Formulat en italià, el títol de la peça d’avui té el toc d’òpera bufa —on també regnen artísticament els italians— que el fa més suportable. D’un temps ençà el virus de la neutralitat ha envaït l’espai de la política. Tot el que no interessa en el debat públic s’ha d’excloure per manca de naturalitat. La plasmació de la sèpsia política del franquisme, en paraules del dictador al seu cosí: feu com jo, no feu política.

La neutralitat, no ens enganyem, consisteix a fer fora de l’espai públic el que no agrada a qui té poder de decidir què no li agrada i de materialitzar el seu enuig. Així es pretén expulsar de l’espai públic el que divideix, el que tensiona —segons diuen—. En efecte, sota la bandera de la neutralitat rau la màxima de l’exclusió: com el que dius no m’agrada, alterar el meu discurs és trencar la neutralitat. Al capdavall, el que vol la neutralitat és mantenir l’status quo. Alguna llumenera, parlamentari d’un grup no menor, va arribar a insinuar que el Parlament havia de ser neutral. Rien ne va plus! El Parlament neutral, sense ideologia.

Ningú pot negar dues coses en un sistema que tothom es vanta que és profundament democràtic, fins i tot exemplarment democràtic: els signes ideològics mostrats en públic, individualment o col·lectivament, constitueixen un exemple primigeni de llibertat d’expressió i de participació política. Així ha definit el propi Tribunal Constitucional les manifestacions a la via pública, en doctrina sobradament coneguda. Signes que objectivament no inciten a la violència ni al menysteniment dels altres és legítim exhibir-los. No només és legítim, sinó que els poders públics, amb tota l’energia jurídica i física, han de protegir i fomentar l’ús de l’exercici d’aquest dret fonamental.

Signes que objectivament no inciten a la violència ni al menysteniment dels altres és legítim exhibir-los

Com els signes partidistes, sindicals, culturals, feministes o per la diversitat sexual, etc. no cal que siguin majoritaris: són respectables, i béns a garantir pel sol fet de ser l'expressió pacífica de la diversitat democràtica, agradi o no agradi, irriti o fins i tot pertorbi. En democràcia no hi ha una oficina reguladora de signes de bon gust, de gust acceptable, de gust no pertorbador, de gust de minories tolerables. En democràcia, no. Si existís se’n diria censura. La censura, no cal ni recordar-ho als nostres constitucionalistes de faramalla, està constitucionalment proscrita.

Un demòcrata condescendent —n’abunden— podria dir, val, els particulars ho poden fer, però les institucions ni parlar-ne: les institucions han de ser neutrals. Neutralitat, sempre neutralitat. De debò? Sense anar més lluny: quan hi ha eleccions, els membres del govern de l’òrgan que sigui no recolzen als seus candidats? Quan recolzen als seus candidats, són neutrals? A algú li passa pel cap que els membres d’un òrgan de govern no puguin recolzar els seus candidats a unes eleccions? Colau no podrà recolzar als seus companys de formació a les autonòmiques, ni a les estatals, ni a les municipals a Barcelona o a altres municipis? Ni Torra als seus? Ni Sánchez? Ni Rivera? Ni Casado?

El que passa és que s’amaga demagògicament un element essencial. Una cosa és que les institucions siguin d’origen electiu, i una altra és que siguin sistemes de gestió

El que passa és que s’amaga demagògicament un element essencial. Una cosa és que les institucions siguin d’origen electiu, i una altra és que siguin sistemes de gestió. Les primeres, governs de tota mena —estatals, territorials, locals—, són el resultat de les eleccions. I és clar, un cop guanyades, si són blanques, faran política blanca, no negra, que és la perdedora. Per tant, si són independentistes simplement lluiran o no combatran, si volen ells i les institucions que encapçalen, llaços grocs, o banderes amb l’arc de Sant Martí, o llaços morats, o welcome refugees... o qualsevol ensenya que pugui presidir façanes o salons de plens. Han guanyat les eleccions i per tant, representen a una bona part de la ciutadania, que n’és partidària, d’aquestes polítiques. Els electes, doncs, prenen decisions entre valors/interessos diversos, quan no contraposats, dins un molt amplíssim marc constitucional. La política és això: prendre decisions; prendre decisions és triar entre diverses opcions.  

En canvi, les institucions de gestió, tot seguint les directrius polítiques, estan sotmeses a paràmetres diferents. Gestionar és dur a la pràctica allò que s'ha decidit: aquí el marge és més minso. Si l’ajuntament ha decidit aquesta legislatura potenciar les escoles bressol, els tècnics d’educació no poden fer escoles de formació professional, per molta necessitat que hi hagi de construir-ne. O si el govern central ha decidit acollir, tot seguint l’imperatiu de la mínima decència, més migrants que l'immisericorde govern que el va precedir, els executors s’hi han de posar. Els electes ja han decidit. Els electors, els sobirans, tornaran a decidir més tard.

Aquesta capacitat d’arbitri, d’ampli camp de tria, els jutges, sotmesos directament a l’imperi de la llei —i no de la oportunitat— l’han de respectar mentre la decisió, ni en la seva conformació ni en els seus objectius, contravingui la llei. No s’han d’inventar obstacles per a la lliure expressió de la voluntat ciutadana directa o representativa.

Aquesta capacitat d’arbitri, d’ampli camp de tria, els jutges, sotmesos directament a l’imperi de la llei —i no de la oportunitat— l’han de respectar

Per tant, si és legítim que els ajuntaments, per exemple, s’adhereixin a les campanyes d’igualtat pel 8 de març i en tenyeixin la seu de lila, per més que un grup radical digui que és una campanya comunista —que en sí mateixa també seria legítima—, no hi ha res a dir. Recordem que la Casa Blanca —eren temps d’Obama!— es va tenyir de l'arc de Sant Martí per celebrar l’aprovació del matrimoni igualitari (tema que, com pocs, dividia la societat nord-americana). Algú va dir de portar-ho als tribunals, i de declarar il·legal aquesta irisació?

El mateix cal dir, doncs, dels llaços grocs. Són legítims, siguin o no majoritaris a Catalunya o a Espanya. Les institucions, sorgides de conteses electorals, en la mida que representen majories, poden lluir-los oficialment. La forma d’evitar-ho? Guanyar eleccions en sentit contrari. I mentrestant, funcionaris (policies inclosos), a executar i a garantir el que la majoria, per mitjà dels seus representats, ha establert legítimament.

Perquè no oblidem: si no hi ha una norma que prohibeixi una acció, aquesta es pot fer. No tot, per altra banda, pot ser prohibit. La validesa d’una norma prohibitiva depèn de la seva raonabilitat i proporcionalitat per abastar un fi legítim. D’entrada, no tot el que contraria a uns, pocs o molts, resulta susceptible de prohibició. Prohibir la llibertat d’expressió pacífica i l’execució pública de les decisions electoralment majoritàries no entra dins de cap camp imaginable de prohibició. En democràcia. Sempre parlem de democràcia, és clar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat