Fa uns dies hem conegut la sentència del TS sobre el cas Palau. Que no passi pena el lector que no l’analitzarem aquí: no entrarem en l’entrellat dels delictes comesos com delictes fiscals, apropiacions indegudes, tràfic d’influències, falsedats de tota mena, etc. Avui no toca. 

El TS ha ratificat essencialment la sentència de l’Audiència de Barcelona. Encara que ha suprimit algun delicte i ha rebaixat alguna pena, les condemnes de presó es mantenen. En conseqüència, els que havien d’ingressar a la presó hi ingressaran, aplicant el règim que toqui, en funció de l’edat dels reus i del seu estat de salut. Perquè en democràcia parlem de justícia, no pas de venjança.

Aquesta és la primera condemna d’una llarga sèrie de corrupció vernacla, que anirà desfilant. És doncs, el primer capítol de molts. El pròleg, tanmateix, ja el va escriure el padre padrone amb la seva confessió d’un delicte fiscal que es remunta a 1980: la famosa deixa. Va confessar, va renyar i va amenaçar. Pujol fins al final. És clar que també va ser desposseït dels honors més significatius i va clausurar la seva fundació Valors.

Si el cap era com sabem que era, no és d’estranyar que el cos fos com sabem que era. Cap sorpresa amb la sentència. Tant és així, que la mateixa resolució, per exemple, a la pàg. 183 parla, en analitzar la comptabilitat secreta del Palau de la Música, d’unes anotacions que fan referència a CDC i senyala “tal alusión a la Generalitat [i no al partit], cuando debe entenderse Convergència, confusión identificativa e ilustrativa de la hegemonía de este partido político”, és això, una el·lipsi deguda a la captació per part d’un partit d’un poder públic.

I és aquí on volia arribar. El silenci de l’oasi, l’omertà, perdura al Principat. Pràcticament ningú s’ha fet ressò com calia de la sentència. La corrupció pujoliana -és pot dir, o encara no?-, de tot un sistema de poder, es va acceptar al seu dia.

El cert és que, en algun moment, va passar com a la millor picaresca espanyola -no hi ha tanta diferència, si més no en la casta-: el cec li diu al pigall que no mengi el raïm de tres en tres. “Com ho saps?”, replicà el marrec. “Perquè jo en menjo de dos en dos i no dius res”, sentencià el vell. Cosa similar passa (encara) aquí. Llevat d’Esquerra i de Podemos / En Comú, cap partit sistèmic té una fulla de serveis neta, ni mitjanament neta. Res a envejar als Filesas, Gürtels, Púnicas, ERE’s, Pokemons i altres. Res.

Com a il·lustrativa anècdota a no oblidar: la sentència catalana del cas Palau es va dictar a la Ciutat de la Justícia, és a dir, dins d’uns dels fruits del cas que s’estudiava. I que la sentència espanyola es va dictar a les madrilenyes Salesas, convent desamortitzat, en una altra de les grans operacions de corrupció ibèriques. Significatiu.

Per al que importa, aquí l’omertà persisteix. És més que una màcula, és un tumor del sistema polític català. Una cosa és la discreció i altra el que, de totes, totes, surar en l’oasi, que té la pinta de complicitat sistemàtica. No es pot intentar justificar que, corruptes o no, alguns dels afectats o dels esquitxats siguin companys en el projecte independentista.

La independència no és una capa que pugui guarir tots els mals. És més, un dels motors de la independència, per alguns, entenc majoritàriament, és la creació d’un Estat, un sistema on la governança, la transparència i la democràcia siguin el nord de la pràctica política i administrativa diàries. Per continuar sent corruptes, la veritat, no pagarien la pena tants sacrificis passats, presents i futurs. Fora l’enèsima enganyifa. I això, si us plau, no. De cap de les maneres.

Cal, doncs, passar comptes al cèntim. Cal fer llum políticament sobre tots els implicats, judicialment implicats o no. Ara que el cas ja està tancat -aquest, no la resta que són a les beceroles o ja en capella- cal parlar-ne i parlar-ne clar. Prou complicitats o indulgències. Ara tampoc toquen.

Una mostra de com es poden començar a passar comptes. Així, si fem una ullada a la sentència veurem que hi ha uns condemnats: alguns oportunistes, algun de bona toga fins i tot (els intermediaris no cal esmentar-los) representants d’un partit, en concret el tresorer, i un partit, CDC, que ha de passar per caixa i pagar 6,6 milions d’euros per guanys il·lícits, és a dir, comissions.

Com en la majoria de casos per corrupció judicialitzats, acabats o en tràmit, sobta un aspecte. Es condemna els corruptes, pocs o molts, cauen. Tanmateix els corruptors, ergo, les empreses que engreixen antijurídicament les maquinàries polítiques, surten massa sovint molt ben parades. En el cas Palau, malgrat haver estar imputats uns directius de Ferrovial, al final, van ser absolts, atès que l’acció penal contra ells havia prescrit. Per tant, per l’empresa i el seus dirigents, flors i violes.

Qualsevol encuriosit pel cas pot fer una altra ullada a la sentència. Si cerca Convergencia -així i només així, sense accents ni abreviatures-, trobarà que s’esmenta 69 cops a la sentència. Ferrovial surt 415 cops. Són dades, només dades. La pregunta davant aquestes dades, més aviat esfereïdores, brolla sense obstacles: per què l’acció penal contra els directius de la constructora havia prescrit? Va prescriure perquè les acusacions, especialment la pública, la del Ministeri Fiscal, es va endegar fora de termini. I la nova direcció del complex que era el Palau no s'hi va esmerçar gaire.

Tenim, doncs, una constant que és quasi com una llei física: es castiga els corruptes, però molt difícilment, en una infinitesimal mesura, si es fa, els corruptors. Perquè si l’acció pels delictes relatius a la corrupció, com per a la majoria de delictes, és pública. Bona pregunta a fer els que es diuen independents i s’enfaden molt quan se’ls defineix com a dependents del govern, del govern de torn.

Novament, la corrupció despulla el sistema, no només els corruptes, sinó als corruptors i als que toleren, aixopluguen o amaguen la corrupció. Per això aquests últims tenen molt més de set vides. Es diria que tenen, en matèria de corrupció, l’eternitat guanyada de sortida.

Sigui com sigui, o l’oasi es depura, o la pudor serà tan tòxica que ens tindrà a tots paralitzats o movent-nos en cercles concèntrics. De persistir en aquesta situació, no hi haurà cap avenç. Callar davant l’abús de poder no porta enlloc: és la pitjor entropia.