Amb aquest substantiu ens referim a aquells subjectes que basen la seva actuació en l'atenta observança —això diuen— de les regles dels procediments establerts. Així, el seu nord, el que regeix per ells com a màxima de conducta, no és el fi perseguit, sinó el seguiment escrupolós —ens tornen a prevenir—. En aquesta construcció mental, que també és política, es diria que l’objectiu final no és rellevant. Seríem davant d’una moral procedimental, no finalista.
Posar per davant els procediments dels objectius que són lícits ens posa de relleu dues qüestions importants. La primera, qui així actua no està incentivat positivament per l’objectiu final. La segona, qui així actua troba una excusa, creu que legítima, que el manté dins de l’statu quo. La conclusió és òbvia: qui maximitza el procediment per sobre la fita, té una altra fita que amb el seu procedimentalisme pretén amagar: el seu objectiu és conservar l’statu quo. Escudar-se en el procediment és voler quedar-se on hom és. Aquesta és la carta marcada.
Ara bé, hem de partir d’una certesa clara: tant el manteniment de l’estat actual de coses com el seu canvi són objectius legítims. La diferència entre els qui volen canviar les coses i els conservadors —en sentit literal— rau en l’estricta observança procedimental. És més, el procedimentalista, en contraposició al finalista, el que vol és, com queda dit, continuar com fins ara. Però amaga aquest designi —legítim— tot brandant el procediment.
Portem-ho al nostre país. La Constitució no és, com altres, militant; qualsevol ideari hi té cabuda. Per canviar-la hi ha un procediment. Això van reiterar Rajoy i, al final també, tot el bloc del 155. Rajoy més d’un cop va reptar els independentistes a modificar per les vies legals, ergo procedimentals, la Constitució i plasmar-hi el seu ideari. Rajoy va reiterar un cop i un altre: “ni quiero ni puedo”. Sánchez, situacionista pur, les ha dit de tots colors, colors que canvien als més temperats i conciliadors quan vol alguna cosa, com la investidura, els pressupostos... Cal esbrinar què vol més: el poder o mantenir-se en una idea d’Espanya que, en puritat, no és la del seu partit, tot començant per la monarquia.
Qui maximitza el procediment per sobre la fita, té una altra fita que amb el seu procedimentalisme pretén amagar: el seu objectiu és conservar l’statu quo
Se’m dirà que els procediments són essencials en un estat de dret. Sí i no. Els procediments són necessaris en la moderna societat complexa, però en un estat democràtic de dret no la poden ofegar. El que determina un estat de dret, com Elías Díaz ens va ensenyar, són l’imperi de la llei —fruit de la voluntat popular plural—, la separació de poders, la fiscalització i responsabilitat dels poders públics i el respecte i foment dels drets humans.
Els procediments estan bé si tenen com a finalitats el respecte i foment d’aquestes quatre columnes de l’estat democràtic de dret. Perquè, com ens va ensenyar el Tribunal Suprem del Canadà en la seva sentència de 1998, en un estat de dret, l’imperi de la llei, el principi de legalitat, és consubstancial. No pot ser d’altra manera. Però no hem d’oblidar que la font de la llei és la voluntat popular, que brolla d’una munió de voluntats particulars, cosa que articula el principi democràtic, que és la base última de tot el sistema.
La democràcia no és quelcom que va venir un dia, va deixar la llei i va marxar. No. La democràcia, per parlar d’estat de dret, ha de ser-hi sempre, latent, si volem, però ha de ser-hi sempre, atès que constitueix el paràmetre suprem de l’actuació dels poders públics i privats.
Per això, el Tribunal Suprem del Canadà va establir que el principi de legalitat pot ser superat excepcionalment pel principi democràtic quan un grup social estable, de forma reiterada, té una pretensió, en aquest cas, la independència del Quebec. Si és així, cal donar una via de sortida al problema.
El problema és poder articular el fet d’arribar a la independència, no la independència en si mateixa. Ho vam veure perfectament en el cas escocès el 2014. El procediment, cal arbitrar-ne un, és prou conegut: un referèndum entre els electors del territori que vol la secessió. Per cert, sense majories qualificades als Highlands.
Per tot això, quan ens parlin de guardar els procediments, més expeditiu, més sincer i més realista fora dir que volen l’statu quo. Aleshores es podria començar a parlar seriosament del fons del problema.