Van iniciar el dimarts 19 les seves declaracions Romeva, amb una solidesa espectacular, pròpia de la seva formació i trajectòria, i Turull, clar, sòlid i a bastament documentat. L'absurdament maratonià dimecres 20 van declarar Rull, Bassa, Borràs i Mundó. En respondre tots a una fiscalia sense esma, reiterativa i desorientada i a una Advocacia de l’Estat, ara per ara, més aviat fosca i testimonial, la jornada es va allargar baldant tothom i lesionant el dret de defensa.

La sessió va acabar amb una rebequeria, amb el consegüent abús de poder, del president del tribunal en fixar, malgrat les raonades peticions de l’advocat Jordi Pina, novament les deu del matí de dijous per reiniciar les sessions.

Dijous va ser un dia intens, però d’horari moderat. Vila, autojustificant-se, però sense abdicar dels seus plantejaments, i un Jordi Sànchez pletòric, que omplirà portades i planes durant molt de temps.

Semblava, amb aquesta cursa com un pollastre escapçat, que, no se sap per quins set sous, calia acabar com fos les declaracions dels acusats aquesta setmana. No ha estat així, perquè, tal com declaraven, tothom veia que no podia ser. Per acabar-ho d’adobar i de pressionar, el tribunal va fer pública l'agenda de citacions de testimonis. Semblava, pel seu atapeïment, més una llista de judicis de faltes que el calendari del judici més important de la història judicial espanyola. Com no podia ser d’altra manera, aquest calendari també s’ha redefinit.

Això pel que fa als aspectes formals, d’intendència, per dir-ho així. Les declaracions han estat sucoses. Cadascun dels processats, amb el seu estil, ha estat superb. Tots i totes, amb un estil tranquil, amb papers o sense, han anat responent a les preguntes que se’ls feien per unes desmanegades acusacions, no exemptes de certa mala fe o imperícia en la prestació de dades errònies o sense contrastar.

Comú a tots ha estat l'afirmació sense fissures que, un cop notificats pel Tribunal Constitucional, van acatar els requeriments que se’ls feia, en algun cas per hores, però cap desobediència. És més, si va haver-hi desobediència, Turull va recordar que va ser per part de l’Estat; així va esmentar la relació de sentències constitucionals deixades obertament de banda.

Tots i totes, amb un estil tranquil, amb papers o sense, han anat responent a les preguntes que se’ls feien per unes desmanegades acusacions

També va ser comú a tots que els departaments dels quals eren responsables no van gastar ni un euro públic en el referèndum ―que Rull va recordar que no és delicte i que el dia anterior el PP va fracassar en el seu intent de recriminalitzar-ho―. Finalment, tots van estar fermíssims en negar qualsevol recurs a la violència o a la incitació a les masses (muralles humanes, en genial troballa de la fiscalia) per assaltar les institucions de l’Estat. Bassa va estar especialment incisiva en recordar que locals que depenen del seu departament estan a disposició dels ciutadans els set dies de l’any per a tota mena d’activitats i que, en conseqüència, tenien els corresponents permisos per dur-les a terme, l'u d’octubre també.

Unes acusacions grises, però persistents, van reiterar preguntes, que el president declarava impertinents, per suggestives o per inintel·ligibles. Tanta era la frustració que com a prova de la malversació es presentaven un cop i un altre factures proforma de presumptes subministradors de material per al referèndum. El sistema incapaç de detectar ni una de les 6 mil urnes no és capaç, si més no fins ara, de prestar un encàrrec formal, una comanda, un lliurament o un pagament de la Generalitat a hipotètics subministradors.

Tant és així, que el fiscal Cadena va demandar a Mundó que li digués qui i com s’havia pagat el referèndum, pregunta absolutament inacceptable que, és clar, no va respondre. Els acusats no han de fer la feina dels acusadors. Pregunta que també es va reiterar a Vila, i va especular amb mecenatge privat. Un desori d’interrogatori.

Com va ser el que va tenir lloc sobre un tema menor com el fet que es negués arbitràriament per la Generalitat, en concret pel departament de Rull, l’atracament al port de Palamós d’un dels vaixells, coneguts després popularment com a piolins. Les explicacions del conseller van ser aclaparadores. I, a parer meu, es va palesar un altre cop la manca de solidesa de l’acusació, que ja comença a ser apreciada i lamentada o criticada, si no silenciada, pels mitjans de comunicació oficials del règim. Passats els efectes testosterònics de “más dura serà la caída” de la querella i de “lo que sufrimos” del jutge instructor, s’albira una acusació nua de material probatori. El més greu que és que la qüestió del piolín que no va poder fondejar a Palamós era una notícia-bola d'un mitjà oficialista de Madrid.

La manca de solidesa de l’acusació ja comença a ser apreciada i lamentada o criticada, si no silenciada, pels mitjans de comunicació oficials del règim

Dies entretinguts ens esperen quan declarin els autors dels diversos atestats i informes de la Guàrdia Civil. Un xic d’aperitiu ja ens va servir Jordi Sànchez amb les seves referències, ja virals, del whatsapp de Cosidó sobre Marchena arran d’un correu també, a hores d’ara, no menys viral d’un tal Sabi Strubell, correu que Sànchez va negar conèixer i que el fiscal no es va molestar a portar a l’emissor perquè el reconegués.

La nota trista va de la mà de l’entestament del fiscal Moreno de dir que la consellera Borràs va fugir d’estudi per no ser notificada. La cosa és simplement falsa. Però com va posar de manifest la lletrada de Borràs, l’advocada Gené, el dia que l'hi volien notificar, no va anar al seu despatx oficial. La raó: el seu pare acabava de traspassar. Un cop més la informació de les acusacions sobre els acusats és per llogar-hi cadires.

I per últim, una excel·lent combinació de l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, i el de Jordi Sànchez, Jordi Pina, van permetre veure en sessió pública les fotos i vídeos del passadís d’ordre davant la Conselleria d’Economia, construït per voluntaris de l’ANC a petició de les forces policials (Mossos i Guàrdia Civil), voluntaris, en general, d’una ben granada tercera edat; la policial i gratuïta puntada de peu voladora al col·legi Pau Claris, i el vídeo de seguretat de l’interior de la Conselleria. No semblava precisament L’Álamo, amb John Wayne, Richard Widmark i Laurence Harvey tot esperant al general Santana, amuntegant sacs terrers i comptat les escasses forces de les quals disposaven. Ans al contrari: distensió total entre les forces de seguretat.

Aquesta va ser l’única violència que fins ara s’ha vist al judici, per més que la fiscalia s’entossudeixi a imputar als acusats, i molt especialment Sànchez, que amb la seva actitud corrien el risc que hi hagués violència per part dels manifestants. Sànchez va explicar el que sabem ―com també hi va fer categòricament Turull―: mai hi ha hagut violència a Catalunya en la reivindicació dels seus drets democràtics. Com mai n'hi ha hagut; pensar, imaginar, especular que pot haver-n'hi, no té el menor sentit.

Resum, doncs: ni rebel·lió (no hi ha ni alçament ni violència), ni sedició (ni alçament ni tumult), ni malversació (no consta cap calé públic gastat en el referèndum) i cap desobediència (es va acatar el que disposà el TC).

P.S.: Recomano veure el documental de Mediapro 20-S, disponible gratuïtament a internet en castellà, català i anglès.

Joan J. Queralt
EL JUDICI I RODALIES (1) La primera setmana de judici Joan J. Queralt
Jordi Galves
Extrem dret (7) Jo protesto Jordi Galves