La història d’alliberament personal d’una noia novaiorquesa hassídica de Brooklyn és una història que ens afecta a tots de ben a prop. És una història de trencament amb cadenes artificials, imposades per una pressió social incommensurable, que només els més forts i més lúcids, en aquest cas, la més forta i la més lúcida, tenen el valor d’emprendre. L’esquema de la por és ben simple: el nostre món, una bombolla, és ben segur; fora del nostre món, en el món exterior, no hi ha més que perills de tota mena. A aquests perills cal afegir que perdràs el nostre amor i viuràs impiament al marge de Déu. O sigui, una proscrita divina en un món salvatge i sense aixopluc.

Quan hem vist a les pel·lis i, fins i tot en viu i en directe, els dies feiners al carrer 47 de Nova York o els diumenges, en pla excursió, a Williamsburg, el barri hassídic de Brooklyn, uns homes de negre rigorós, també en l’infernal estiu de Manhattan, amb barret i rínxols tenim la impressió d’una excentricitat innocent -no en va són comerciants de diamants. Però aquesta és només una façana.

A Williamsburg, on podem veure les dones hassídiques, quasi sempre o en grups femenins o amb la seva família, d'entrada, tenim la percepció del que aquesta secta entén per modèstia femenina: cap rapat -clar símbol de submissió, d’humiliació i, finalment, d’hipocresia- amb perruques, vestits llargs i pesants. El que no veiem és una societat tradicional, absurdament tradicional -no tenen televisó, però sí mòbils, i els seus propis pinxos-, on les dones, com sempre, s'enduen la pitjor part: supeditació total, primer, al pare, que concerta el seu casament, i, després, al marit. Si l’educació hassídica és més aviat pobre i entròpica, les dones encara reben menys instrucció. Són, per tant, menys independents que els homes, es qüestionen menys el sistema i l’obediència al marit i a la Torà flueix quasi sense entrebancs.

De cerca de la felicitat i de desenvolupament personal, aquests fonamentalistes, com tots els fonamentalistes, no en volen sentir parlar. Ni en broma. Tot ja està dat i beneït abans del naixement del nou membre d’aquestes sectes: les grans línies del seu destí ja estan escrites, com ho han estat les del seus avis, pares, germans i germanes i ho estaran les dels seus fills i filles, nets i netes.

Però vet ací que, de tant en tant, surt una ovella negra, una ovella que pensa per què és ovella i no cigne o qualsevol altra cosa que pugui imaginar a través de les reixes del seu captiveri sociocultural. És aleshores quan emergeix Deborah Feldman, una dona real que publica al 2012 la seva autobiografia, Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots (Heterodoxa: L'escandalós rebuig a les meves arrels hassídiques).

La minisèrie no és una venjança. És, per damunt de tot, un renéixer vital

I al març de 2020, al començament de la pandèmia, vam poder devorar els quatre capítols de poc menys d’una hora escrits per Anna Winger i Alexa Karolinski (ambdues jueves, una americana i l'altra alemanya i, per damunt de tot, envejablement cosmopolites, amb importants trajectòries professionals en el món del la televisió i el cinema), dirigits per l’actriu alemanya Maria Schrader (gentil, segons la definició hebrea, però freqüent intèrpret de jueves a la pantalla) i interpretada per l’actriu israeliana Shira Haas (transsumpte a la pantalla de Feldmann, com a Esther "Esty" Shapiro), jove, com cal per al paper i sobradament dotada per transmetre’ns, primer, la tortura vital de la protagonista i, després, la joia de l’alliberament, consumat a Berlín.

La minisèrie no és una venjança. És, per damunt de tot, un renéixer vital, tot trencant les cadenes amb acrítiques doctrines medievals, incasables amb el món modern, malgrat els esforços, no exempts de violència, d’unes forces ultraconservadores. Aquestes forces, com totes les concepcions religioses que, en el nom d’un Déu que ningú ha vist, però que, sospitosament té molts autodenominats enviats i intèrprets, es dediquen a fer la vidai mpossible a molta gent, la seva i, si poden, a la resta. Parafrasejant un clàssic del cinisme celtibèric, els fonamentalistes no són en llunyanes muntanyes, sinó també habiten i molt còmodament entre nosaltres.

Unorthodox s'ha de veure. No només pel seu relat, ja de per si colpidor. Cal veure-la, perquè hi trobarem moltes traces, massa potser, de pensaments i pràctiques ortodoxes sense més fonament que el poder, la força i la foscor.

Cal ressaltar també que es tracta d’una coproducció germanonordamericana. Gran part de la història, amb situacions que esquincen el cor, passa en la nova capital de la llibertat per als jueus i jueves cosmopolites, Berlín. Tucholsky, el convers, segurament serà moderadament feliç allà on sigui: el Berlín contra el que va adreçar les seves crítiques ja no existeix, per sort per a tothom.

Finalment, és d’alt interès, ja que Netflix l’ofereix conjuntament amb la sèrie, el seu making off. A gaudir d’un excel·lent relat de llibertat a l’encalç de la felicitat. Aquest és el seu final, enriquidor i gens freqüent.