A Catalunya, llevat de les escoles estrangeres, en l’escola catalana l’idioma vehicular és —per llei, unànimement aprovada i mai impugnada— el català. Altra cosa és fer volar coloms. I és lògic que així sigui, atès que el tret fonamental d’una comunitat nacional és l’idioma propi.
I aquí trobem la mare dels ous: comunitat nacional i llengua pròpia. Si no s’admet que una comunitat nacional està materialitzada en les nacionalitats de l’art. 2 de la Constitució, nacionalitats que del propi redactat de l’esmentat article es deriva que són anteriors a la mateixa constitució, el sistema polític pinta malament i els autodenominats constitucionalistes ens fan anar pel pedregar. Conseqüència lògica de ser una comunitat nacional és gaudir d’una llegua pròpia que és el pal de paller vertebrador d’aquesta comunitat. Ara, poc importa si l’Estat en què aquesta comunitat nacional s’integra és monolingüe, plurilingüe, centralista, federal o com es vulgui. Si la nacionalitat és anterior a l’ordenament jurídic la comunitat se l’ha de respectar i punt. És mereixedora sense excuses ni excepcions a aquesta condició.
Com tota vida en comú, sigui de persones o de ens col·lectius, cal trobar punts de cooperació i coordinació. Veiem que passa amb el sistema actual. El català és la llengua pròpia de Catalunya i el castellà és la llengua cooficial. A Catalunya, plena de lligams de tota mena personals i col·lectius —deixant a banda els repressius—, el castellà no és una bagatel·la. El castellà és una llengua universal i gaudir-ne és un autèntic luxe.
Per això el sistema escolar, com demostren totes les mediacions espanyoles i internacionals independents, està dissenyat de forma que al final de l’ensenyament obligatori els alumnes, siguin d’origen catalanoparlant o castellanoparlant, dominin ambdues llengües per igual. Els crítics que diuen que aquestes dades estan manipulades, manipulació que no demostren, són purs agents del supremacisme castellà. Cosa semblant als antivacunes: neguen una evidència científica. Els alumnes catalans, sigui quin sigui el seu origen sociolingüístic i socioeconòmic, se situen en la mitjana espanyola del domini satisfactori del castellà.
Només aquesta dada hauria de fer retrocedir tots els atacs particulars (molt esbiaixats si els analitzem individualment), de partits polítics i de mitjans de comunicació i de pressió que malmeten contra l’escola catalana, la immersió i tot el català en general, tot dient que el castellà està perseguit a Catalunya. Que els castellanoparlants es troben, de fet com si Catalunya fos Ermua (no sabem a quina distància), o Auschwitz, o en mans del Ku Klux Klan (KKK), clares mostres de desconeixement de la realitat i/o de mala fe que entren dins d’un odi genèticament malaltís contra tot el que és català.
De totes les manipulacions dels supremacistes espanyols no hi ha cap mena de prova. És clar, la realitat alternativa trumpiana és pura imaginació, conte de fades, a la qual no li cal cap mena de suport probatori.
Aquesta difamació que va més enllà de l’atac governamental, i es converteix en estigma de tot un poble, és imperdonable en aquells que viuen a Catalunya i saben que aquí hi ha una única societat que parla dos, o potser més, llengües, model, per cert, avalat com el millor del món pel Consell d’Europa. L’Ulster que alguns supremacistes espanyols volen ni és ni hi serà.
Al final arribarem al ridícul, però poc difós recent vídeo d’un regidor de C’s, a Santa Andreu de la Barca, que es desdiu de tots els exabruptes i imputacions que es van fer post 1-O als mestres de l’IES El Palau. Això ara, sense demanar perdó i després d’haver-ho sotmès a un procés judicial que va acabar en res, perquè s’havia fet.
De totes les manipulacions dels supremacistes espanyols no hi ha cap mena de prova. És clar, la realitat alternativa trumpiana és pura imaginació, conte de fades, a la qual no li cal cap mena de suport probatori: la pura voluntat tòxica de qui manifesta i difon aquestes mentides amb totes les males arts possibles; el canó mediàtic que les recolza és l’habitual i amb una potència gens menyspreable.
Els subjectes que llencen sense parar les més grans atrocitats possibles sobre ciutadans de Catalunya —tots!—, les seves escoles, els seus mestres, els seus governants, són coherents amb la seva marginalitat de l’electoral. No els importa, però, no guanyar a Catalunya ni guanyar Catalunya: saben que la tenen perduda. Creuen, això sí, que els donarà vots a Espanya, aquesta Espanya machadiana, bressolada al seu subconscient, que menysté tot el que ignora.
Aquesta Espanya machadiana existeix només en l’imaginari dels intoxicadors i incendiaris professionals. No em fa la impressió que hi hagi un espanyol de soca-rel i de bona fe vingut a Catalunya que pugui corroborar les malaltisses informacions dels polítics i mitjans intel·lectualment de fireta, de pur saldo. La imatge que tonen és més d’anar amb la torxa que amb l’aigua per apagar el foc. Els clàssics bombers piròmans.
A Catalunya hi ha pau i convivència, la pròpia d’una societat moderna i perplexa. La crispació és inevitable en aquest context quasi universal. El que és imperativament exigible als polítics (i als mitjans que els secunden o, potser, els dirigeixen) és que tinguin un comportament simplement decent.
De tota manera, sigui com sigui, l’escola catalana és la nostra, la de tots. La de tots els que vivim en aquest recó del món que es diu Catalunya. L’escola catalana va més enllà, molt més enllà, de l’independentisme: va d’una escola que obre la porta a la igualtat d'oportunitats, sigui quina sigui la procedència. Poc més es pot demanar.