D’un temps ençà tots parlen de la necessària unitat, la unitat de l’independentisme, és clar. És un mantra. Com dervixos. Un observador imparcial —també els mateixos independentistes si fossin sincers o abandonessin el pensament màgic— diria que som més lluny que mai de la unitat.

Com que la unitat és un somni, no abastar-la esdevé un malson. Un somni és la independència, no els mitjans per arribar-hi. Mentre es parla d’unitat, però, no es parla de política, de política per fer possible la conjugació de democràcia, prosperitat i independència. No és un repte gens fàcil, però és l’únic que legitima l’independentisme.

Dit això, és dolent que no es trobin els ponts sòlids, no merament figuratius, per bastir la unitat? Hi ha respostes per a tots els gustos, però les energies perdudes en intents, tan seriosos com  hipòcrites, per fer el simbòlic cim de la unitat danyen el capital polític de l’independentisme.

A part d’una divisió poc assenyalada, encara que òbvia, entre dretes i esquerres independentistes —l'omissió pot ser filla d’un altre imaginari, el de l’oasi català—, la realitat la mostren els resultats electorals. En efecte, deixant de banda les minses diferències amb les eleccions europees, l’hegemonia electoral nacional en el 2019 ha situat ERC al capdavant de les forces independentistes. En canvi, en el món local la realitat convergent, en bona mesura al PDCat, encara que concorrent-hi sota la marca de JxCat, s’imposa en nombre d’alcaldies; i la realitat unionista i vagament socialdemòcrata del PSC s’enquista, especialment en moltes de les grans àrees urbanes, amb l’apèndix de Podem.

Què ha passat com a conseqüència dels encontres electorals que el món convergent, molt fort municipalment encara, ha pactat com ha preferit per conservar o guanyar poder local pactant amb qui fos, com per exemple, donant la presidència de la Diputació de Barcelona al PSC a canvi d’una vicepresidència.

Per contra, després de les eleccions del 10-N, ERC ha optat per una política de més volada: apuntalar el govern de Sánchez si aquest posa en marxa un diàleg veritable. Opció fortament criticada per JxCat, no tant pel PDCat.

Mútues invectives a part, el que queda clar són dues característiques de la situació actual. D’una banda, qui perd força en el tauler estatal, JxCat, adopta una posició més crítica respecte a la política actual de diàleg d'ERC, malgrat declarar-se campió del diàleg. De l’altra, com sabem gràcies als infografistes —amb els ninotaires, els nous portadors d’informació punyent— l’univers de la marca JxCat és un univers divers, amb moltes famílies de dispar obediència, amb personalitats molt influents que mantenen relacions personals amb altres personalitats o amb famílies que tenen entre elles alguns punts de contacte: un poliedre asimètric, perdir-ho d'alguna manera. És un món que el líder Puigdemont, ara per ara, no té fàcil de controlar.

Aquesta setmana, amb la retirada injustament obligatòria de l’acta de diputat al president Torra, sembla que la bomba ha esclatat finalment. Tot i que en política les previsions són prou inútils i a la política catalana d’avui dia s’acosten molt a la pèrdua de temps, diria que ha estat un esclat volgut i controlat. Amb una gestió molt miserable per part de tots, però, al cap i a la fi, és un esclat que, diria, convenia a tothom.

No sembla que més enllà de l’orgull de perdre l’acta de diputat —escó que no es cobrirà perquè numèricament és irrellevant—, els danys no siguin suportables, i més amb la vista posada en el port electoral. Ja vaig dir fa uns dies que l’important era preservar la Presidència de la Generalitat, avui, en la persona de Quim Torra, cosa que malgrat fanfarroneries fora de lloc ningú seriós no discuteix avui, ni el govern de Sánchez.

Però aquí no hi ha ni bons ni dolents; o més exactament, ningú té un historial impol·lut, sense taques polítiques, qui més qui menys té una bona col·lecció de cadàvers i de pecats més aviat mortals. Però dit això, els partits polítics que volen consultar les seves posicions, volen avançar més o no volen retrocedir més. Pretendre que partits que competeixen aferrissadament en l’arena electoral deposin les seves estratègies per fer veure que comparteixen un mateix ideari és més una vana pretensió, és més: és un frau a la ciutadania. Prou de gat per llebre.

L’única forma en democràcia de dirimir les diferències són les eleccions. Tanmateix les eleccions no obren miracles. La societat es troba sanament fragmentada en diverses opcions. No s'han d’albirar, doncs, grans canvis (oblidades ja les majories absolutes). Canvi d’hegemonia segurament, però poca cosa més. Cosa que no és poc, si no es perd la relativa majoria actual.

Confrontació, fins i tot dura, no vol dir denigració dels oponents. Convidaria a esborrar del vocabulari polític expressions com ara, per exemple, venut o traïdor, referides als que pensen el contrari del que les profereix. Primer, perquè és mentida; i segon perquè recorda massa el llenguatge d’alguns espècimens que han massacrat aquesta nació i que es desfan per tornar-ho a fer.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat