Al final ha passat el que havia de passar: ha saltat, com el fusible que tot subordinat és del seu superior, la directora del CNI. S’han apressat a posar-ne un de nou, però, per al general, la resistència és menor. El fusible a protegir, el de sobre, ja està tocat: la ministra de Defensa, que alhora és fusible del president. Si van saltar Guerra i Serra, fusibles amb molta més solera i predicament, els altres són candidats perpetus a ser reemplaçats, fins i tot abans que saltin.

Del quadre de comandaments de la política, tot està pensat perquè, llevat d'una catàstrofe electoral, tots els relés, diferencials o com es digui el que de tant en tant ens deixa sense llum a casa, saltin per preservar l’interruptor general: el president de qualsevol govern. No tenir clara aquesta circumstància produeix dissonàncies cognitives i, per tant, deformacions de la realitat que poden arribar a ser traumàtiques per a qui les pateixi.

Com que, d'entrada, la humilitat, malgrat la declaració pro forma d’un agresolat esperit de servei dels nostres servidors, sol ser una realitat alternativa, el cessat no acostuma a entendre per què l’han cessat. Oblida l’interfecte dues coses: 1) que qui l’ha posat el pot treure en qualsevol moment i amb menys explicacions encara, les quals l’interessat ni va sentir quan va ser nomenat —hom passa de nomenat a nominat en un tres i no res, com la punta de velocitat en els bons automòbils—; 2) que l’únic que té legitimitat per treure i posar és el que ha estat ungit per les urnes: ni els companys de partit ni els mèrits, reals o publicitats, de qui es considera víctima.

Aquests dos trets són els elements integrants de la condició de fusible: tot l’aparell polític està dissenyat a major glòria de qui, després d’haver superat uns comicis, rep la confiança, sol o en companyia, per formar govern. Parafrasejant la cançó: fusibles som i a la deixalleria ens trobarem.

Això va d’espiar adversaris polítics. Tard o d'hora ho sabrem fil per randa. Aleshores el commutador general saltarà. No hi haurà fusible que ho aturi

Tanmateix, des de l’òptica del Madrid carpetà —òptica que, ara mateix, ni és universal ni és l’única possible, oh sorpresa!— sonen dues notes desafinades que, juntes, poden harmonitzar prou bé. D’una banda, el nou líder del PP, encara no entronitzat parlamentàriament, acusa Sánchez, Pedro, de sucumbir a ERC tot oferint-li el cap de l’anterior responsable del CNI. Una mica més —cal ser optimistes— i des de Génova s’acusarà ERC d'estar darrere de Pegasus i d'haver escampat un encanteri indepe.

L’altra qüestió, no menys important, és el narrat malestar del CNI. Deixem de banda que si algú, amb més raons que tots els sants del cel, ha de patir malestar, són els ciutadans. En poc més de tres setmanes, han vist com el seu servei de seguretat d’alta gamma no s’assabenta fins passat un any que han espiat el president del govern espanyol, una exministra d’Exteriors, l’encara ministra de Defensa i el d’Interior, de qui es diria que sembla que la cosa no vagi amb ell. Per molta misericòrdia que se li posi, és una imperícia radical, si és realment imperícia. Com a mínim, una matusseria amb totes les de la llei.

En aquest context, a la democràcia avançada que se’ns vol vendre dia sí, dia també, resulta que organismes públics i cossos de funcionaris ni tenen, com a tals, sentiments ni els poden exterioritzar. Fa recordar el famós “dolorosamente hartos” dels sindicats policials en plena Transició. En una democràcia avançada, els organismes públics i els cossos de funcionaris que exerceixen monopolísticament funcions públiques essencials freturen de qualsevol dret al malestar. En tant que servidors privilegiats de la democràcia, només als ciutadans es deuen i a ells els han de servir. Així doncs, haurien de lamentar poca cosa.

La senyora Esteban, ja cessada, ha fracassat com a alta servidora de la seguretat. A més, després que el govern espanyol manifestés que no s’havia espiat ningú, la ministra de Defensa va admetre que sí que s’havia espiat. Més tard, dilluns de la setmana passada, es va admetre que membres del govern espanyol, amb el seu president al capdavant, també havien estat espiats.

Tanmateix, la senyora Esteban, que pel que es veu sí que coneix The New Yorker, va admetre haver espiat legalment (constitucionalment?) divuit líders independentistes catalans. I la resta, fins als seixanta-cinc, fet que ningú amb cara i ulls ha desmentit? I què va dir als seus informes hebdomadaris a la ministra de Defensa? No la va informar mai d’aquests espionatges? Ni al president del govern, qui jura i perjura que no en sabia res? Ni al mateix Rei? Perquè a La Casa sí que s’espiava, i si la directora no en sabia res i, per tant, no informava de res, malament, molt malament.

Però molt pitjor si ho sabia i ho transmetia als seus superiors. A quina mena de superiors és la qüestió. Aquesta segona hipòtesi, gens sobrera, és la que fa caure, com a mínim, governs. Ara bé, si reportava als seus superiors legalment establerts, que demanin a Nixon com va la cosa per haver muntat una cèl·lula d’espionatge a la Casa Banca amb els recursos públics per espiar els adversaris polítics.

Perquè, romanços fora, això va d’espiar adversaris polítics. Tard o d'hora ho sabrem fil per randa. Aleshores el commutador general saltarà. No hi haurà fusible que ho aturi. És el que tenen els cops a la democràcia. Espiar els adversaris polítics és un cop frontal a la democràcia. A l'avançada, també.