Com era d’esperar —encara que alguns albiràrem un bri de seny i dret— el TS ha ratificat la condemna per desobediència al president Torra. En conseqüència, ha quedat  desposseït de la presidència de la Generalitat i inhabilitat durant 18 mesos per a l’exercici de càrrecs públics electius, siguin locals, regionals, estatals o europeus, així com per a l’exercici de funcions governamentals en l'àmbit local, autonòmic i estatal; a més, ha de pagar una multa de 30.000 euros.

El cas, convé recordar-ho, arrenca quan el president Torra no va atendre el requeriment de la JEC de retirar una la pancarta al·lusiva als presos polítics que penjava del balcó del Palau de la Generalitat. La JEC va basar el seu mandat en el fet que l’esmentada pancarta vulnerava la neutralitat administrativa en temps electoral.

Cal dir, un cop més: la neutralitat no s’esmenta ni en la Constitució ni en la llei electoral en referència ni als poders públics ni a les administracions, ni en temps ordinari ni en temps electoral. Hi ha bones raons per a tal silenci. Primer, seria absurda la restricció, sigui el que sigui l’alegal neutralitat, només en temps de comicis. La Constitució exigeix que l'administració pública presti els seus serveis amb objectivitat, sense discriminar ningú.

En segon terme, cal distingir entre administració i govern. La primera és l’aparell permanent que posa en marxa les polítiques dels governs. Les polítiques, atès que els governs provenen de mandats electorals, no són neutrals, ni ho han de ser, ja que estan generades per valors.

Limitar una activitat com és manifestar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics, solidaritat que és transversal a grups de diversa ideologia, independentista i no independentistes, és com prohibir, i només en campanya electoral, la bandera amb l’arc de Sant Martí o el lema “Refugees Welcome” o el “No a la guerra”. Seria reprovable i sancionable —i no per la JEC— que en campanya electoral o en període ordinari un ciutadà es veiés privat dels serveis als quals té dret per raó de la seva ideologia o la del servidor públic de torn.

El tema de les pancartes en favor dels presos polítics penjades d’edificis públics ha estat el pa nostre de cada dia en època electoral, perquè no es retiraven, car ja hi eren abans de les eleccions. Doncs bé, cap Junta Electoral a Catalunya, davant de les reticències o retards de les administracions requerides, ha donat trasllat dels fets al ministeri fiscal. Ha imposat multes —cosa per a la qual les juntes estan legalment habilitades— o ha recorregut a execucions subsidiàries. És a dir, execució per part de la Junta Electoral —a través de l’auxili policial, per exemple— i llestos.

Execució subsidiària que també va fer la JEC. Per tant, el recurs al dret penal ja era sobrer, atès que, des de la perspectiva de la JEC, l’ordre jurídica que entenia vulnerada ja s’havia restaurat. Aquí rau la primera desproporció greu: doble acció pública, quan amb una n’hi ha prou. I la JEC, com administració que és, té al seu abast instruments per arribar a desmuntar la pancarta, instruments que va ignorar.

A més, des del principi es va adreçar al president Torra i no a la Generalitat. Les administracions entre si no s’adrecen personalment. Si són les administracions les que han de ser neutrals, cal adreçar-se a les administracions, no als seus titulars, electe a més. És a dir, la JEC, com a ens administratiu, havia d’haver-se adreçat a l’administració de la Generalitat de Catalunya, al gabinet jurídic o a la Conselleria de Presidència, no al president mateix.

A més, si per damunt de tot les administracions han de ser neutrals, els electes no ho són ni ho han de ser, encara menys, en temps electoral. El polític, el governant, té plena llibertat d’expressió. Dret que es nega atribuint la llibertat d’expressió a l’administració. Les administracions no tenen cap mena de dret fonamental, que són patrimoni dels ciutadans, ocupin el rang polític, social i econòmic que ocupin.

Sigui dit de pas que cap altra institució de control electoral del món occidental entra en el contingut dels missatges durant les eleccions. Vetllen per la integritat del cens a fi i efecte que sigui real allò "d’un ciutadà, un vot", i per extensió, en la igualtat de vot. Algunes altres, com les anglosaxones, per exemple, controlen també la despesa electoral, cosa que aquí ja sabem que, tal com es fa, no pot rebre el nom de control.

