Pispo i readapto el lema de Clinton en la campanya de 1992, que també va impedir que un republicà renovés el seu mandat. El lema, doncs, no sembla dolent.

Tota una plètora de polítics i opinadors encara no ho volen reconèixer i creuen que poden salvar Nadal, Cap d’Any i fins i tot Reis, sense que la costa de gener sigui tràgica el proper any. El que es fa a Espanya, Catalunya inclosa, no té parangó a l’Europa a la qual diem que ens assemblem. L’Europa, a la qual diem que ens assemblem, va cap la tancada, quasi cap l’hermetisme, des d’ara fins a mitjans gener de 2021. S’hi acaba d’afegir Londres, el 30 % del PIB britànic, per a aquells que encara gosen parlar de l’equilibri entre salut i economia. Aquests hagiògrafs del bonisme econòmic encara ens han de dir a quant va el punt del PIB en vides humanes.

L’espectacle de divendres passat a les nou del matí, en viu i en directe, que van oferir el president (en funcions, no sigui cas!) de la Generalitat i la consellera portaveu, com a custòdia, com si fos una prova de persecució ciclista en pista, va ser un exemple de no dir res, però fent veure es deia quelcom, quelcom que no es volia/podia dir. Més de 20 minuts fins que es va esmentar la primera mida: tancament vespertí i nocturn de restauració i oci. Mesures que entraran en vigor dilluns: el darrer diumenge abans de Nadal cal petar-ho.

Es ve a dir que no es pot collar més perquè som pobres. I tan amples. Ningú es pregunta per què som pobres. La veritat és que no ho som, de pobres; simplement no som tan rics com ens va fer creure que érem qui, després, ens va retallar.

Però fa molt de temps que no som (tan) rics, en part perquè hem exportat tones del millor talent a cost zero. En conseqüència, si fa temps que no som (tan) rics, aquest estat de coses no s’ha produït de la nit al dia, no ha caigut del cel, vaja.

La veritat és que no ho som, de pobres; simplement no som tan rics com ens va fer creure que érem qui, després, ens va retallar

Què s’ha fet, aquí i allà, per reparar o alleugerir sensiblement aquesta situació? Per què no s’incrementa el dèficit de la Generalitat, com han fet altres comunitats? Per què es manté un romanent de caixa de prop de mil milions d’euros? Això aquí.

Allà, si no es poden subvencionar els negocis més sensibles, per què no s’ha acordat una moratòria o, fins i tot, una condonació substancial de les múltiples càrregues impositives? Per què l’administració no ha donat exemple de modernització, i no s’ha posat les piles informàticament parlant? Han passat nou mesos llargs des de març, des del primer estat d’alerta. Demanar cita per obtenir, per exemple, el certificat electrònic a Hisenda o la Seguretat Social és una tasca condemnada a consumir hores i hores. Com intentar connectar amb el 010 de l’Ajuntament de Barcelona. Es diria que l’estat permanent dels serveis públics, malgrat l’esforç inqüestionable de la immensa majoria dels seus servidors —cosa que encara fa més grotesca la situació— és la dels pixats al ventre. Si és així, la septicèmia està assegurada. I en política la septicèmia és camp abonat per als extremismes demagògics.

La pandèmia està eliminant moltes esperances d’una regeneració tant política com de governança. A les provocacions de les dretes que es consideren espoliades, degudament secundades per una cúpula judicial desfermada i allunyada a ulls vista de l’estat de dret i el soroll de sabres, per ara rovellats, cal respondre amb un bon govern, dret fonamental dels europeus recollit en la Carta de Drets de la qual ara celebrem els seus primers vint anys. Governar és més que llençar màgiques consignes, el Dret fonamental obliga a tots, als de Madrid, i als d’aquí, sigui el que sigui l’isme del que siguin fervents seguidors. De moment, poc més que màgia, màgia que, com sabem, té truc; és a dir, és un engany.

Pensàvem que la pandèmia ens faria més sòlids i més raonables. No sembla que anem en aquesta direcció. Es diria que resulta més preocupant quantes persones es poden reunir per Nadal o que les discos puguin obrir.

Per tot això, de seguir així, al proper gener, dins de les properes quatre setmanes, podrem cridar a qui ens ha portat fins aquí: és la pandèmia, estúpid! Doncs, no; no és la pandèmia. Són els que, encara que en parlen molt, no saben ni el pa que s’hi dona ni el que cal donar.