Dijous a la tarda es van difondre els noms dels nous quatre membres del TC. Una esperada renovació, pendent des de feia més de 15 mesos. Per fi, els partits que tenen, sumats, la majoria parlamentària requerida (tres cinquenes parts), i sense consultar cap altre formació política, van acordar els quatre noms corresponents a les quatre renovacions imperioses.

Un retard obertament inconstitucional i uns nomenaments curiosos, si més no en part. Les notes de premsa, com ja és habitual, van publicar com a tot currículum la seva procedència professional i el partit que els havia proposat.

Ja tornem a ser-hi. Hom compleix els tràmits formals, però res més. Els magistrats del TC no només han de ser designats per tres cinquenes parts de —ara— el Congrés, sinó que com diu el text constitucional (art. 159. 2), han de ser juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici professional.

El tema essencial és refereix a la competència, de l’expertesa tècnica. Proposo un exercici ràpid per aquells lectors que siguin juristes més o menys en actiu. Quants magistrats de l’actual TC poden recordar? Sense fer trampa, és clar. Aquí els tenen: el comodí d’internet!

On està la reconeguda competència dels nous, acabats de proposar. Sense dubte Ramón Sáez és el millor penalista de la seva generació, malgrat estar vetat pel Tribunal Suprem. És tan bon penalista perquè, apart de ser un gran coneixedor del sistema penal, coneix el sistema jurídic, singularment el públic en matèria de drets, llibertats i garanties, com acrediten les seves resolucions, les seves publicacions i les seves intervencions en tots els fòrums als que, si la seva agenda li permet, acut generosament. El gran públic el coneix per haver estat ponent de dues sentències capitals: la del (mal) dit assalt al Parlament, en que va absoldre els acusats i el de la cúpula d’Interior. Sentències modèliques, la primera revocada i encara al TC —tema en el que no podrà entrar-hi—, i la segona ferma directament, doncs ni tal sols la fiscalia va intentar recórrer-la.

La magistrada Inmaculada Montalbán —amb ampli currículum governatiu— aportarà una perspectiva de la que els òrgans públics, hores d’ara, no van sobrats: la perspectiva de gènere. Especialista  en violència de gènere i segona presidenta del Observatori sobre la Violència de Gènere, ha destacat com poques jurisdiscents en la interpretació del dret des d’aquesta perspectiva feminista.

Enrique Arnaldo, lletrat de Les Corts, advocat en exercici i centralista acèrrim, properíssim al PP, aporta la perspectiva més conservadora de la que el TC no va precisament escàs. Tanmateix el seu domini del dret constitucional orgànic no és gens menystenible.

Finalment, de Concepción ‘nuestra querida Concha’ Espejel, només amb l’apel·latiu ja està tot dit. La qualitat de les seves resolucions es pot veure en el vot particular en la sentència absolutòria de la cúpula d’Interior, en la qual Sáez va ser ponent i redactor del vot majoritari. Va dedicar 461 folis com a vot dissident a una sentència de 97 folis: quasi quatre vegades més.

El problema de la judicatura, d’alta judicatura, espanyola no és la independència, sinó la imparcialitat

Però no és aquí la seva qualitat tècnica la que val la pena discutir, sinó la seva imparcialitat. Com sostinc reiteradament, el problema de la judicatura, de l’alta judicatura espanyola no és la independència, sinó la imparcialitat.

Espejel va haver de ser apartada pels seus propis companys de la Sala de la Audiència Nacional que va jutjar els cas Gürtel, atesa el proper que era al PP. La resolució de la majoria de la Sala del Penal de l’AN va comptar a més amb el recolzament del fiscal.

El problema que porta a sobre aquesta magistrada, properament del TC, no és si és millor o pitjor tècnicament que els seus companys de nomenament o els que hi queden. El seu greu problema és que va ser captada en plena sospita de connivència amb el PP. És a dir, té un problema de credibilitat relatiu a la seva imparcialitat.

Certament, no podrà participar en cap plet constitucional derivat de la Gürtel, i a més, aventuro, en qualsevol plet en que el PP sigui part. Així, per exemple, els seus recursos d’inconstitucionalitat o d’empara.

Però no només Espejel haurà d’apartar-se mutu propi —si no, serà apartada pels seus companys a petició dels subjectes processals— en els casos en que el PP sigui part, sinó que el dubte sobre la seva imparcialitat difícilment s’esvairà. Si un magistrat ha estat sospitós de parcialitat en un cas i s’ha resistit a marxar del plet, fins el punt que els seus companys l’han d’expulsar de la causa, el dubte sobre la seva rectitud és un dubte legítim. Un dubte que sempre hi serà present.

Sembla mentida que els conservadors o la dreta extrema no tingui entre les seves files de simpatitzants juristes de primer nivell. Millor dit, els tenen, i de ben  respectables. Es diria, senzillament, que no se’n refien d’ells.

Mal començament doncs d'una nova etapa pel TC que prossegueix com l’anterior. De forma insòlita qui ha de ser controlat —això és el TC: un òrgan de control— tria a controladors de confiança, si més no en bona part. Tenim 9 nou anys, com a mínim, per rectificar —cosa que faria de bon grat— el que acabo d’exposar.