Ahir la secció segona de l’Audiència Nacional (AN) va dictar una sentència de quasi 1.700 folis sobre una part de la gegantina trama Gürtel, coneguda com Gürtel Època I (1999-2005). Cal situar-la en el seu context.

Ja s’han jutjat tres peces: els vestits de Camps, en què l’expresident valencià va ser absolt per un jurat popular —un detall no pas menor—; el cas Fitur, ja tancat i amb els condemnats entrant a la presó (d’altres com Correa no en surten més que per declarar als judicis) i el cas del finançament electoral del PP valencià, pendent de sentència en primera instància.

Ja enfilant el judici oral o encara en instrucció hi queden: els papers de Bárcenas —per fi sabrem qui és M. Rajoy?—, la visita del Papa a València i el 3% de Bárcenas. També hi falten les prevaricacions en l’adjudicació d’obra pública a València amb Correa i el seu conglomerat. Una altra gran peça és l’anomenada Gürtel Època II, que inclou el significativament etiquetat pelotazo de Arganda. Encara n’hi ha més: les contractacions a Xerès, les d’AENA i les de Boadilla del Monte, aquesta amb el PP acusat també de lucre. A l’edició d’avui a Confilegal se’n pot trobar una informació més detallada: Peces jutjades i pendents de la trama Gürtel.

Com es veu en aquest sintètic relat de processos judicials, alguns ja amb condemnes en compliment amb penes gens suaus, ofereix un panorama de corrupció sistèmica, que segons el relat de la sentència d’ahir de l’AN ha convertit el PP en un partit enganxat a la seva caixa B. Així, ha comprat voluntats, ha venut les seves i s’han enriquit personalment militants, mitjancers i el partit mateix, a banda de sortir a les conteses electorals dopats econòmicament, adulterant el joc net, que, com es diria, és l’ensenya dels autoproclamats liberals, amants de la llibertat i seguidors sense defallir de la llei.

Tindrem temps per pair la sentència més rellevant dictada fins ara, quant a volum d’encartats i perquè fa responsable civilment, a títol lucratiu, el PP mateix i una ministra, Ana Mato, que va propinar a la sanitat pública unes cruels retallades mai vistes. Ara m’interessa posar en relleu tres aspectes sobre els quals crec que cal reflexionar.

El sistema fa aigües, i encara en farà més

En primer lloc, es diu que aquestes respostes judicials són una mostra que el sistema funciona. Hi discrepo. El sistema fa aigües, i encara en farà més. És cert que en unes condicions molt difícils encara hi ha una capa àmplia de jutges que s’afanyen a aplicar la llei. Tanmateix, privats i entorpits permanentment pel sistema polític, triguen moltíssim a dictar sentències —parlem de fets dels anys 90 del segle passat!— i no s’arriba fins al final.

Per arribar a la darrera resolució condemnatòria —recordem que la primera va ser una absolució per part del jurat popular valencià i el Ministeri Fiscal no la va recórrer— rememorem només aquests punts: la primera condemna pel cas Gürtel va ser la del primer instructor del cas, el magistrat Garzón, en una resolució, per dir-ho suaument, extraordinàriament polèmica.

Un cop apartat el molest instructor, es va manipular el cas perquè la plaça vacant fos, de fet, ocupada temporalment, amb renovacions cada sis mesos, per un jutge no titular, el jutge Ruz, que va fer una feina encomiable i del qual ara no es recorda ningú. Fastiguejat, es va retirar quan va cloure la instrucció el sumari que ahir va acabar en primera instància. A aquestes maniobres no hi van ser aliens ni el president del Consell, Lesmes, ni l’aleshores assessor àulic del PP, Trillo.

A sobre, l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF) es va negar a dictaminar determinats aspectes fiscals del tema i només ho va fer després que el jutge Ruz comminés penalment la seva directora. En paral·lel, les oficines d’Hisenda encarregades de prestar auxili pericial a la justícia retardaven els seus informes, i fins i tot van arribar a demanar als jutges que no els enviessin més peticions. Això va provocar una queixa enèrgica dels sis instructors de l’AN.

Finalment, la Direcció General de Tributs va emetre una resposta a una consulta sobre la possibilitat de desgravar pagaments en negre als partits polítics i la cosa va quedar... que sí, que es podia, que no era il·legal. De tot això se n’ha parlat a bastament, però ara, probablement preparant més dosis d’immobilisme, ningú no en parla. Amb tot això no es pot dir que el sistema funcioni. És més: està preparat perquè no funcioni i garanteixi l’espoli de la cosa pública i la impunitat dels espoliadors. O, dit d’una altra manera: això no ho arregla ni una sentència ni deu.

En totes les condemnes per corrupció hi falta un element essencial: els corruptors

En segon lloc, en totes les condemnes per corrupció hi falta un element essencial: els corruptors. Es castiga els corruptes, però dels corruptors no se’n diu res. Tanmateix, hi ha algun indici positiu amb confessions de corruptors de segon nivell, però ni una dels capdavanters de la contracció pública.

Es dirà que Correa ha estat condemnat. Cert, però ell no és més que un intermediari. Falta per saber qui requeria els seus serveis. Una pista: els únics que poden tenir interès a accedir al partit del govern per obtenir il·lícitament beneficis en la contractació pública són, ves per on, els contractistes.

Al principi de la trama Gürtel es va parlar de dos sectors: el dels constructors d’obra pública i el de la seguretat. El segon va desaparèixer de seguida, i dels integrants del primer, en el millor dels casos, haurem d’esperar que s’acabi la instrucció de la causa del 3% de Bárcenas. Recordem que es va reobrir una peça ja arxivada arran de les tragicòmiques declaracions de Correa sobre l’existència del 3% i es va negar a donar noms —cosa que, com a imputat, estava en el seu dret—. Així, amb aquest brou de cultiu, no podem dir que el sistema funcioni.

Hi hauria una esperança que el sistema fos un estat de dret i no de desfet: la dimissió de Rajoy i de tota la cúpula pepera

Encara, en tercer lloc, hi hauria una esperança que el sistema fos un estat de dret i no de desfet. Quina seria aquesta porta a un cert optimisme? La més directa i també la més altament improbable seria la dimissió de Rajoy i de tota la cúpula pepera, també de De Cospedal, que ha tingut relació amb tota aquesta aferrissada corrupció. Dimissió de Rajoy i anar a eleccions. Deixem de somiar, ja que d’aquests personatges no n’hem d’esperar la mínima dignitat.

L’altra alternativa és presentar immediatament una moció de cesura. El més convenient seria posar al capdavant del govern a substituir un personatge de prestigi, no necessàriament diputat, que, en un govern de transició amb una agenda democràtica, convoqués eleccions al cap de no més de sis mesos. Una moció de censura amb un dels polítics de l’star system habitual no comportaria cap solució.

Esclar que això no és tot. Sense resoldre democràticament la qüestió catalana, el sistema polític espanyol no sortirà del profund avenc on és i on tots els que es diuen "del sistema" no fan sinó cavar més i més fondament.