva doble dimensió d’últim garant dels drets i llibertats públiques ciutadanes a Espanya i de peatge obligat que cal esgotar abans de pujar fins al tribunal del Rin.

Som davant el primer capítol d’un nou volum de la lluita per la vigència de les garanties i els drets personals per damunt de qualsevol altra consideració

Assistim novament a una paradoxa: la protecció dels drets i llibertats fonamentals es converteix en defensa d’una forma d’Estat, i no dels seus ciutadans davant d’aquest Estat, que és la funció dels drets fonamentals: la defensa davant les agressions de l’Estat al patrimoni jurídic dels ciutadans en un estat democràtic de dret. Recordem que la base de l’estat de dret és la unitat d’Espanya, no els drets dels ciutadans, l’ínclit Lesmes dixit.

En matèria de tramitacions de recursos contra la llibertat de les persones privades judicialment de llibertat regeix el principi de celeritat sense restriccions. Així, l’article 507 de la Llei d’enjudiciament criminal estableix a l’apartat primer: “1. Contra les provisions que decretin, perllonguin o deneguin la presó provisional o acordin la llibertat de l’imputat podrà exercir-se el recurs d’apel·lació en els termes previstos a l’article 766, que tindrà tramitació preferent. El recurs contra la provisió de presó haurà de resoldre’s en un termini màxim de 30 dies.”

La raó d’aquest imperatiu legal és tenir  una garantia perquè tots els poders públics respectin els drets i llibertats fonamentals. Si això ho han de complir sense excepcions els tribunals ordinaris, garants ordinaris dels drets i llibertats dels ciutadans, què no haurà de fer el TC, garant últim d’aquests drets i llibertats? El TC pot garantir degudament els drets i llibertats si fica al calaix les demandes d’empara que li arriben per entorpir una resposta que raonablement hom albira negativa i barrar de moment el pas a les instàncies independents internacionals de verificació de la protecció d’aquests drets i llibertats?

La resposta és fàcil: no. D’aquesta manera, hom agreuja la vulneració existent i s’obre una altra via d’aigua ben seriosa en el malmès vaixell d'un estat de dret que alguns mal informats encara presenten com l’Arcàdia, enveja del món, dels drets i llibertats.

La vaga de fam, al cap i a la fi, és una altra resposta ferma, personal i intransferible de les víctimes contra el seu patrimoni jurídic mínim i essencial; patrimoni jurídic mínim perquè un Estat pugui ser considerat un estat democràtic de dret.

Som davant el primer capítol d’un nou volum de la lluita per la vigència de les garanties i els drets personals per damunt de qualsevol altra consideració. Quan els drets i les llibertats se sotmeten a una raó d’estat, deixen de ser drets i llibertats fonamentals i passen a ser ornaments prescindibles qualsevol moment.

Finalment, hem vist avui Jordi Sànchez, home de profundes conviccions ètiques i polítiques, en plena forma, optimista i desbordant de força interior. Sap que la batalla serà llarga, molt, que és una cursa de fons, però que la raó és al costat dels drets i llibertats, no de la raó d’estat. Jordi Turull, a qui només hem pogut saludar uns segons, ens ha fet una impressió immillorable: optimista, fort, decidit.

Tots, ells dos i la resta de presos polítics, vinculats per un plantejament d’acció en comú, amb diverses opcions personals, que no fan, en paraules de Jordi Sànchez, millor a ningú en funció de l’opció personal adoptada.