Expressar la meva opinió en un lloc, com ElNacional.cat, que tan amablement em cedeix un espai, no suposa parlar de sentiments propis. Tanmateix, potser en aquesta setmana que acaba avui, les lletres que segueixen, poques, seran emotives. Potser a causa que, per diverses raons, la majoria causals, aquesta setmana he tingut l’ocasió privilegiada de veure en primera persona o als mitjans diversos actors polítics ―no necessàriament polítics en actiu― que fan gala de la màxima desafecció possible a la idea estratègica de la unitat d’acció. En fugen com de la pesta.

A sobre, alguns observadors internacionals han hagut també de copsar, un cop més, aquest estrany fenomen de l’independentisme segons el qual sembla que, en contra del que fins ara sabíem, la desunió fa la força. La força de qui, caldria demanar-se.

Les raons d’aquesta desunió, exposada en públic sense embuts, no són, com havia esbossat ingènuament temps enrere, la conseqüència de l’eix dreta-esquerra. Agafant com excusa un enfrontament etern entre pragmàtics i essencialistes, com el que va tenir lloc entre realos i fundis dins dels Verds alemanys a l’hora d’accedir al govern federal, tot és bo per posar bastons a les rodes als que intenten, amb els budells regirats i tot, trobar una via política de sortida en un fosc escenari.

Plouran insults, es recuperaran invectives arcaiques, es trencaran relacions personals... Fins que alguns, per ambdues bandes, se n'adonin i convencin la resta que la unió de geometria variable és l’única solució viable

L’escenari és tan fosc, que la contrapart de Madrid ho veu com l’única sortida per a la seva pròpia supervivència. El fantasma de les conseqüències d’unes terceres eleccions és molt més que un fantasma: és una realitat que quasi es mastega. I ho sabem tots. En aquest embat ningú s’ha d'abaixar els pantalons; qui vulgui vaselina se l’haurà d’agenciar ell mateix. En aquest embat s’ha de salvar l’inici d’una via política, llarga i tortuosa, com la cançó de The Beatles, molt llarga i molt tortuosa. Molt llarga i molt tortuosa, per si no havia quedat clar.

Posen bastons a les rodes, davant la gaubança dels que veuen com se’ls estalvia feina, aquells que poc protagonisme tenen ara, antany pragmàtics, ver per on. Poc importen les causes i tribulacions de la minsa significació política d’alguns d’aquests grups o persones que no gaudeixen del favor majoritari dels vots.

Certament, com va dir el president Maragall quan va marxar a Roma, es pot lluitar contra els de fora o contra els de dins, no contra els dos a la vegada. Així i tot, convindria que Esquerra Republicana, tot fent el cor fort, no tingués en compte aquestes manifestacions. Vist que la desunió ha de ser la norma, no cal cavar més fonda la fossa. També convindria, malgrat tot, mantenir una relació fluida amb els seus socis de govern.

Plouran insults, es recuperaran invectives arcaiques, es trencaran relacions personals... Fins que alguns, per ambdues bandes, se n'adonin i convencin la resta que la unió de geometria variable és l’única solució viable i que els diversos objectius a assolir i necessitats a satisfer no sempre es pressuposen recíprocament i menys encara simultàniament. Cal jerarquitzar objectius, administrar recursos, no defallir i persistir. A l’altra banda, l’adversari polític comú té tanta necessitat de sortir-se’n com aquí. Ells ho tenen igual o pitjor. És una dada a retenir.

En tot cas, i amb molt gust de boca, reitero: la desunió no fa la força.