Tothom sap per què som on som: la interferència de la JEC en les eleccions, tot inventant-se una neutralitat dels poders públics representatius que no figura enlloc, ni a la Constitució ni a la llei electoral, que va donar trasllat a la Fiscalia de la tardana retirada de la façana del Palau de la Generalitat, però retirada al cap i a la fi, de la pancarta substitutòria d’una altra anterior, en favor dels presos polítics, que tenia com a lema la llibertat d’expressió.

La Fiscalia es va querellar per desobediència contra el president Torra i el Tribunal Superior de Justícia va condemnar-lo per aquest delicte. No va tenir cap importància que la JEC actués de forma aliena a les seves funcions i que, un cop retirada la pancarta, se seguís la via penal, sense valorar les altres alternatives legals existents i que impedeixen l’entrada en joc del dret penal, que en un estat de dret és l’ultima ratio, no la primera i única. Tot això va contra els més elementals postulats d’un sistema mínimament democràtic. Al cap i a la fi, es va considerar contrària a la neutralitat una pancarta a favor de la llibertat d’expressió. En campanya electoral! De traca i mocador.

Un cop dictada la sentència pel TSJ, que encara no és ferma, algun agut picaplets va vendre la idea que, d’acord amb l’article 6. 4 de la llei electoral, un condemnat per un delicte contra l’administració, encara que la condemna no fos ferma, no podia continuar sent diputat perquè és una incapacitat sobrevinguda. Per tant, Torra, condemnat provisionalment per desobediència, havia de ser desposseït de la seva acta de diputat. Això lligat, ves per on, a l’article 67. 2 de l’Estatut, hauria de fer-li perdre la seva condició de president de la Generalitat. Aquesta última i humida conseqüència no surt enlloc: ni a les demandes dels eixerits depuradors del sistema ni als òrgans administratius i judicials que han intervingut.

Al final, el que sabem és que, sense condemna ferma, Torra ha estat desposseït per ordre de la JEC de la seva acta de diputat. Tanmateix, abans de prosseguir, una petita acotació al marge, però que no és gens marginal.

S’ha pregonat que la JEC és un òrgan administratiu, no judicial. Cert. Ara bé, quin és l’objecte de la seva administració? L’exercici del dret fonamental de sufragi actiu i passiu ―ser elector i ser elegit―, pedra angular sobre la qual es basa tot l’entramat institucional de la democràcia representativa.

Sense entrar que, un cop més, també en matèria de règim electoral, Spain is so different, el que no és menys cert és que de tant tractar el tema electoral com a matèria administrativa, ha esdevingut un objecte exactament igual que una llicència per ampliar una terrassa d’un bar al passeig marítim o a una convocatòria d’oposicions a personal subaltern d’una confederació hidrogràfica. El fet que tècnicament la JEC sigui una administració no fa que el seu objecte, la protecció d’un dret fonamental com són els drets de sufragi, sigui una qüestió administrativa. Deixo aquí aquesta acotació que, sincerament, no considero gens sobrera.

Cal ser més, si es vol, romans. O el que és el mateix: ser més polítics i ser menys elegíacs. Més realitat i menys plors

Continuem. Aquest tràgic vodevil, tràgic perquè es vol escapçar per terra, mar i aire la Generalitat, pot convertir-se en una victòria. Dues són les condicions. Per una banda, sembla elemental la primera: determinar amb precisió què vol el contrari, qui vol que s’ensopegui amb tots els paranys que ha plantat.

La segona, per contra, és més d’actitud que d’aptitud. Va d’oblidar l’èpica calderoniana a l'estil Fuenteovejuna; deixar al bagul dels records les dites nefastes de "Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra". Toca, en canvi, ser més, si es vol, romans. O el que és el mateix: ser més polítics i ser menys elegíacs. Més realitat i menys plors.

Dit això, què volien els eixerits dretferits ―si se’m permet l’expressió― amb la seva denúncia davant la JEC? El que pretenien, obvi des del primer moment, era despatxar de la Presidència de la Generalitat Quim Torra, el president legítim.

En aquest context, que sigui diputat o no ―havent-hi suplents a la llista― no és un tema menor. Ara bé, amb visió panoràmica, el que és important és que el president Torra continuï sent president i així preservar la integritat de la institucionalitat de la Generalitat. El seu cap com a president era la peça a cobrar pels furtius de la política. Aquesta peça, però, no es pot caçar.

Furtius, perquè no és permès caçar fora de la llei, terme del seu grat si és la de l’embut. Aquests picaplets furguen en la lletra de les normes, sense sistema ni compressió, com els gats en les bosses de brossa.

Què diu la llei? L’Estatut, en el seu capital article 67, decreta, entre altres, dues coses absolutament adients al tema que aquí ens convoca. D’una banda, el seu apartat 2 estableix que el president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus membres. I punt. No diu que hagi de ser diputat per sempre més. Segona cosa encara més important: l’apartat 7 de l’esmentat article detalla de forma exclusiva i excloent les causes de cessament del president o presidenta. Enlloc apareix que la pèrdua del caràcter de diputat en sigui una, ni que un mandat de la JEC en sigui una altra. Els articles 4 i 7 de la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern reprodueixen l’Estatut sense afegir, lògicament, cap requisit més.

O sigui, passar pel tràngol de cessar com a diputat el president Torra comporta la victòria aclaparadora de mantenir-lo en la Presidència de la Generalitat. Pocs pèls es deixen a la gatera comparat amb el calibre de la peça que els del patriotisme de llauneta, com si tal cosa, volen cobrar. Són patriotes del gratis total. Fora de les urnes, és clar. Dins, ara per ara, no tenen res a fer.