Aquesta setmana ens hem assabentat que el president Sánchez vol fer president del Senat Miquel Iceta. No entraré en la idoneïtat del primer secretari del PSC per accedir a aquest càrrec ni de les dificultats polítiques que pot tenir, en un moment preelectoral ―el cicle electoral no està acabat encara, per voluntat del mateix Sánchez―. Ni tampoc cal entrar que és membre d’un partit partidari de l’aplicació del 155, que el va aprovar i ha reiterat després que el tornaria a aplicar.

Tampoc entro en si, per accedir a aquesta petició, cal fer una negociació sobre temes polítics ni sobre quins temes polítics, ni si s’ha d’acceptar a tràmit la petició del premier socialista. Tot això amb una majoria parlamentària al Parc de la Ciutadella independentista.

La qüestió és ben altra. Rellevant i cabdal en una democràcia és el procediment de selecció dels diferents rectors dels organismes constitucionals. La qüestió rau en si es respecten les lleres realment democràtiques o, si, un cop més, són els partits, o més concretament les seves cúpules, els que actuen com a propietaris absoluts de quelcom ―la direcció dels afers públics―, del qual, en el millor dels casos, no són més que uns masovers si no precaristes. Democràcia participativa i deliberativa se’n diu això. Deliberativa i participativa dels mateixos militants, per començar.

Ras i curt: que el president del govern ―el que sigui― proclami als quatre vents que el president, avui, del Senat, serà tal o qual persona i ho proclami per la seva pròpia autoritat, em sembla políticament escandalós.

Han de ser els diferents òrgans, aquí del Senat, qui designin el candidat o candidats. Òbviament, ho faran els partits polítics que estan darrere d’aquests òrgans, després dels debats corresponents dels quals hauríem de tenir notícia. Tanmateix no li correspon, així, en viu i en directe, a plena llum del dia, al president de l’Executiu, representant d’un dels tres poders de l’Estat, qui, ves per on, està sota control polític del Senat. O sigui que el controlat nomena el controlador. Escàndol majúscul.

El regular seria que els grups parlamentaris, en aquest cas, de la cambra alta designessin el candidat per sotmetre'l a l'iter previst en els reglamentes per accedir a la presidència de la cambra. Però no és aquesta la via, sinó, com veiem, la diametralment oposada.

Aquesta és una pràctica corrupta, una corruptela diuen els més fins, que arrenca ja des de les beceroles del sistema constitucional, cada cop més perjudicat per actuacions a cara descoberta com la que comento.

Els presidents de les cambres, estatals i territorials, els presidents del Consell General del Poder Judicial o de la resta d’organismes controladors del poder polític surten dels despatxos dels dirigents a qui han de controlar

El 1980, el govern de la UCD volia que el primer president del TC, imposat des de La Moncloa suarista, fos el prestigiós professor Rodrigo Uría. No es tracta de mèrits. Es tracta de procediments. Un altre cop, el controlat vol designar el controlador. La llei del TC estableix que el president del TC l’elegeixen els seus membres. Va sortir elegit l’insigne professor Manuel García-Pelayo, gratuïtament demonitzat per la dreta extrema sempre tan activa i el candidat oficialista va dimitir.

Malgrat tot, mal precedent: la sort ja estava cantada. Així, els presidents de les cambres, estatals i territorials, els presidents del Consell General del Poder Judicial o de la resta d’organismes controladors del poder polític, surten dels despatxos dels dirigents a qui han de controlar i a qui, en bona lògica, deuen el seu càrrec. O sigui que tenim controladors, en principi, poc amants de remoure el que no convé a qui li ha donat la poltrona.

Baixem al pla del Parlament de Catalunya. Si anem a veure el procés parlamentari per a la designació dels senadors en representació de la comunitat autònoma, resulta que, per voluntat dels partits, i només dels partits, el nomenament queda pràcticament segrestat pels grups parlamentaris. En teoria, el ple pot no aprovar la designació dels senadors autonòmics que li proposin, però, a la pràctica, això no ha passat mai.

Potser per aquesta raó, Sánchez l’altre dia clamava perquè el grup parlamentari del PSC tenia un dret per proposar i veure acceptat Miquel Iceta, sense que la resta de parlamentaris no haguessin més que passar per aquest diktatt. Dit d’una altra manera, el pla constitucional d’un bri de federalisme ―que el Senat fos, si més no, un succedani de representació territorial― s’ha convertit en una manera d’incrementar la bossa de senadors partidistes al marge del sufragi popular directe.

Si a més tenim en compte que Montilla, el senador autonòmic que ha dimitit per fer lloc a Iceta, no va votar el 155, el caire no sembla el més favorable. Però no és això del que parlem ara. En tot cas, la complicació està servida.

El resum: el procés per designar el president del Senat és tot menys mínimament democràtic: el president de l’executiu central, abans de la constitució del Senat posterior a les noves eleccions generals, diu qui serà el seu president; com el candidat governamental in pectore encara no és senador, i només pot ser-ho per la via de la designació autonòmica, un senador autonòmic de la seva mateixa formació ha de dimitir, deixant-li així via lliure. Tot seguit, en un parlament autonòmic, en el qual el candidat proposat no compta ni amb un 13% dels escons, ha de ser votat per una majoria ideològicament enfrontada com si tal cosa i ho ha de fer en nom dels usos parlamentaris. Algunes tradicions són per deixar-les com més aviat millor de banda.

O vaig errat o ni això és un procediment mínimament democràtic ni té res de plurinacional ni respectuós amb les estructures del que alguns, fa temps deien, per no dir federal, un estat compost. I això pràcticament pels que s’omplen la boca que democràcia, sobre tot i per davant de tot, és procediment. I tant. Però no aquí.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat