Els governs en minoria, de coalició o no, han de consensuar cadascuna de les seves decisions amb grups més o menys propers, però que no formen part del mateix. Això fa que per uns temes aquest govern pugui pactar amb uns grups i per altres objectius amb formacions diferents. És el que se’n diu en política un govern de geometria variable.
A vegades, la geometria variable porta a la irregularitat més absoluta. Ara fa cinc anys del cop pretorià dins del PSOE, amb la defenestració de Sánchez, tot per fer president a Rajoy mitjançant l’abstenció dels diputats de Ferraz. Això és la geometria a cops de martell que no acostuma a acabar bé.
Sainets a banda, quan un govern o partit no és majoritari, la geometria variable és la norma, més enllà de les coalicions governamentals en sentit estricte. Demostren maduresa en la classe política, ja que es prima la governança sobre els interessos de partit.
Aquesta setmana la classe política catalana ha donat una bona lliçó de geometria variable. Fins i tot amb escreix. Un partit de govern i el principal de l’oposició ha pactat l’ampliació de l’aeroport amb totes les salvaguardes mediambientals. Altra cosa serà el resultat tot tenint en compte que la ministra del ram a Madrid, membre del mateix partit de l’oposició a Barcelona, ha proclamat aquesta setmana que el tema de l’aeroport ja estava mort. Ja sabem que en política la vida i la mort no són categories absolutes, sinó ben relatives.
Els dos partits col·ligats en un govern minoritari a Barcelona han pactat amb la seva principal oposició empentar els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, encara que ni la capital -si més no esquer publicitari- té neu ni el seu ajuntament hi està a favor. També podria ser que les coordenades polítiques propiciessin un canvi climàtic als efectes d’una flama olímpica hivernal. Més que cafè amb llet es podria oferir.
Finalment, la majoria parlamentària independentista s’ha fraccionat quant a fixar una data per un referèndum sobre la independència. Junts x Cat amb tota claredat ha dit que no, que no cal fixar aquesta data, perquè el referèndum ha de ser acordat amb l’estat.
Junts x Cat ha fet gala de la seva condició de partit-semàfor, natura que glossava favorablement fa uns dies en aquestes pàgines el professor Colomines. Ja no és que tingui tres ànimes ideològiques (dreta, centre, esquerra), és que vol un referèndum pactat tot vituperant la taula de diàleg/negociació: un semàfor binari. Actitud que ara, a la força, haurà de canviar, per centrar els esforços extraordinaris del govern en la consecució d’aquest referèndum pactat; els ordinaris s’hauran de centrar, com en tot govern digne de tal nom, a satisfer les necessitats i demandes de la ciutadania, que no són poques i més en una època de reconstrucció de les bases essencials de l’economia.
L’esperit de l’1-O persisteix, però cal encarnar-ho, donar-li cos, per així dir-ho. Això no es pot fer més que amb un referèndum pactat; l'unilateral, a part d’altres derivades, ja vam veure quin reconeixement internacional va tenir.
Queda però un tema no menor: el temps. Aquest tema, el del temps, ha estat sempre l’argument per als hiperventilats -que les enquestes, tot sigui dit, no reflecteixen. O el referèndum (sinònim per molts d’independència) és dur a terme ja o, com a molt dins de la present legislatura, o és una enganyifa botiflera. Jordi Sànchez, dijous passat a l’entrevista a l’Aquí Cuní (des del minut 12) parla, pel que ell coneix, de la durada de molts anys o de dècades dels processos d’emancipació nacional.
O sigui que en la setmana del 4t aniversari de l'1-O s’ha fet un canvi radical d’estratègia: referèndum pactat sí o sí, tot tenint en compte que això no és ni molt menys ràpid. Aquesta és la primera i més important, importantíssima, conseqüència del primer debat de política general de l‘era Aragonès. El realisme i el possibilisme han entrat de bat a bat en la política catalana.
Cal desitjar -creuem els dits- que el canvi no sigui només una batzegada, sinó un canvi de rumb pensant, consensuant teixit en obert, tot sabent els innumerables perills, dificultats i defalliments que aguaiten aquesta singladura.
Si la coalició governamental decideix entomar els embats, de capacitat en sobra a les dones i homes que l’integren; si la coalició sap dissenyar i aplicar en cada moment la variabilitat geomètrica escaient -experiència en té acreditada-, el camí, llarg i costerut, es podrà culminar.
La seva minoria no ha de servir d’hipoteca. Ans al contrari, ha de ser un gran actiu. Actiu que es basteix sobre una realitat objectiva: ara per ara l’únic govern possible a Catalunya és un govern independentista. Amb el reposicionament estratègic el govern ha de ser més fort avui que ahir; els dubtes sobre la seva viabilitat ja poden ser esvaïdes. Ni es pot escorar cap un radicalisme d’impossible pràctica ni ha de ser una crossa seguidista de qui, ara per ara no té en el seu horitzó una seriosa i sòlida basa per fer-se amb el govern.
La centralitat pertany al govern i matisar-la correspon a qui vulgui influir decisivament en els afers públics. Feina per tots n’hi ha.