La sedició és, des de l’entrada en vigor del Codi Penal de 1995, el delicte més greu contra l’ordre públic. Sortosament, va deixar de ser un delicte contra l’Estat i desproveït de qualsevol connotació relativa a l’antiga jurisdicció militar. La pena màxima per als organitzadors, si fossin autoritats, arriba als 15 anys de presó i altres tants d’inhabilitació; si no, fins a deu anys per ambdues penes.

El delicte de sedició requereix un aixecament públic i tumultuari, amb unes determinades finalitats, per sintetitzar, impedir l’aplicació de la llei. Cal un tercer element: que aquestes accions es duguin a terme per la força o fora de les vies legals. Si no concorren els tres elements conjuntament, acció, mitjans i finalitat, no neix la sedició.

Malgrat les no poques situacions convulses viscudes a Espanya i a Catalunya des de 1995 ençà, una ràpida ullada a les bases de dades de la jurisprudència, mostra que el Tribunal Suprem no s’ha pronunciat al respecte. Això significa que de la nova regulació del delicte de sedició no tenim cap mena d’experiència jurisdiccional, encara que sí que sabem els que ens dediquem al dret penal com pot arribar a produir-se aquest delicte. En aquest context crida l’atenció que l’única sentència que el fiscal cita en suport de la seva denúncia —de fet, una mera descripció dels elements del delicte—, és d’una sentència de 1980, és a dir, encara sota la vigència de la regulació franquista de la sedició. Cosas veredes.

Doncs bé, el fiscal davant de l’Audiència Nacional —més que dubtós òrgan competent per enjudiciar aquest delicte— ha presentat ahir divendres una denúncia summament peculiar per presumpta sedició pels fets del dia 20. Primera peculiaritat: la denúncia no va adreçada contra ningú.

Tals fets, però, que com tothom recordarà, van consistir en manifestacions legítimes de suport a les persones i institucions que van ser objectes de detencions i escorcolls amb ocasió d’unes diligències judicials del Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona, diligències encara sota secret i a les que ningú, fora del jutge i del fiscal, té legalment accés. No consta cap denúncia ni atestat policial al respecte.

El fiscal no hauria de presentar denúncies, sinó querelles, doncs aquesta és la forma legal d’exercir les accions davant els tribunals, en aquest cas les penals

Més peculiaritats. D’una banda, encara que tingui més de qüestió doctrinal que pràctica —o no tant—, el fiscal no hauria de presentar denúncies, sinó querelles, doncs aquesta és la forma legal d’exercir les accions davant els tribunals, en aquest cas les penals. La querella és un document molt més formal que la denúncia —pot ser verbal—, més acabat en el relat dels fets, en els preceptes jurídics en que la pretensió es basa i, sobretot, mostra l’interès de ser part en el procés, cosa que, en el cas del ministeri públic, és obligat.

El relat de fets que fa el fiscal, tal com es pot veure a aquestes mateixes pàgines, és prou inconcret. Tant que, per una banda, ni adreça la seva denúncia contra ningú —cosa insòlita en el ministeri públic—. I, per altra banda, més insòlit encara resulta que demani, com diligències d’investigació, que la Guàrdia civil elabori un atestat. És doblement insòlit perquè, sense atestat com pot el fiscal constituir amb solidesa el seu escrit de denúncia? L’ordinari —i lògic— és que el fiscal actuï processalment un cop la policia judicial li presenta l’atestat. Però és més que sorprenent a la vista del que ha quedat palesat aquests dies a Catalunya: que el fiscal disposa, precisament, de la Guàrdia civil, per dur a terme totes les diligències prejudicials que consideri adients, sempre que no suposin ingerència de drets fonamentals, ingerència que només és permesa, sota circumstàncies concretes, al jutge d’instrucció.

Ací el fiscal es diria que ha actuat més com un particular, denunciant un fet i reclamant l’auxili judicial per la verificació de les seves sospites. Tot plegat és molt estrany. Posats a elucubrar, podríem arribar a la conclusió que es tracta d’un estrany globus sonda, més o menys intimidatori, tant per les persones físiques (Jordi Sánchez i Jordi Cuixart) i un partit polític (la CUP)  que esmenta, però a qui res imputa.

No es va dur a terme cap aixecament públic i tumultuari, ni es va emprar la força ni es va actuar al marge de la llei ni es va impedir a cap autoritat dur a terme les seves funcions

Més estrany encara és no fer cap intent —en una querella hauria estat impossible aquesta omissió— de situar els fets que relata —al marge de com s’ajustin a la realitat— dins la regulació legal, el que en diem subsumpció. Conscient d’això situa, però, la valoració jurídica dels fets en el grau de delicte intentat, és a dir, inicial, però encara no consumat, cosa que comporta una reducció sensible de la pena.

De tota manera, la temptativa de delicte requereix que els elements que integren la figura penal comencin a aparèixer. Pel que vam veure, no es va dur a terme cap aixecament públic i tumultuari, ni es va emprar la força ni es va actuar al marge de la llei —s’estava exercint el dret fonamental de manifestació— ni es va impedir a cap autoritat dur a terme les seves funcions. No va aflorar cap indici de sedició.

Tanmateix, la tenim, la sedició, al tauler de joc. I per la dinàmica de la repressió de l’1-O era important, tot seguint la via judicial, residenciar els eventuals enjudiciaments en l’AN —el que, vista la seva jurisprudència en tota mena de casos, no es garantia de genuflexió davant el govern central—. I sobretot, si aconsegueix la fiscalia, d’aquesta forma tan irregularment insòlita, engegar la competència de l’AN, tots els delictes connexos —és a dir que es vulguin connectar, especialment al principi, com a execució d’un únic pla mestre— aniríem al dit tribunal central.

Una darrera nota. La competència de l’AN per jutjar la sedició no és ni molt menys clara. Més aviat diria el contrari: que el tribunal competent és l’audiència provincial en el territori de la qual s’hagi comès presumptament el delicte. Atribuir l’enjudiciament al referit tribunal central és producte de deixos històrics sense base legal, doncs, com deia a l’inici, la sedició no és un delicte contra les institucions de l’Estat —el que sí era abans de 1995—, sinó un delicte contra l’ordre públic, aliè a la competència de l’Audiència Nacional.