Des de divendres estem celebrant —no em sembla la paraula adient— els fets de fa un any. El conat de declaració d’independència, el desconcert popular fruit del desencís i una repressió penal i institucional sense parangó des del 1978 són avui el panorama.

Certament, la part catalana, singularment l’oficial, no va tenir els seus dies millors ara fa un any. Quan l’èxit no corona els propòsits i les perspectives es defrauden, alguna cosa, molt greu i essencial, ha fallat. No val la pena ni atribuir el fracàs als altres ni als traïdors de les pròpies files.

Si la contrapart ens ha guanyat és que la batalla estava mal plantejada. De derrotes glorioses, ja n’anem servits. No ens en cal cap més. Tampoc val titllar de traïdors —malgrat algunes clares aparences— els qui han anat caient pel camí o posant-se a rebuf dels que veien com a guanyadors. La traïció té un greu problema com a definició: és un mitjó, li dones la volta i tots la poden aplicar a tots. Un cop més, cal afinar i no emprar el broc gros.

Malgrat aquesta patacada, enganyada i abandonada pels que considerava fidelíssims aliats i suports, especialment exteriors, la ciutadania de Catalunya va donar una lliçó a la classe política que, com a tal —una altra cosa és individualment—, no l'ha acabat de pair. Uns, perquè reiteren que van guanyar i no han guanyat ni un borrall. Els altres, els que van guanyar, s’esquarteren a ulls veients davant un poble atònit que no entén res, perquè no hi ha res a entendre, si més no políticament. Davant la generositat dels catalans, de tots, els dirigents —no feu gaires excepcions— són un exemple d’egoisme i curt-terminisme que tomba i deixa molt mal gust de boca, mentre es dilapida un capital polític immens. Poc a celebrar, doncs.

Aquesta descripció gens afalagadora no suposa, ans al contrari, reconèixer mèrits o la més mínima victòria a l’unionisme. No es pot parlar de cap victòria. D’entrada, descartat l’ús de la maquinària militar per imperatiu comunitari —no, segurament, per falta de ganes—, només quedava la negociació o la repressió.

Malgrat alguna filigrana en el fum, la repressió va ser el mot d’ordre. El gen espanyolista més ranci i conservador, encarnat per l’últim govern del Partit Popular —edificat sobre el que abans hauríem anomenat ras i curt estraperlistes—, va optar per la força crua i dura. L’1 d’octubre i el discurs del Rei el dia 3 en són la prova més palesa, tal com la pluja de procediments penals, amb l’esperpent de les euroordres i les seves retirades. Garrotada rere garrotada amb resultat zero. I molt ridícul.

El perquè de tot plegat? El desconeixement de què és Catalunya i de com se senten els catalans avui dia; un dia molt llarg que, com a mínim, arrenca el juny del 2010. Però no només l’esprit des catalans els és desconegut. Eren a la inòpia del que es coïa els dies més calents del 2017. Els serveis d’informació tenien el més calent a l’aigüera: ni van veure les urnes, ni van aconseguir cap document normatiu o polític abans que es fes públic, ni van fer adoptar cap mesura els dies 27 i 28 d’octubre de l’any passat.

No fa menys cruel la sensació de repressió frívola, que és la pròpia dels autòcrates i dèspotes, més que d’una política, encara que repugnant, sistemàticament orientada a una repulsiva finalitat. Aquesta és la que hom pateix a Catalunya: l’ombra del 155 és allargadíssima. Només destaca l’impotent ressentiment de Rajoy, sempre mesquí i gandul (quina combinació!). Des d’una òptica repressiva no té cap mena d’explicació deixar escapar, per no haver-los sotmès a cap mesura de cap mena, els dirigents polítics catalans que van marxar —no pas fugir: recordeu les paraules, per exemple, de l’aleshores portaveu del govern espanyol, Méndez de Vigo.

Va ser una bona mostra marianista d’activitat política activa-passiva, és a dir, irresponsablement diletant. Així és: es declara el 155, es publica al BOE i tots cap a casa, que és cap de setmana i dilluns ja veurem què fem. La imatge de les portes del Palau de la Generalitat —d’on no es va arriar mai la bandera espanyola— tancades amb pany i forrellat tot el cap de setmana dels fets és el símbol final d’una impotència mútua que duu a un empat permanent. Empat, malgrat l’enorme diferència de forces i les greus baixes sofertes, que purguen a la presó, a l’exili o als jutjats abans de la condemna. Poc a celebrar per aquesta banda.

Coda: a parer meu, Rajoy cau en la moció de censura per l’excusa de la corrupció. És excusa, perquè quinze dies abans de la moció ni el mateix PSOE havia donat cap mena de senyal en aquest sentit. Vist el seu star system no és legítim albirar una jugada secreta de mig termini. Fa tota la impressió que la sentència —encara no ferma— sobre una de les principals peces de la Gürtel va servir de cortina de fum a certes elits, fastiguejades per la inoperància política del PP de Rajoy, que van posar en marxa els incentius necessaris perquè la moció de censura es presentés, primer, i, després, triomfés; cosa que, quan es va presentar, ni els més optimistes pronosticaven.

Rajoy, sostinc, va caure, en essència, per la seva mandrosa matusseria en la crisi institucional amb Catalunya. Els que van dissenyar l’operació de la moció, fossin quines fossin les seves intencions —repressió sense complexos o diàleg inevitable— constitueixen un altre grup incapaç d’alçar-se amb cap mena de victòria. Persisteix l’empat. Persisteix perquè manca molta intel·ligència i molta gallardia.