Arran de les paraules del president del Parlament de Calalunya, Roger Torrent, en l’acte de celebració al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, el passat 23 de febrer, sobre l’existència de presos polítics, es va generar un terrabastall.

Com a pòrtic, caldria, en primer lloc, reflexionar sobre aquestes festes dites institucionals, de caire clarament cortesà, on només falten els bisbes, tal com solia antany. Si aquests actes han de servir només per dir-se a la cara les autoritats davant un públic afí com són de macos tots ells, agraint-se mútuament esforços que, la veritat sigui dita, no es veuen enlloc (pensem només en les taxes, lexnet, la manca escandalosa de magistrats i funcionaris —per sota de la mitjana de la UE—, el torn d’ofici...), si la festa és només per a frívols jocs d’artifici, valdria més destinar la despesa a una ONG o a unes beques formatives de joves lletrats, per exemple.

Si, en canvi, del que es tracta és de dir, malgrat que pugui molestar, alguna veritat, aprofitant la munió de servidors públics i privats aplegats entorn a la celebració de la festa patronal de l’Advocacia, benvingut sigui l’acte. I si algú es pica, que es grati. Per fer-ho un cop a l’any, cara a cara, ningú en prendrà mal.

No oblidem la funció essencial de l’Advocacia en la Justícia. Sense advocats, per molt just que sigui el jutge, no hi haurà mai justícia de cap mena. Només cal recordar què li va passar a Eva i pel seu, ves a saber, si pecat, paguen tots. [Reflexió ex abundantia (llatí, un xic): el treball (la suor) com a càstig, molt democràtic no queda, la veritat].

Tornem al divendres passat. Va ser dir les paraules presos polítics i es va fer un Arco: es van retirar les màximes autoritats judicials i del ministeri públic a Catalunya. Tot seguit, s’ha fet un ús generós de les xarxes socials per part de professionals de la Justícia. En fi, la Comissió Permanent del CGPJ i la Fiscalia General de l’Estat, en dissabte, van emetre sengles i quasi bessons comunicats en què a) titllen d’improcedent tota existència de presos polítics a Espanya i b) posen com a veritat inqüestionable la independència judicial al Regne.

Per què no hi ha presos polítics a Espanya? Resposta fàcil. Perquè Espanya és un estat de dret, una democràcia. I als estats de dret, a les democràcies, no hi ha presos polítics. Resposta incorrecta. Si no hi ha presos polítics, segur que el sistema és un estat de dret, una democràcia. Però l’inrevés no és cert.

Els estats de dret, les democràcies, poden patir presos polítics. Un cop més, el nom no fa la cosa: la realitat és la que és i no sempre ens agrada

Dos exemples. El Regne Unit ha empresonat i condemnat, com els tribunals, i especialment el d’Estrasburg, han demostrat, nord-irlandesos sense proves i sense judici just (a alguns els van estalviar la presó, liquidant-los directament, com va passar a Gibraltar). Als Estats Units, els detinguts a Guantánamo què són? Migpensionistes? Són presoners polítics que cap premi Nobel ha aconseguit, malgrat ser poderós en algun cas, alliberar.

Què vol dir que el Regne Unit, els Estats Units —o altres aliats— no són estats de dret, no són democràcies? No. Vol dir que l‘estat de dret, fins i tot el ben dissenyat —no és el cas espanyol—, que la democràcia —que funciona a Espanya de forma manifestament millorable— no són perfectes. Que els millors règims polítics del món no són perfectes. Que tenen lunars. Com és sabut un lunar és un tumor, un tumor no necessàriament maligne, però que cal vigilar i, arribat el cas, extirpar. Com ens en dirà qualsevol oncòleg, el lunar pot derivar en maligne i amb conseqüències fins i tot fatals, si no es para prou atenció i control.

O sigui que sí, que els estats de dret, les democràcies, poden patir presos polítics: el nom, o fins i tot les institucions, no són una vacuna infal·lible per evitar aquesta xacra. Un cop més, el nom no fa la cosa: la realitat és la que és i no sempre ens agrada.

