La veritat és que, de front, no ho sento gens; en perspectiva, ho sento molt, em dol. M’explico. Quan estem a punt de dir una inconveniència o immediatament després, diem el que diem, cau la falca de sempre: “Ho sento”. Així ens expressem per cortesia, per estovar una mica la frase dura, la inconveniència, encara que sigui veritat i més si és veritat. Per això, prossegueixo, el que es diu, malgrat pronunciar “ho sento”, no se sent gens ni mica (seria el sentir de front, el primari). Tanmateix, en un altre sentit, en perspectiva, el que s’ha dit sí que se sent.

Aquest polisèmic “ho sento” és el que precedeix o segueix la meva queixa radical que Jordi Pujol torni a aparèixer en públic de manera institucional. La meva oposició més frontal. Sento dir-ho, ja que pot irritar molta gent; sento dir-ho perquè crec que mai hauria cregut que ho hauria hagut de dir. Ho sento pels organitzadors.

Jordi Pujol va embrutar la seva tasca de govern i de reconstitució de Catalunya, a la seva manera, però de la mà de les majories que el votaven. Fins aquí cap problema; només faltaria. Ara bé, quan apareix la deixa, i el seguici de porqueria, la cosa canvia radicalment. Així, la deixa no passa de ser una llegenda urbana, un conte per narrar a la vora del foc. No veig fàcil que ningú es pugui convèncer racionalment del contrari, tot començant per la seva germana, Maria, i el seu cunyat, Francesc Cabana. Les seves exclamacions no són el parlamentàriament irrespectuós “diuen, diuen, diuen!”.

Ningú ens podrà convèncer que la família Pujol, tingués el paper que tingués el president, no s’ha enriquit a l’ombra de la institució que durant vint-i-tres anys va dirigir el patriarca, tot fent drecera per prosperar en la vida.

Qui es passa la vida donant lliçons de valors, quan cau i a sobre s’exclama contra els que protesten, no mereix el respecte, en aquest cas, politicoinstitucional

No es tracta de fer un judici paral·lel. És un judici moral, històric, polític. Aquí i ara ningú jutja ningú judicialment, com es pretén tramposament, ni es vulnera la presumpció d’innocència. El judici legal és un; el polític, un altre, i de ben diferent. Aquí les proves estaven tan a la vista que el judici polític és aclaparador. I a més ben cuit amb una supèrbia incompatible de qui feia de l’ètica el valor suprem. Una de les fundacions pujolistes es deia, precisament, Valors.

No és només que Pujol i els que pul·lulaven sota la seva obra fessin carrera patrimonial aprofitant l’avinentesa de dirigir el país i de considerar en bona part Catalunya una mica territori propi i exclusiu. És que en la compareixença que Pujol va fer al Parlament, a la comissió ad hoc, ell i la seva família es van mostrar altius, maleducats i gens penedits. Va reblar el clau l’amenaça pujoliana, com si es tractés de Júpiter, que no s’agités les branques, car més d’un prendria mal. Proclama, maledicció quasi, que és el súmmum de creure's per sobre del bé i del mal.

A l’antic règim, sí, el predemocràtic, l’anterior a la revolució burgesa, els monarques absoluts tenien gravada a foc la màxima del gran jurista romà Ulpià: "princeps legibus soluts", és a dir, el rei no està vinculat per la llei. Sona, oi? Succeeix, però, que el pas del sistema de monarquia absoluta al de la democràcia liberal no acaba, malgrat els més de dos segles de trànsit, tan net i complet com voldríem. Encoratjat per una inefable cort de propis, d’afalagadors i d’aconseguidors, qui representa, fins i tot elegit democràticament i regularment, la cúpula del poder institucional, no és infreqüent que el líder pateixi la patologia del cesarisme: arribar al poder i conservar-lo per damunt de tot i a qualsevol preu. Tot, a més, adobat amb un paternalisme interessat: ja que el líder es desvetlla tant i tant pels seus súbdits, és lògic que rebi un premi, una compensació, la gratificació de pare de la pàtria, encara que sigui fora de la legalitat.

Aquest autopagament que es fan els patricis és, al marge de la seva il·legalitat i delictuositat, profundament immoral. No ja avui dia, en temps de modernitat, sinó que xoca frontalment amb qualsevol plantejament ètic de la política. Corruptio optimi pessima ('la pitjor corrupció és la dels millors'), diuen que deia Ciceró.

Qui es passa la vida donant lliçons de valors, quan cau i a sobre s’exclama contra els que protesten, no mereix el respecte, en aquest cas, politicoinstitucional. La sospita del mal fer, de treballar en interès propi, gravitarà per sempre més. Ara per ara, en tot cas, amb el que tenim entre mans, no cal posar negre sobre blanc moltes de les coses que enterbolirien encara més el llegat de Jordi Pujol.

Sigui com sigui, i si parlem aquests dies de l’escàndol de Madrid, on es capgira un partit per protegir la corrupció ―el 2016 va passar el mateix amb agreujants!―, ha estat, com a mínim, un immens error intentar rehabilitar una figura que per mèrits propis s’ha ensorrat i ha escridassat a qui deia que ell, el rei, anava despullat.