D’entrada una precisió: ser seriós no vol dir ser avorrit; ser seriós vol dir adequar el comportament a la funció i al marc en què es representa. Internet va ple d’aparicions de Rudolph Giuliani, vestit de dona —i de vedette—, fins i tot coquetejant amb Donald Trump. Han tornat? No pagava la pena, oi? Obama mostrava la seva fina mala llet als sopars de gala amb els corresponsals estrangers. Un altre estil. Bé: cadascú en la seva vida privada pot ser frívol, calavera, groller... tot dependrà del que el seu entorn li esperoni o li toleri.

Però un ministre, per més biministre (Afers Exteriors i Interiors) que sigui, que, a més a més, és acadèmic, en un acte en una universitat en companyia d’un altre ministre d’Afers Exteriors, alemany —que no sabia on ficar-se—, digui el que va dir (tornin a veure-ho / sentir-ho) és de vergonya aliena i el deixa inhabilitat per continuar exercint un càrrec públic.

Anem a pams i per ordre. Als Estats Units tots tenen la mateixa llengua. Sí i no. En l’àmbit federal no hi ha cap llengua oficial; en alguns estats, sí. Tanmateix, l’anglès és la llengua funcional parlada per adhesió pràctica.

En segon lloc, de fet no tenen història. La primera ciutat del que ara són els Estats Units és San Agustín (Saint Augustine diuen ells) a Florida (1565). Tanmateix, el primer assentament europeu del que avui coneixem com a Nova York data de 1524, fundat per Verrazzano (el del pont), un italià al servei de la corona de França i després potenciat pels holandesos i finalment pels britànics. La seva prestigiosa Columbia University és de 1754. Tanmateix, Harvard és molt més antiga, de 1636, sis anys després de la fundació de Boston. D’història, en té.

Que un ministre d’Afers Exteriors d’un país que es considera seriós menystingui la primera potència mundial, a més d’aliada, tractant-la d’infant és per llogar-hi cadires. A veure si Rumsfeld, amb el seu insult de la vella Europa, tenia raó.

Però és que, a més, l’Amèrica hispanobrasilera no és gaire més vella, encara que els assentaments importants comencessin abans. Negar història a Nord-amèrica és negar-la també a Sud-amèrica. Bon gol per l’esquadra a la hispanitat.

Cal fer alguna cosa més que demanar disculpes: cal expiar la culpa, les bones paraules no curen res; el remei és la dimissió

Dir que la seva història es limita a haver matat quatre indis és frivolitzar el genocidi de la població originària, atès que els càlculs xifren en 14 milions els indis (pel biministre) víctimes de l’anihilament dels pobladors primigenis del subcontinent nord-americà. Tot això sense tenir en compte la importació il·legal d’africans, a més com a esclaus, cosa que va provocar enormes tensions socials i polítiques; tantes, que van donar lloc a una guerra civil, entre el nord industrial i el sud esclavista, que va durar quatre anys sagnants. Una mica d’història i gens pacífica sí que en tenen.

La bandera de les barres i les estrelles aixopluga a tothom i és quasi sagrada, és ben cert. Però cremar-la, que és més greu que mocar-s’hi en una paròdia, forma part de la llibertat d’expressió, tal com va establir el Tribunal Suprem dels EUA, el 1989 (Texas vs. Johnson), cosa que va obligar a descriminalitzar aquest comportament a la immensa majoria d’estats federats.

Tan pocs segons d’intervenció i tants frívols fakes. Podríem dir que, després de tot, amb les disculpes que va demanar l’endemà als americans originaris —ja no eren indis—, l’assumpte queda arxivat. A parer meu, no; al contrari, és gravíssim. Com a mínim frega una insensibilitat impròpia del càrrec que exerceix; mostra, al cap i a la fi, d’una persona propensa a ficar la pota.

En política, si hom vol passar per seriós, davant de comportaments calamitosos com els exposats, cal fer alguna cosa més que demanar disculpes. Cal expiar la culpa: les bones paraules no curen res. El remei és la dimissió. D’exemples en antics companys del gabinet del qual forma part, en té i per afers anteriors a la seva acció política. A més, aquí som davant d’una errada de dimensions colossals en l’exercici de la funció de membre del gabinet.

Disculpes que res disculpen, es miri com es miri. Res a veure —cert que en un altre context— amb la petició de perdó que va commoure al món: l’espontani i fora de programa agenollament de Willy Brandt a l’explanada del que va ser el Gueto de Varsòvia, el 10 de desembre de 1970, en ocasió de l’honra floral al monument a les víctimes del genocidi nazi. Brandt va demanar perdó per les atrocitats alemanyes; ell, a qui els nazis van desposseir-lo de la seva nacionalitat, i, per tant res, ans al contrari, hi tenia a veure.

Uns passen a la història i altres passen per la història. Així hom escriu la història.