Entre moltes altres manifestacions de l’instructor del TS, el jutge Llanera, podem extreure'n tres. Dues judicials i una d’extrajudicial, que parlen per si mateixes de l’índole política de l’afer, índole que és el motiu de mantenir els imputats en presó preventiva.

Així, a la interlocutòria de 5 de gener passat, per justificar la restricció de llibertat del vicepresident Junqueras, es pot llegir: “No existe en la actualidad ningún dato que permita entender que la intención del recurrente sea prescindir de la posibilidad de ocupar el mismo o similar lugar político al que le permitió, por el poder político del que disponía, ejecutar los actos delictivos que se le imputan; ni tampoco, más allá de algunas manifestaciones no corroboradas por hechos posteriores, que su voluntad, o la del partido que lo sostiene como candidato a la Presidencia de la Generalitat, se oriente precisamente a abandonar la idea de una proclamación unilateral de independencia que alcanzara efectividad, que era el objetivo propuesto y no alcanzado al poner en marcha el Estado los mecanismos constitucionales y legales de defensa de la democracia; ni tampoco que al hacerlo no vayan a seguir las mismas vías ya antes iniciadas y, por lo tanto, con consecuencias similares a las ya producidas con anterioridad” (fonament Sisè. 1. IV.).

A la interlocutòria del passat 2 de febrer, ara en relació al conseller Forn, queda dit: “Su ideología coexiste además con un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la  independencia de Cataluña, existiendo todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse de manera inmediata y perseverando en el mecanismo de secesión contrario a las normes penales que aquí se enjuicia” (fonament, Tercer. III).

Finalment, dijous passat va manifestar a la premsa que una ordre internacional de detenció cal cursar-la, tot basant-se "no en sospechas, sino en una investigación terminada donde se vea un comportamiento delictivo, y un delito cometido". Afirmació que permet deduir que hi ha dues vares de mesurar, una de consum intern, de caire clarament polític, i una altra cap a l’exterior, ajustada jurídicament, que és el que, es diria, no sembla assolit encara.

Totes les associacions judicials han denunciat la politització dels alts nivells de la Justícia: Tribunal Suprem, Audiència Nacional i els Tribunals Superiors de Justícia

Quant a la independència judicial, la cosa és encara més il·lusòria. Per començar, totes les associacions judicials han denunciat la politització dels alts nivells de la Justícia: Tribunal Suprem, precedències a l’Audiència Nacional, i, com a mínim, dels Tribunals Superiors de Justícia. Això sense comptar amb el mal anomenat govern dels jutges, el CGPJ, després de diverses reformes, convertit, de fet, en una direcció general més del Ministeri de Justícia i, en tot cas, governamentalizat de forma segurament irreversible.

Tant és així, que el GRECO, el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa, en el seu darrer informe, de 3 de gener passat, considera aquesta politització i l’absència de pal·liatius com un enorme punt negre en la Justícia espanyola. Ara, des de perspectives malaltissament corporatives, no es pot oblidar per part de membres de la judicatura les seves pròpies crítiques. Oblit que és normal, però, en els destinataris insensibles de totes les critiques, internes, externes, professionals, acadèmiques i internacionals com són, en realitat, de fet i malauradament, ara per ara, dos organismes polititzats sense embuts, el CGPJ i la Fiscalia General de l’Estat. D’ells, les crítiques als seus crítics són sobreres.

Un últim apunt. L’espantà dels membres de la judicatura i de la fiscalia a Catalunya el passat 23 de febrer del Saló d’Actes del Col·legi de l’Advocacia capitalí podrien tenir conseqüències substantives de relleu: no seria res estrany que es plantegessin, si els interessats prèviament no s’abstenen, recusacions en afers en què hagin d’intervenir relacionats amb el procés per alguna de les causes legalment previstes, com, per exemple, amistat/enemistat manifesta o tenir interès en la causa.

Això sense recordar que tant els ministres del govern central en més d’una ocasió han avançat resolucions judicials, han esbombat l’existència de fiscals amics o la funció afinadora de la fiscalia; fins i tot el darrer escàndol el va protagonitzar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría trucant al president del TC en la causa que el propi govern monclovita va promoure. Això —i multitud d’altres exemples— té un nom, però el d’independència, no.