Quan un agent polític llança un missatge, té diversos possibles destinataris. L’emissor selecciona el seu objectiu, el que els moderns en diuen target, per llançar el seu missatge, que pot ser de volum variable, de minso fins a universal. En conseqüència, la cerca i determinació del destinatari del missatge pot esdevenir inútil. Un cop llançada la missiva, aquesta adquireix vida i sentit propis. Dit això, anem als fets.

Dilluns passat, l’exconsellera Ponsatí al programa de Gemma Nierga a La 2 va dir: “La independència és tan important com per valer una vida". És una opinió personal i segurament va adreçada al grup més abrandat de l’independentisme. Potser és un missatge legítim, si es pensa en l’autoimmolació. No ho serà si es tracta de convidar els altres a fer-ho. Tanmateix, més tard, a la seva intervenció la mateixa exconsellera descarta la violència com a mitjà per aconseguir l’objectiu de la independència. Es podria dir que es tracta d’una correcció o atenuació sobre la marxa. Tant se val.

Ara bé, llevat de l’autoimmolació, que certament ella mateixa no va ni insinuar, suggerir que la independència pugui suposar la pèrdua de vides humanes, sigui en la forma que sigui, em sembla que comporta dos greus errors polítics, però també ètics.

D’una banda, des del punt de vista ètic, suposa sotmetre la vida dels altres a un fi polític. Per alt que aquest sigui, revela que la vida és instrumental a qualsevol bé o fi que es digui superior a la vida. Una cosa és una opció personal d’arriscar la pròpia vida o oferir-la lliurement i personalment; una altra és menystenir-la perquè algú del grup o tot el grup ha decidit instrumentalitzar-la per a la consecució d’un fi.

Un moviment extremadament cívic i pacífic com és el de la independència, que ha rebutjat la violència, tot defugint d’ella, rep una taca gratuïta que li fa perdre tant simpaties com suports eventuals 

Una cosificació més gran del bé més preuat que tenim en favor de tercers i per voluntat d’aquests tercers no assoleix el nivell ètic mínim necessari. El relativisme també ha de tenir uns límits, tènues, però ferms. Sotmetre la vida a finalitats col·lectives, és a dir, l’individu al grup, ha produït sempre conseqüències tràgiques. Sense anar més lluny, les guerres en són una prova fefaent.

El segon error clarament polític i que arrossega el pitjor dels efectes polítics, l’efecte bumerang, és el d’al·ludir, encara que fos de passada, que la independència pot valdre vides humanes. Un moviment extremadament cívic i pacífic com és el de la independència, que ha rebutjat la violència, tot defugint d’ella, rep una taca gratuïta que li fa perdre tant simpaties com suports eventuals. Restarà el dubte de si, al cap i a la fi, els catalans també se sumen a la violència per obtenir els seus objectius polítics. És una taca que costarà molt de treure.

Si a aquesta relliscada o frivolitat, a més de l’anterior frase post 1-O de la mateixa Ponsatí que “anàvem de farol”, hi afegim discursos recents del president Puigdemont, en el sentit que no es va picar cap porta per a la independència, perquè no hi havia res preparat, el nivell de crèdit polític, tant a l’exterior com a l’interior, queda massa amb les vergonyes a l’aire. Cal repensar. O millor pensar abans de parlar, no sigui que es confirmi el que ja o se sabia o s’intuïa, cosa que no diu res bo dels que així parlen.
 

P.S.: Acabat aquest article, veig una polèmica que em fa enrogir. Primer, un tall de Gabriel Rufián, del qual no penjo per vergonya l’enllaç i, després, la resposta de Jordi Sànchez a Twitter, que tampoc, i pels mateixos motius, puc penjar. L’enemistat entre alguns membres d’ERC i JxCat és immadura políticament. Si els capdavanters d’ambdues formacions volen esbatussar-se i satisfer els seus egos, tan petits com llur intel·ligència política, només cal que imaginin un pròxim Govern de la Generalitat encapçalat, per exemple, per Salvador Illa. No serà ni Madrid ni cap 155 qui l’haurà imposat. Hauran, si arriba el cas i en camí hi som, d’anar al racó de pensar per no tornar-ne. Tanta arrogància inútil ens duu a tots de cap al fracàs i al ridícul més estrepitós. La confiança ciutadana no és un bé il·limitat i diria que ja està en reserva.