Dilluns arrenca la vista oral contra el cap del Mossos d’Esquadra, el major Trapero i altres càrrecs de la policia catalana. Ens centrem en ell com a epítom del càstig injust, com el que ja ha patit —i també els seus companys de banqueta— és més que una pena: és un intent de cruel humiliació venjativa. Tots sabem per què.

Per obrir boca l’acusen de rebel·lió i sedició, de tots dos delictes a l’hora, no alternativament. De tots dos delictes. Encara que la sentència del TS condemnés per una sedició sense alçament, un delicte inexistent, el Fiscal no ha mogut ni una lletra del seu escrit d’acusació. Veurem dilluns.

No hem d’oblidar que un dels fiscals acusadors és Pedro Rubira. Aquest membre de la Fiscalia, quan es discutia la competència de l’Audiència Nacional per jutjar les implicacions del procés, va engegar allò de ¿Puede haber imparcialidad y serenidad si la causa de rebelión y sedición se manda a Cataluña? Hi va haver enrenou, descontent, un dur comunicat de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, un desmentit de la Fiscalia i... res més. Cal recordar que Rubira és l’únic dels anomenats fiscals indomables de l’AN que continua actiu. Abans i ara, com hom pot apreciar, és un finíssim jurista, un model a seguir de la legalment inexistent independència que alguns, fiscals inclosos, reclamen per a la Fiscalia. Amb fiscals així, qui no vol considerar-los independents, diguin el que diguin les lleis?

La cosa no s'atura aquí, però. El 14 de març, davant el TS, Josep Lluís Trapero, malgrat estar processat per l’AN, va declarar sense reserves i amb dispensa legal per a fer-ho, al judici del procés. Tots recordem la seva darrera manifestació, concloent i sorprenent: Els Mossos tenien un dispositiu per detenir el president Puigdemont i el seu Govern si rebien l’ordre oportuna, cosa que van comunicar a la Fiscalia i al TSJ de Catalunya.

Manifestació sorprenent? No per a tothom. La Fiscalia sabia que això ho havia declarat mesos abans davant la jutgessa d’instrucció de l'AN, Carmen Lamela, ara ascendida a magistrada del TS. Malgrat ser-ne coneixedor, el Ministeri Fiscal no li va preguntar mai al major sobre això. Aquesta sorpresa parcial, doncs, va venir com a conseqüència de l’única pregunta directa que va fer el president del tribunal i que va reblar l’advocat Melero. Va quedar gravat en la nostra memòria; a foc, fins i tot.

Com pot ser que cap dels quatre genets de la Fiscalia fes aquesta pregunta? Com és possible que el fiscal Zaragoza, generalíssim de la Fiscalia, oblidés fer-la, coneixent com coneix la Fiscalia totes les actuacions del procés, ja que n'és la impulsora?

No és un oblit. És un pur artifici per intentar amagar un fet molt i molt rellevant. És a dir, és una fractura del principi de la bona fe processal i més en una autoritat, el fiscal, que “té com a objectiu promoure l'acció de la justícia en defensa de la legalitat, els drets dels ciutadans i l'interès públic protegit per la llei, d'ofici o a petició dels interessats” (article 124.1 de la Constitució), precepte que desenvolupen els articles 6 i 7 de l'Estatut Orgànic de la Fiscalia.

Una imposició i un deure inexcusable que no és nou. La centenària Llei d'Enjudiciament Criminal, al seu importantíssim article 2, també afecta i molt directament el Ministeri Fiscal: “Totes les autoritats i funcionaris que intervinguin en el procés penal tindran cura, dins dels límits de la seva competència, de consignar i apreciar les circumstàncies per tant adverses i favorables al presumpte reu...”.

Fins ara, de la Fiscalia en la seva actuació en els judicis relatius al procés no podem dir que hagi practicat, com caldria esperar d’una institució cabdal en un estat social i democràtic de dret, les seves característiques normatives. Més aviat s’ha entestat, ben corejada, a predicar una nota que manca molt: la independència. No la té perquè un cos jeràrquic no és independent per naturalesa. I, per si no val això, no consta enlloc.

Veurem quina versió de la Fiscalia ens espera a partir de dilluns que ve.