La política a casa nostra -entengueu el que entengueu per casa nostra- no està en el seus millors moments. Tampoc a la casa gran d’Europa ni en la més gran encara del món occidental. El curtterminisme, la improvisació i un grapat de xarlatans tòxics fan que la cosa no pinti bé, gens bé. Fa falta un nou impuls. Manca un impuls polític de veritat.
Centrant-nos en Catalunya-Espanya la cosa és d'una vulgaritat que fa feredat. La política, o el en queda, com les restes d’un naufragi ideològic que ens va portar el neoliberalisme, no se’n surt. A això cal afegir els problemes propis, que no són pocs. Espanya no sap com sortir-se de la crisi econòmica que arrossega des de fa més d’una dècada, aprofundida com mai per la pandèmia. Madrid, com a forçat centre econòmic, gestionat de forma manifestament incompetent, s’enfonsa. El BOE ja no és font de riquesa per uns pocs que deixaven anar les engrunes del pastís a la resta. La crisis ha demostrat que el presumpte empresariat té mentalitat d’estanquer, és a dir, mercat captiu i monopolista. La prova és com ha despertat la perifèria, malgrat tenir-ho tot en contra.
Tampoc sap que té un problema amb Catalunya. No és el problema català. És el problema espanyol. La incapacitat per gestionar la complexitat i la problemàtica constant -això és la vida: saltar d’un problema a un altre- és palesa. Recórrer, un altre cop, al BOE i a les brigades aranzadis, ja no serveix en el món ultra prismàtic. Aplicar solucions anacròniques a problemes mai resolts, agreujats pels nous, ho fa tot encara més costerut.
Els problemes no es solucionen ni a cop de norma ni de sentència. Una prova manifesta la tenim en la legislorrea des del 14 de març d’enguany, amb la declaració de l’estat d’alarma: normes i més normes i resolucions judicials sobre resolucions judicials que es ficaven allí on no hi entenien -perquè no forma part del seu métier- un borrall. Aquesta forma diguem-ne burocràtica i provinciana, quasi preindustrial, de gestionar la vida pública no és ni de bon tros la del segle XXI. És a anys llum del que, convencionalment, podem entendre sota la rúbrica de democràcia deliberativa com a base d’una governança moderna.
En conseqüència, cal abandonar el tacticisme partitocràtic. No abandonar els partits ni la democràcia, quedi clar. No parlo d’un gir autoritari i salvapàtries. Res d’això. Parlo, simplificant molt, d’oblidar per part dels partits la campanya electoral permanent, campanya que al final ningú guanya, perquè es continua pensant en termes de l’època de la transició.
Se’m dirà que els partits hi són per guanyar eleccions, que en els sistemes representatius occidentals és la forma d’arribar al poder. La meva observació va un pas més enllà. Em demano: arribar al poder per fer què? Per mantenir privilegis ningú ho admetrà, és clar. Tothom s’apunta al progrés. Una cosa és apuntar-s'hi i una altre cosa és fer-hi via.
Si el poder institucional no val per fer via cap horitzó de progrés no serveix de res, per molt conservador que se sigui. I el primer pas, tant per conservar el poder -que és forçosament compartit arreu- com marxar cap endavant -que forçosament ha de ser consensuat-, és sortir del pou on ens trobem. No veure que som en un pou és no haver entès res. Només és conformar-se no amb el poder, sinó amb el seu símbol buit d’un despatx oficial tan sobrer com irritant.
Ens cal aquest salt de qualitat política. Però aquest salt no pot ser autoritari, ja que seria un retrocés a un pou encara pitjor. Malgrat el que alguns puguin pensar, no es tracta d’esperar una mena d’àngel guaridor i salvador. Si van a qualsevol mercat no en trobaran a cap prestatge. No es treballa aquest gènere.
Cal, juntament amb un debat ideològic multidimensional, seriós i el més ampli possible (popular fins i tot dirien alguns), que alguns polítics abandonin el tacticisme imperant i tinguin el valor de fer aquest salt cap endavant i ajudar la societat a fer-lo. Segurament, els costarà el càrrec. Segurament. Però per què vols el poder? Per lliurar-lo sense haver avançat ni un mil·límetre?
Es repeteix que la nostra generació lliurarà als seus fills un món en retrocés respecte al que vam rebre dels nostres pares. Potser. El que resulta obvi és que la idea de progrés, idea que arrenca de la Il·lustració, ara trontolla. Els problemes s’enquisten.
Se’m dirà que amb aquest panorama de la classe política, poc o gens optimista -judici prou estès-, què cal esperar. Cal esperar -i fomentar- una reacció d’un grapat de gents generoses, intel·ligents i agosarades, amb poca afecció al poder en si, malgrat els seus antecedents.
Un exemple paradigmàtic és el que ens va brindar, com he senyalat algun altre cop, Pierre Mendès-France. Amb set mesos de govern va capgirar el món impulsant la descolonització. D’una França postrada, adolorida i ferida per una postguerra que, malgrat haver guanyat la guerra, no tenia forces, presa d’un passat que no podia tornar, va apostar per la reconstrucció a fons. Mendès-France i els seus breus ministres eren el que diríem uns politicastres; la típica classe política força inoperativa de les III i IV repúbliques. Però vet aquí que van veure la llum i van canviar el destí de França. El preu, mínim: Mendès-France mai més va ocupar un càrrec públic. Una ganga per als seus conciutadans.
Es va immolar perquè va deixar el tacticisme i va ser un patriota. En tenim d’aquests entre nosaltres? Calen. Ens calen.