Dilluns vam saber d’un ominós fet: la mort d’una dona de 81 anys, en ple centre de Reus, a causa de l’incendi provocat, segons tots els indicis, per alguna de les espelmes que encenia per veure-s’hi a casa seva, perquè tenia des de feia mesos la llum tallada.

Per un cop no podem donar la culpa al Madrid que només és demòcrata de paraula i per a qui les persones i els grups en què s’integren li són sobrers. Aquest cop la culpa, si més no política, està a casa nostra.

Instal·lats com estem en l’estat del malestar, no es pot passar per alt que la majoria de serveis essencials per a la supervivència personal i familiar són en mans d’empreses privades, concessionàries monopolísticament dels serveis en qüestió. Dit d’una altra forma: la prestació de serveis vitals, tinguin o no la condició legal de dret, són un negoci pel subministrador. Negoci doble: sense competència per regla general al territori on el presten i amb una fixació de preus o tarifes derivades de la desigualtat, respecte al públic. La posició d’exclusivitat i lobbisme de l'esmentat prestador el fan proper al regulador, al qual en bona mesura captura, si abans de les portes giratòries no és ja al seu interior. Els prestadors d’aquests serveis són tan pocs i tan poderosos que no omplen més de mitja dotzena de línies.

Per molt que siguin aquestes prestacions de serveis un negoci, en tant que serveis públics o prestacions vitals públicament tutelades, no podem deixar de banda els conciutadans més febles i vulnerables, col·lectiu que cada dia s’eixampla. La pobresa ja no és una excepció –com en el poc temps que vam creure que érem rics-, sinó que és una trista realitat amb la qual hem de conviure i hem d'ajudar a superar o, com a mínim apaivagar, pel bé de les nostres consciències.

Aquesta deriva antipersonal, moralment detestable (qui parla ara de l’humanisme?), ho és més encara si a sobre es remarca que no rau exclusivament en raons econòmiques. La decisió de suspendre un servei públic vital rau en la decisió d'uns particulars per la simple raó de l’impagament del servei. Si fóssim davant d’una prestació lliure entre privats (la compra d’una camisa, d’un televisor, d’un cotxe, ...), l’impagament comportaria la rescissió del contracte i l’anul·lació de l'obligació de complir la mateixa prestació. I poca cosa més a dir.

Tractant-se de béns de primera necessitat, subministrats sota llicència, control i tarifes públiques o públicament aprovades o controlades, el cessament de la prestació (el tall del subministrament) als països civilitats no pot ser unilateral. Entre aquests països civilitzats Catalunya compta amb una llei, la llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, que, encara que mutilada temporalment per les impugnacions del govern central, dóna cobertura a les persones que en situació de vulnerabilitat veuen el seu subministrament tallat. En essència preveu que en cas de tall per part la companyia subministradora, aquesta hagi de comunicar-ho als serveis socials de l'Ajuntament de residència del deutor, amb informació dels drets que, com a consumidor, li són propis. Guies i protocols al respecte han estat publicats per l’Agència Catalana de Consum i ningú hi pot fer l’orni.

Segons refereixen les autoritats locals de Reus, aquesta comunicació en el cas de la dona morta a causa de l’incendi derivat en darrera instància del tall de llum elèctrica, no va tenir lloc. D'aquí a poc sabrem fil per randa què i com va succeir el tall i quins són els subjectes polítics, econòmics moralment responsables. Fins i tot ho esbrinarem jurídicament en totes les seves possibilitats.

Davant d’aquesta inequívoca ignomínia, cal recordar que les empreses subministradores de serveis energètics són monopolis, basats en el negoci de tarifa, i dels quals els beneficis no paren de créixer, i que el cost de l’energia no cessa de créixer. Segons l’informe Economics for Energy, del 2007 al 2014 l’electricitat va pujar un 76% i el gas un 35%. El poder adquisitiu dels assalariats entre el 2009 y el 2013 es va aprimar un 5,8% d’acord amb l’estudi Devaluación salarial en España, presentat per CCOO el 2015.

La pietat és una virtut. La pietat no és caritat. La pietat és la màxima mostra d’empatia davant el dolor i el mal d’altri. Omplir-se la boca i inundar amb publicitat directa o indirecta els media i altres mitjans amb la responsabilitat social corporativa és una mostra de fariseisme. De fariseisme tràgic que té com únic nord el compte de resultats i no les persones que es proclama servir.