D’aquesta manera artificial es fa política a Catalunya, quan els dirigents catalans no s'ajusten als paràmetres que l’alta judicatura té establerts, aquesta esdevé l’autoritat de facto

Bé. La denúncia arriba als tribunals i el president Torra és condemnat pel TSJ de Catalunya per desobediència a la pena esmentada, sentència que confirma fil per randa ahir el TS en una sentència —en la còpia distribuïda— sense data. Tota la tramitació administrativa irregular no ha estat mai considerada judicialment, sinó avalada.

No podem fer aquí ni tan sols un resum dels 302 folis del recurs de cassació davant el TS ni una anàlisi de la seva sentència de 133 fulls.

Per no fer més feixuga del necessari la lectura d’aquestes línies, em centraré en dos aspectes. El primer consisteix en la incorrecció del precepte aplicat. En efecte, s'ha aplicat l’article 410. 1 del Codi Penal. Aquest precepte es refereix —deixant de banda els mandats judicials, que aquí no és el cas— a la desobediència per part de funcionaris a les ordres de superiors. Sense necessitat d’entrar en els requisits que ha de revestir l’ordre, la jurisprudència i la doctrina sempre han considerat que aquesta desobediència és la desobediència jeràrquica. En efecte, la que té lloc en una relació de subordinació, la que lliga un funcionari superior a un altre inferior. Altres figures descrites podrien donar cobertura a una altra mena de desatenció, però per aquestes altres figures alternatives no es va acusar.

Amb encert, la defensa del president Torra clamava per la indeguda aplicació del precepte penal: no som davant d’una desobediència jeràrquica. El TS, fent una interpretació innovadora, contra els seus propis precedents i la sistemàtica del text punitiu, afirma com si fos una veritat immutable i sense cap raonament que, en temps de comicis, la Junta és autoritat superior. En cas de ser cert això, estaria alterant-se el sistema autonòmic en època d’anar a les urnes. Seria la JEC la que tindria, sota pena criminal, la gestió pública, amb rellevància electoral.

Quan s’ha volgut fer això, és a dir, alterar el sistema competencial ordinari, s’ha fet quelcom amb cobertura constitucional, i que tenim ben a prop en el temps: s’ha decretat l’estat d’alarma i el govern central s’ha declarat comandament únic, anul·lant de fet, si més no en el camp sanitari, l’autonomia. És una previsió normativa expressa i excepcional. La pretesa superioritat de la JEC, no. Ni falta que fa, ja que, com hem vist, té mecanismes per imposar les seves resolucions, però no com a superior jeràrquic ni superior sense més.

En segon lloc, si tornem a llegir l’article 410 del Codi Penal, veurem que té un segon apartat molt sucós: queda sense pena l’autoritat —el president de la Generalitat ho és— per no complir un mandat que constitueixi una violació manifesta, clara i estricta d’una disposició de la llei o qualsevol altra disposició general. Les ordres il·legítimes no generen deure d’obediència. Si a sobre, qui considera que l’ordre és il·legítima és una autoritat, encara té més marge per deixar en blanc el que el pretès superior ordena.

Des d’un primer moment, el president Torra va donar arguments jurídics i polítics més que atendibles per no passar pel mandat de la JEC, mandat que, al cap i a la fi, ella mateixa va executar sense cap incident.

Vistes així les coses, amb els ulls de la raó jurídica, em resulta absolutament incomprensible tota l’enginyeria desplegada per fer fora del càrrec —primer com a diputat, ara com a president— Quim Torra, president netament electe.

D’aquesta manera artificial es fa política a Catalunya, quan els dirigents catalans no s'ajusten als paràmetres que l’alta judicatura té establerts, aquesta esdevé l’autoritat de facto. Llarena es va inventar procediments d’investidura i de votació de diputats. El TC es va inventar mesures cautelars, prèvies a l’admissió del recurs del govern de Rajoy —aquell TC que va haver de tornar en cap de setmana de pressa i corrents per mandat de l’aleshores vicepresidenta, Saénz de Santamaría—, per deixar fora de joc la candidatura a la presidència del president Puigdemont.

Tota l’arquitectura de l’estat de dret, la qual, modestament, com a jurista, hagi pogut contribuir a aixecar, que he estudiat amb delit i he procurat difondre dins i fora de les aules, s’ha tornat per a mi irrecognoscible.