Advertència gens sobrera per a abrandats, hiperventilats i, en general, insultadors de tota mena: negociar no vol dir ni traïció ni que la negociació acabi amb èxit. I en cap cas èxit vol dir guanyar per KO. La política, malgrat alguns (massa) dels que hi intervenen, no és un combat de boxa.

La política ha de ser el domini de la realitat i, un cop dominada, superar-la. Les dues coses. I no oblidar perquè es fa política, quin és el motiu de fer-la. Aquest no pot ser altre que el benestar de la ciutadania.

Per això, una de les primeres preguntes que els que diuen que volen seure a negociar cal que es facin sincerament és en què millorarà una negociació mínimament exitosa la situació dels ciutadans. No han d’oblidar que aquests són qui els voten, que són els autèntics sobirans, que han posat part dels seus destins en les seves, massa cop maldestres, mans.

Si no negociem per millorar substancialment i a mitjà-llarg termini les condicions de vida dels ciutadans, per què negociem? Fracassar en les esperances, magres, però existents, dels ciutadans comportarà ineludiblement que la bomba del malestar esclati amb conseqüències imprevisibles. Amb una, però, ben previsible: els falsos o incapaços negociadors en seran les primers víctimes, ja que són els primers culpables.

Certament la crisi institucional en què es troba sumit l’estat és, a base de negar-la, enorme. Té dimensions d’un autèntic cràter que amenaça molt seriosament la supervivència del règim del 78.

Per tant, els representants de l’estat no poden brandar el sistema del 78 per superar la crisi del règim del 78. Brandant un sistema anquilosat, més aviat cuirificat —un procés físic natural en virtut del qual només queda al cos la pell curtida—. Fa massa temps que uns polítics curtíssims de vista agiten l’espantall d’una constitució que amb les seves garrepes interpretacions l'han deixat en el lamentable estat en què es troba. Pràcticament inservible, com no sigui com a plataforma per crear un nou sistema.

Només si l’Estat presenta una oferta seductora i creïble podrà superar l’empantanegament actual i, alliberat de la pressió insostenible de la crisi catalana, podrà centrar-se en la reforma i modernització substancial de l’Estat. Dit gràficament, tal com estan les coses, Catalunya són unes enormes sabates de ciment que el propi estat s’ha calçat i que li impedeixen caminar. Ni repescant a Quevedo tot sembrant amb sal els camps catalans, es podrà alliberar de la seva pròpia trampa. No només els catalans poden ser titllats d'il·lusos, com s’ha fet fins al més sagnant insult.

La real politik és això: dominar la realitat i superar-la. Per tant, pensar en el futur i no amalgamar-se amb el passat.

L’agenda que ha anat engrossint-se és descomunal. Però cal anar pas a pas. Primer cal crear confiança mútua. Començant per les pròpies rereguardes, no hi haurà pluja, hi haurà temporal de pals a les rodes. Aquestes deslleialtats, gens gratuïtes i sí molt interessades, aniran acompanyades de provocacions i matusseries dels asseguts a la taula. Així és la vida: no és una vall de roses, sinó més aviat de llàgrimes.

Però culo di ferro. No hi ha més remei. Culo di ferro. O, si no agrada l’italià, en alemany: real politik.