Encara que aquesta ha estat la setmana de la XIII Legislatura a Catalunya i de la mesa del Parlament sense gaires entrebancs, la significació política de qui i com s’ha assolit no ha de ser objecte d’anàlisis prematurs. Apunten noves realitats que cal esperar que madurin, com a mínim, fins al discurs d’investidura i la composició del govern i del sottogoverno. El retrat, encara, no està acabat.

En canvi qui s’ha retratat aquesta setmana ha estat la política espanyola i, sigui quin sigui el resultat de l’esperpent de Múrcia, Madrid i el conat de Castellà-Lleó, ja tenim una víctima que tenia massa pressa per autoliquidar-se: Ciutadans.

Aquest partit, un partit del “no”, un partit de “en contra de” quan se li ha acabat el “en contra de” del sobiranisme, ni a Catalunya l’han volgut. Des de desembre de 2019, Ciutadans és políticament irrellevant

Aquest partit, un partit del “no”, un partit de “en contra de” quan se li ha acabat el “en contra de”, del sobiranisme, ni a Catalunya l’han volgut. C’s, de la mà de Rivera, fidelment seguit per Arrimades, que ni tan sols sap manar, li ha passat com els presumptes esportistes hipermusculats a base d’hormones, majoritàriament il·legals. Molta bola, però el fetge fet pols. Ningú va prevenir al primigeni candidat despullat, que, abans de comprar-se el vestit de gegant -forçar unes eleccions que tothom veia errònies-, calia esperar. Ni les polaines de nadó li van bé ara. C’s, des de desembre de 2019, és un pur parrac, políticament irrellevant, per molts cants de sirena -falsos i amb molta mala intenció- que li enviés Sánchez. Com a la mitologia, les sirenes són enganyoses i no hi ha cap Ulisses taronja a la vista.

Frenètics per treure el cap, fan cas a tota mena de sirenes, a les afòniques també. Aquestes són les veus peperes i de l’extrema dreta que, sense cap mena de vergonya, fan campanyes per incentivar el transfuguisme, mil cops censurat, mil cops practicat, amb tota la barra del món. Aquest era el panorama.

Així, en una d’aquestes, s’ofereixen uns taronges murcians a altres murcians, rosats aquests, per presentar sengles mocions de censura simultànies: comunitat i ajuntament. Quasi al mateix temps (quasi és la paraula), el PSOE de Madrid -que sembla maleït sense remei- presenta una moció de censura (també Más Madrid per separat), però Díaz Ayuso, que tenia molt bones orelles com s’ha demostrat després, s’avança i finiquita la legislatura. Cosa que acaba en mans d’alguna brigadeta aranzadi posant un plet contra la Presidenta que perdrà. El que es consolida és el que comença a ser un tumor en la política espanyola: si no me’n surto en les institucions, vaig als tribunals. Disbarat -per antidemocràtic- majúscul. Fora com rearbitrar el matx als despatxos i que el campió de lliga, posant i traient faltes, donant i llevant gols, el decidís el Comitè de Competició. Però no donem idees.

Deia que Díaz Ayuso tenia -i té- molt bones antenes, doncs la negociació dels caragirats taronges a Múrcia li era retransmesa en directe... des de dins de la pròpia negociació. Tant Arrimades com el PSOE en la més cotonosa inòpia.

Tanmateix, l’encarregada dels taronges -no se li pot dir líder- ha perdut a la gatera de la ingenuïtat els pocs pèls que li quedaven al partit, que anava de lleó i ha quedat en un xin. C’s segueix la via d’un altre estel fugisser: UPyD.

Podria semblar que l’altre perdedor de la partida és el PSOE. No tant i cada cop menys. Sánchez és un experimentat equilibrista que sap com caure dempeus. Aquest cop també ho ha aconseguit. Guanya l’alcaldia de Múrcia, setena ciutat d’Espanya, amb una crossa que no el ficarà en cap dificultat, ocupada como es troba en la supervivència personal.

Aquesta maniobra posa al PP en el dilema de cap on tirar, si cap a el centre o, seguint el dictat d’Aznar, fondre’s amb l’extrema dreta, doncs l’extrema dreta, al cap i a la fi, surt del PP

El PSOE dona Madrid per perdut: repetir candidatura n’és una mostra palesa. I a Castella-Lleó, on domina alguns ajuntaments importats -claus, fins i tot- no té presa per la batalla per terres de l’antiga Castella. El que Sánchez ha aconseguit amb els seus cants de sirena als taronges és destrossar-los. Ara les despulles de C’s no valen res, doncs res tenen a oferir.

Aquesta maniobra, que presumptament era la segona jugada que ve perseguint el president del govern des de fa temps, és posar al PP de Casado -mentre duri- en el dilema de cap on tirar, si cap a el centre (en un etern viatge al que no s’arriba mai) o, seguint el diktat d’Aznar, fondre’s amb l’extrema dreta, doncs l’extrema dreta, al cap i a la fi, surt del PP.

Qui té ara la bola negra és el partit que fa mudança del carrer Gènova. I qui li ha llençat ha estat Sánchez.