L’aparició del rei pare aquest darrer dijous ha desfermat un seguiment i expectació propis de les estrelles d’un festival de cinema. En aquest cas d’un festival internacional de la infàmia. L’ansietat per la seva vinguda, nodrida pels cortesans d’extrem centre, fos per iniciativa pròpia o degudament incentivats, ha culminat en una ridícula genuflexió davant de qui volen presentar com un heroi de la pàtria. Ara les eminències grises d’aquest monarquisme momificat atribueixen a l’esmentat heroi una contribució al PIB de més de 64.000 milions d’euros i de quasi dos milions i mig de llocs de treball. Això sense comptar que va portar la democràcia. Aquests monàrquics de faramalla, en el seu despotisme antidemocràtic, obliden que l’únic protagonista del canvi de règim i de certa riquesa econòmica ha estat el poble, la ciutadania, amb les seves esperances i els seus esforços. Sobre l’esquena d’aquesta ciutadania, alguns, començant pel rei pare, ha viscut o viuen literalment a cos de rei. Obliden que el que denominem protagonista de la democràcia i creador de riquesa ha estat el pretext principal per col·locar el morrió a una democràcia que dista de ser plena, on sembla impossible desfer-se dels vells i tenebrosos temps.

Per a aquest moviment monàrquic de circumstàncies —alguns que ara l’aclamen no fa gaire eren ferotges i esbiaixats republicans d’ocasió— el Rei, el que ja no regna, ho és tot: és l’alfa i omega del seu sistema de crosta extractiva. La natura d’aquest món monàrquic, que com més aristocràtic es presenta, més caspós resulta, és rànciament monàrquica, perquè en la seva concepció política, la base d’Espanya, sobre la que està tot bastit, és el rei. Sense rei no hi ha règim. El bo del cas és que segurament tenen raó. Hom ha aplaudit fins a l’extenuació la tornada, encara que sigui esporàdica del seu rei. A aquest aplaudiment s’ha sumat, el contrari hauria estat estrany, tota la dreta, també la dreta que es proclama contrària a la corrupció i és partidària de la regeneració política. Curiosa regeneració quan s’aplaudeix a qui segurament és el campió en haver obtingut de forma il·lícita més rèdit personal, econòmic i polític al règim.

Diuen que l’exmonarca no entén res del que li està passant. No entén —diuen els que hi entenen— que el Sr. Borbón y Borbón està sorprès amb aquesta hostilitat que, fins i tot, l'ha obligat a ser escrutat, amb guant de seda i parcialment, per la Fiscalia i a passar per caixa i regularitzar certs i minúsculs deutes amb Hisenda. Per mostrar que no entén res de res, ha arribat a Sanxenxo, en un avió privat, que no sabem ni qui ni com l’ha pagat, ni més ni menys que per anar —o presidir— unes regates. Un cop més campechanía. Apartat com està de la Casa reial i dels seus fons oficials, de què viu Juan Carlos? Tot són regals? A aquest nivell de regals, hom ha de tributar fiscalment com a ingressos per part del receptor i per l’impost de donacions per part dels regaladors. Hisenda tindria aquí una nova feina.

Per a aquest moviment monàrquic de circumstàncies el Rei, el que ja no regna, ho és tot: és l’alfa i omega del seu sistema de crosta extractiva. La natura d’aquest món monàrquic, que com més aristocràtic es presenta, més caspós resulta, és rànciament monàrquica, perquè en la seva concepció política, la base d’Espanya, sobre la que està tot bastit, és el rei

Bé, del cert no seria una nova feina, sinó que seria la feina, ja que a la investigació amb la Fiscalia no va contribuir gens ni mica. Per no contribuir, diuen els que diuen que ho entenen, que ni tan sols les regularitzacions es van investigar i es van donar per bones. Si la monarquia és exemplar, aquest és un bon exemple de la igualtat davant la llei. Encara que, potser, aquesta mena d’excepcionalitat fora de la llei —fins i tot en territori constitucionalista!— ja ens la va avençar l’advocada de l’Estat en el cas Urdangarín, quan, arran de la intervenció en l’afer de la infanta Cristina, va proclamar que el lema “Hisenda som tots” no era més que un eslògan publicitari. Així ja va quadrant tot i podem respirar tranquils.

Cal dir, que el ministeri d’Hisenda està en mans d’una significativa militant socialista del govern més progressista de la Història. Per recordar que no quedi: som en plena campanya de l’IRPF. Incentius com aquest fan contribuir amb delit.

Dos apunts més per acabar aquesta nova lluna de mel amb qui ens ho va donar tot. Accions judicials contra el Sr. Borbón y Borbón no s’ha endegat ni una. Tot han estat diligències de Fiscalia que no tenen cap efecte processal: no hi ha res jutjat. O sigui que qualsevol pot interposar una querella contra l’esmentat senyor. Una bona descripció de les malifetes, però rectament interpretades, i amb altres qualificacions haurien de motivar una investigació, ara sí judicial. Interessant veure el seu final.

L’altra qüestió que queda pendent és saber els diners —recordin també els Papers de Panamà, dels que tan poc es parla—, els regals a les amants —a vàries—, a la família, les dotacions a fundacions gestionades per tercers aliens formalment a l’exrei, les comissions... d’on venen? Es blanquegen operacions amb satrapies sanguinàries? Segur que no venen de vendre apartaments a la Manga del Mar Menor ni de premis de Loteria, com un Fabra qualsevol.

Venen de grans obres públiques, de tràfic d’armes a gran escala, d’operacions financeres de tants zeros que no hi caben a la pantalla i d’afers similars. Operacions totes elles fosques, moltes avalades financerament pel mateix estat espanyol, no sempre exitoses, però sempre generadores de beneficis a dojo. Tot això, a més, sota el paraigua que li facilita una immunitat artificialment extensa. Curiosament, al Regne Unit, paradís monàrquic per antonomàsia, no han cregut, sinó que ha fet pols, aquesta pretesa immunitat en una brillant resolució de l’Alt Tribunal de Londres.

Si la monarquia serveix com a far d’exemplaritat, l’exemple que dona la vigent és per llogar-hi cadires. Per això tants s’afanyen a posar la catifa vermella.