El president del govern espanyol ha donat sobrades mostres d’un cesarisme polític inesgotable, capaç de dir, per exemple, que no podria dormir pensant que tenia Iglesias en el seu gabinet, i uns mesos després, 48 hores després de les noves eleccions, abraçar-se amb Iglesias en un pacte fratern. Això no és exclusiu de Sánchez; el mateix Iglesias ha donat mostres de pur situacionisme. L’imant del poder genera una disminució, a vegades quasi en proporció geomètrica, de la vergonya.

Però tot té un límit. La falta de vergonya també. Quan es traspassa, s’arriba a l'infecte terreny de la indignitat. En política, la indignitat no és tant la falta de la pròpia dignitat: els gripaus formen part de la dieta diària dels dirigents. La indignitat en política arriba quan es considera els altres per sota del llindar de la humanitat. Els règims totalitaris han fet seu, a la pràctica, des d’abans que fos un terme dominant a l’Alemanya hitleriana, el d’infrahumà. L'Untermensch, és a dir, la no-persona, no és subjecte de cap dret, ni tan sols del bàsic de la vida. En conseqüència, pot ser trepitjat sense més. El problema brolla de manera insuportable quan surt del cantó dels bons, dels demòcrates.

Això és el que ha fet Sánchez dissabte en lloar l’actuació de la policia de la corrupta satrapia marroquina, tal com recull aquest diari. Literalment, s’ha referit a la "extraordinaria cooperación con Marruecos". És més, l’assalt a la tanca de Melilla palesa "la necesidad de tener la mejor de las relaciones y una colaboración estrecha en la lucha contra la inmigración ilegal". Que el preu a pagar, al migdia del dissabte quan escric aquestes línies, siguin, segons les fonts, 18, 24 o més de 40 morts, és igual. Com va fer la UE amb Turquia, s’externalitza el servei de seguretat a canvi d’uns quants calerons que van a parar a les butxaques a les que han d’anar a parar; així deixa de ser problema nostre, ja que priva les víctimes d'un rostre recognoscible. En efecte, via propaganda sistemàtica, s’obté la despersonalització de la víctima: ja no ens sentim identificats amb qui, de tan desfigurat que se’l presenta —aquí fins i tot com a invasor—, ens resulta irreconeixible. Es paga un forfet, millor dit, una tarifa plana, a les autocràcies mercenàries i problema resolt, costi les vides que costi; atès que sabem que costarà vides, i moltes, no un dia, ni dos, ni tres. Són davant un problema enquistat, al qual som incapaços com a societat, dita civilitzada mínimament, de donar una solució acceptable i compatible amb la dignitat humana.

El llindar que Sánchez ha traspassat, aplaudint la inhumanitat, el perseguirà tota la vida. Les hemeroteques no solament ho aguanten tot, sinó que ho guarden tot

Alguns diran, estant en el fons d’acord amb la indignitat d’aquestes declaracions, que Sánchez no disposava d’informació suficient quan va lloar sense enrojolar-se el matonisme de la seguretat marroquina —que també sembla hispànicament subvencionada—. No arriba ni a mentida pietosa. És impossible que el president amb tants caps i sotscaps de gabinet, dircoms, assessors diplomàtics, policials i militars a La Moncloa, no n'estigués informat. L’assalt es preparava des de feia dies a plena llum del dia, en viu i en directe, a la vista de les forces de seguretat espanyoles, en permanent contacte amb les seves homòlogues que controlen el mont Gurugú. Si Tarajal, a casa, va sortir gratis, poc importa el que passi a l’altre costat de les navalletes de més de 5 metres.

Potser des del punt de la immoralitat de les relacions internacionals, que només vetllen pels seus interessos, no pels drets de les persones, triar entre les dictadures marroquines o algerianes sigui una qüestió d’oportunitat en defensa d’aquells interessos propis i aliens, més o menys inconfessables. Potser és el preu a pagar per altres coses, com, per exemple, l’excepció ibèrica —ara per ara inútil— en la fixació el preu de la llum. Però el llindar que Sánchez ha traspassat, aplaudint la inhumanitat, el perseguirà tota la vida. Les hemeroteques no solament ho aguanten tot, sinó que ho guarden tot. Per molta premsa patriòtica que es dediqui a tapar-ho.

Aplaudir massacres per ser grat a una autocràcia és una línia que mai s'hauria hagut de creuar. Això no va d’opinions polítiques enfrontades en el debat diari. Això va de la deshumanització de qui així deshumanitza les víctimes de la violència institucional. Vergonya és poc.