Aquesta setmana, després de les declaracions de les que creen aficions per part de senyalats independentistes, l’enquesta Òmnibus del CEO del proppassat dia 17 ha estat un bany de realitat. Amb totes les reserves sobre l’encert de la demoscòpia en establir amb exactitud què pensa la ciutadania sobre els temes respecte als quals se la interroga (no sobre el català a l’escola!), l’estudi del CEO posa de relleu tres qüestions cabdals en la cosmovisió catalana dels propis catalans. Els seus resultats seran aplaudits o no en funció no de la ciència social aplicada, sinó dels prejudicis i interessos de la dirigència afectada.

D’una banda, al capítol 2, "Territori i Catalunya", sobre la independència es fan dues preguntes. Sobre la primera, pregunta 10 (Catalunya hauria de ser...,), el 34% dels entrevistats creu que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma i el 30% creu que ha de ser un estat independent. Resposta que ha de ser matisada amb la que correspon a la pregunta 11 sobre si Catalunya ha de ser un estat independent. Aquí els valors són superiors i més polititzats: el 40,8% dels entrevistats volen que Catalunya sigui un estat independent; per contra, el 52,3% no ho vol. El desig d’un estat català sembla que va a la baixa d’un temps ençà.

Ara bé, a la pregunta 15 de si el govern espanyol hauria d’invertir més en infraestructures a Catalunya, la resposta és aclaparadora: el 86% dels entrevistats creuen que el govern espanyol ha d’invertir més infraestructures a Catalunya. I no més aclaparadora, quantitativament, però sí qualitativament, és la resposta a la pregunta 12, "Els catalans i les catalanes tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en un referèndum?". Un inapel·lable 72% hi està a favor. Aquestes respostes es podrien completar i ponderar amb les que es donen a la relació a la Unió Europea (apartat 11), que, en general, no són gens favorables a l’estat central.

És lògic que la ciutadania, autèntica protagonista del 1-O, que va ser qui es va jugar la pell físicament i en primera persona, sense tenir-hi responsabilitats de govern, no ho vegi clar

Una conclusió d’un públicament confés inexpert en matèria d’enquestes com és qui subscriu seria que els catalans no estan contents amb l’estat actual de coses. En concret, malfien de l’estat central en assumptes de gestió, com són les infraestructures i els fons europeus, per exemple. Tanmateix, no veuen amb claredat que un estat català independent, ara per ara, presentés més avantatges que inconvenients. El que els catalans sí que tenen cristal·lí com l’aigua de neu és que són els propis catalans els que han de decidir sobre el seu futur. O sigui, menys voluntarisme i més deliberació. Dues bones bases sobre les quals bastir, com Penèlope, el tapís democràtic.

Quines podrien ser, malgrat el diagnòstic insatisfactori que fan els catalans del sistema institucional vigent i la seva pràctica ―les dues columnes van indestriablement unides―, les raons per les quals els ciutadans de Catalunya s’han allunyat de proposar directament un estat independent? Moltes poden ser les respostes, inclosa la de la repressió.

Per la meva part, proposo com a principals dues causes, que no són excloents d'altres, atès que la realitat és molt polièdrica i les respostes monistes, en una societat complexa com la nostra, són cridades al fracàs. D’una banda, que de mica en mica, i de boca dels principals protagonistes governamentals al clímax del setembre/octubre del 2017, s’ha anat descobrint que darrere les proclames poca cosa hi havia; i segur, no hi havia cap estructura d’estat digna de tal nom per entrar en vigor d’immediat. És lògic que la ciutadania, autèntica protagonista del 1-O, que va ser qui es va jugar la pell físicament i en primera persona, sense tenir-hi responsabilitats de govern, no ho vegi clar. A hores d’ara, no furguem més en aquesta ferida per la qual tan malament es respira.

La segona raó seria d’una força d’integritat política de primer nivell. En efecte, els catalans volen decidir el seu futur, ells sols, sense tuteles ni condicions, però ben democràticament. Això sabem que només hi ha una manera de fer-ho: a les urnes. Aquest moll de l’os continua ferm i sòlid. Tots, tots però, un altre cop, han de treure’n conclusions.

Abans, al cap i a la fi, en lloc d’enfadar-se amb les enquestes, que és com quan es perden les eleccions enfadar-se amb els electors, toca fer autocrítica, sincera i profunda. Sense amagar-se res ni disfressar les coses. Doncs la mentida i la incapacitat són dues píndoles que els ciutadans, quan voten, és a dir, quan són incondicionalment sobirans com ningú altre, no s’empassen.

Dit ras i curt: la forma de canviar les dades del CEO rau en un canvi radical del comportament polític. Menys assessors, menys spin doctors, menys dircoms i més escoltar la gent podria ser un bon inici en la nova ruta. Proposo.