El 29 de gener del 2020 el president Torra va donar per acabada la legislatura. El 27 d’abril, segons les seves memòries governatives, va llançar la tovallola i va deixar de dirigir el Govern. El 29 de setembre, injustament, la justícia el va desposseir del càrrec. Des d’aquell moment ocupa interinament la presidència —sense les giragonses lingüístiques pactades que no porten enlloc ni tenen cap base legal— el, aleshores, vicepresident Aragonès. Amb manifesta voluntat per part dels dos partits de govern de no procedir a la nominació d’un nou candidat i d’esgotar la legislatura, adobat a més amb una esfereïdora cançoneria, es van esgotar els terminis legals i les eleccions es van convocar automàticament. Celebrades el 14-F, el 12-M es va constituir el nou Parlament i el 26 i 30 següents —amb cap de setmana pel mig hàbil/inhàbil a voluntat— el candidat a la presidència, del sector independentista guanyador de les eleccions, no va ser investit, més aviat, se’l va intentar despullar, posant, de fet, per damunt seu estructures no precisament d’estat. En resum, 15 mesos de paràlisi política. A parer meu, sense cap eximent ni disculpa.
Som al bell mig d’una devastadora pandèmia amb 21.500 difunts i més de 550.000 positius. Som davant una davallada econòmica, molt superior a la de la crisi financera del 2008, amb un atur creixent (més de 525.000 persones i el dels joves pujant encara més) i un PIB jivaritzat (ha baixat quasi un 12%). Mentrestant, ningú pressiona la Moncloa, tot i el seu enlluernador moment de feblesa: ni es pressiona econòmicament per participar en l’assignació dels fons de recuperació europeus, els Next Generation, ni sobre les reformes legals i polítiques que haurien d’apaivagar la repressió. Ans al contrari, aquesta campa lliurement, amb més processats i condemnats, revocacions de tercers graus a instàncies de la Fiscalia, que depèn del govern, com és ben sabut, malgrat el que es digui en contra, atès que les normes reguladores canten. Dels indults ningú en sap res. L'amnistia ni es permet discutir-la. De la taula de diàleg, tan poc se’n parla, que sembla que mai va existir. I ni parlar de les reformes penals en el sentit de millorar la sedició i altres delictes. La reforma penal, mai publicitada amb els seus ets i uts, però, pel que ha transcendit, era tècnicament impossible, llevat que comportés la seva derogació.
Ara per ara, les forces independentistes catalanes disten de manifestar el més mínim bri d’unitat estratègica. Molta confrontació intel·ligent, però ni un pas endavant
Lluitar per una recuperació econòmica i social sòlida i ràpida, forçar a negociar la Moncloa les reformes jurídiques necessàries i un decidit canvi de rumb polític continuen sent, avui en dia, objectius irrenunciables. No es tracta, ni molt menys, com han fet altres, de llançar la tovallola. Es tracta de perseverar, tot sabent que és una tasca feixuga de formiga obrera.
Perquè aquesta força, aparentment minsa, però que pot ser persistent i intel·ligent com una gota xinesa, s’obri pas, el requisit zero és no mostrar feblesa. I ara per ara, les forces independentistes catalanes disten, dit molt cristianament, de manifestar el més mínim bri d’unitat estratègica. Molta confrontació intel·ligent, però ni un pas endavant, amb el risc d’autotrencar el propi front. Tota una col·lecció impagable de trets al peu per a gaudi dels contraris, pels qui Catalunya està a punt de deixar de ser una preocupació rellevant. A tot estirar, una molèstia suportable.
Tan feble és políticament l’independentisme, malgrat la seva inequívoca majoria electoral, en el dramàtic moment actual, que ni tan sols és capaç de fer veure a la clientela unionista que la pèrdua de pes intern i extern de Catalunya i del seu benestar no es deu a ells, sinó al fet que les forces unionistes consenteixen —quan no emparen— que es castigui els catalans —a tots, indepes i espanyolistes— amb infrafinançament, amb transferències ajornades o retallades i amb una execució pressupostària que faria enrogir fins i tot un mal administrador.
Davant d’aquest panorama, quina és la resposta de la classe política, que vol dur-nos a una república que ha de ser el súmmum de la democràcia i el benestar? La resposta és, des de fa temps, ni pressa ni vergonya. El resultat, decadència.