Una afirmació contundent seguida d’una pregunta gens retòrica. “No a la guerra!”. I tant. Qui pot estar a favor de la guerra, que unes persones matin a unes altres de forma organitzada com sols l’estat sap fer? Albiro que cap persona moralment sana està a favor de la guerra. Ara bé, això suposa que hem d’assistir impassibles a l’anihilament d’Ucraïna, tal com pot passar en aquests mateixos moments, quan jo escric aquestes línies o quan vostè, lector o lectora, els dona una ullada? És aquí on el dubte m’assalta.

La postura del no a la guerra! és una postura moral decent, essencialment decent. Tan decent com ho és, resulta radicalment indecent, moralment inadmissible, deixar que un estat sigui víctima de l’agressió criminal d’un altre. Diem estat per abreujar. No ens referim òbviament a les estructures institucionals, sinó a la seva gent, els seus afanys, els seus drets, els seus interessos, la seva cultura, el seu benestar.

El no a la guerra!, nascut potser abans, però solidificat contra l’agressió a l’Iraq com a gran fake per la intervenció de Mesopotàmia en els atemptats de l’11-S, tenia una sòlida base social i era fruit d’una cultura empàtica i de generositat, cultura de la qual no van fer gala la totalitat dels diputats del PP que van aplaudir, dempeus i d’allò més el 4 de març 2003, abandonar les inspeccions de l’ONU i donar suport a la imminent decisió del trio de les Açores. Mentides de destrucció massiva, en vam dir.

D’aquesta manera, si hi posem context, amb el no a la guerra! el que es volia dir era no a la guerra d’agressió! Entre altres coses, perquè la guerra d’agressió és un delicte de la llei penal internacional (com vaig intentar explicar dissabte passat). No és només una tara moral, sinó que la guerra d’agressió és també un crim gravíssim.

Per quins set sous els ciutadans de la nació agredida han de veure’s privats de l’ajut que els podria reduir, evitar o reparar els danys injustament infligits pels agressors? 

Així i tot, hi ha veus, veus autoritzades també, que reneguen de la guerra de defensa, fins i tot de les mesures de pressió econòmica. La raó: tant la guerra física, la seva destrucció, com les mesures de pressió, si no d’estrangulament de l’economia de la potència que violenta el dret internacional, són patides no pels dirigents, sinó per la ciutadania.

En cas de seguir aquest raonament en aparença d’una pulcritud pacifista impecable, el resultat seria (o és) deixar les víctimes de l’agressió al seu risc i ventura. Reaccionar, com a mínim per part de tercers, en llur ajut, sigui militar o econòmic, crearia més víctimes encara.

El resultat, goso dir, no sembla gaire convincent. No es veu la raó en virtut de la qual un poble n'ha de subjugar un altre i rebre els seus beneficis per pocs que siguin i per molt que els principals receptors siguin els membres de la cleptocràcia oligàrquica agressora i no rebre cap resposta de la víctima.

Per quins set sous els ciutadans de la nació agredida han de veure’s privats de l’ajut que els podria reduir, evitar o reparar els danys injustament infligits pels agressors? Per quins set sous l’histèric patrioterisme dels agressors? No cal rememorar el Berlín o el Nuremberg hitlerians; recordeu només les escenes argentines durant la guerra de les Malvines. Ara resultarà que les dictadures agressives no tenen suports interns i populars més enllà de la força bruta.

Però, en tot cas, caldrà convenir que si immoral i delictiva és l’agressió, moral i justificada és la legítima defensa. Com a mínim, deixarem que els agredits es defensin. I si per defensar-se han de fer mal a l’agressor, resultarà plenament ajustat a les normes morals que rebutgin l’agressió i proclamin proporcionalitat en la resposta.

Però no només això. També està plenament justificat, èticament i jurídicament, l’ajut material i efectiu, sigui militar o econòmic, a qui són víctimes injustes d’un atac injust. No ens podem quedar de braços plegats, tot presenciant com l’abusador de torn malmet fins al moll de l’os a qui no ha comès més ofensa que el fet d’existir i ocupar el seu propi espai.

Pel que apunta, encara és d’hora, la guerra de Putin tindrà algunes conseqüències positives a un preu humà, això sí, incommensurable: de sobte Europa s’ha fet gran, alguns han abandonat la confortabilitat d’una, en el fons, falsa neutralitat i ens podem permetre com europeus plantar cara als abusadors, que, a més, són a les nostres portes.

Defensar-se, doncs, de les agressions injustes, ajudar a qui es defensa a dur a terme una defensa eficient no és que sigui immoral, és que és l’única sortida decent.