Finalment, en un gir que ha sorprès per la seva rapidesa, que algú haurà d’explicar bé més enllà de les masies, ja tenim president de la Generalitat i, per tant, Govern, que coneixerem durant aquest llarg cap de setmana barceloní.
El discurs de Pere Aragonès no cal resumir-ho. Ho va fer ell mateix amb tota claredat i sense embuts. En la mà dreta (o, si volen, l’esquerra, no em mirin malament), la via cap a la independència, tot partint de la fita de l'1-O, l’amnistia i l'autodeterminació, en un referèndum pactat. En l’altra mà, quatre banderes: la bandera social i, per tant, la de la recuperació, la bandera del feminisme, la bandera de la revolució verda (i digital) i la bandera de la democràcia radical i governança.
Això, en paraules del mateix Aragonès, suposa la sacsejada que la Generalitat i la societat catalana necessiten. A parer meu, aquests objectius operen d'una manera multinivell, coordinadament, no jeràrquicament, amb el fi d’assolir la República Catalana. Tots aquests objectius són independents, amb temps i formes diferents, però és el que cal al país.
Això i intentar governar per a tothom, per a tota la ciutadania. També ho ha dit Aragonès. Es pot dir que no es pot aspirar a governar per a tots des de l’independentisme. Segur? Com es fa des de l’unionisme? O és que l’unionisme —mal dit constitucionalisme— és per se una forma de governar per a tots?
En èpoques de crisi com la que vivim des de fa més d’una dècada, el que compta són els lideratges i els equips d’excel·lència. Fins ara n’estem orfes
Caldrà trobar punts en comú. Com? Negociant, cedint i tornant a negociar i tornant a cedir. Hi haurà punts irreductibles, pocs, però cabdals, que se solucionaran quan hi arribem, sempre de forma plenament democràtica. Per això, no podem esperar que totes les votacions parlamentàries, tant de lleis com de nomenaments o resolucions de tota mena, tinguin sempre el resultat anticipat per blocs. És imperatiu que tots els grups polítics —i també socials i econòmics— s’hi impliquin, sense més exclusions apriorístiques que les autoexclusions.
Això ho ha d’aconseguir un govern de coalició, al qual alguns ja vaticinen una infeliç trajectòria i una mínima no ja vida, sinó supervivència. No hem d’oblidar que els governs de coalició constitueixen la immensa majoria de governs a l'Europa continental. I en alguns països, com a Holanda, són la seva forma permanent de govern. I no els va gens malament.
El primer que s’ha de comprendre i internalitzar és que els governs de coalició han vingut a Catalunya per quedar-se. Així, el govern porta el nom del president. A què és degut aquesta manera d’etiquetar? Per raons de simplicitat, òbviament. Però també, i això és més important, ho és en especial si el president ha exercit, també en el govern de coalició, el lideratge —no només la resiliència— per dur a bon port l’obra de govern.
En èpoques de crisi com la que vivim des de fa més d’una dècada, el que compta són els lideratges i els equips d’excel·lència. Fins ara n’estem orfes. Tanmateix, ha arribat el moment dels líders: recomponen el que està fragmentat, articulen les peces, guien per la ruta acordada, omplint els forats —a vegades, autèntics barrancs— dels fulls de ruta. El lideratge no ha de ser sorollós —per exemple Merkel— ni ple de giragonses —à la Macron—, sinó convincent i efectiu. Amb errors i decepcions que veurem o patirem. No es tracta, al cap i a la fi, de qui s’apunta l’èxit, sinó de qui i com el crea.
Per tot això, per donar-nos l’oportunitat que es pugui exercir el lideratge que necessitem com l’aire que respirem, jo sí que li dono a Pere Aragonès els 100 dies, no de gràcia, sinó d’esperança col·lectiva.