Aquesta darrera setmana, mentre els partits seriosos s’han dedicat a treballar tot cercant els seus objectius programàtics, la dreta extrema, és a dir, tota la dreta ibèrica, ha fet la seva política habitual: escridassar, esbroncar, no asseure’s a dialogar ni per recomanació del metge, sempre i en tot moment amb la intenció d'expulsar del poder institucional qui l’ha guanyat netament a les urnes.

En aquesta lluita descarnada pel poder, la dreta extrema, és a dir, tota la dreta carpetovetònica, parteix d’un axioma quasi físic inqüestionable: han estat desposseïts del poder, quan ells, la dreta extrema, és a dir, tota la dreta ibèrica, és l’única titular per dret propi del poder.

Que Sánchez, Pedro, fos escridassat en Dia de la seva Hispanitat, ja forma part d’una tradició folklòrica tan rica i subtil com llençar animals des d’un campanar. El seu espectacle al carrer no és més que la continuació de l’espectacle que munten al si de les càmeres legislatives, a més, allà, adobat amb mentides. Aquesta dreta extrema, és a dir, tota la dreta nacional, no coneix altre llenguatge que la garrotada per aconseguir els seus objectius. No seria gens estrany que ja haguessin fet alguna visita a sales de banderes, tot seguit de les seves inveterades tradicions igualment subtils.

L’oferiment de negociacions parcials per posar al dia diversos òrgans de control i de garanties constitucionals és, en la seva parcialitat, mostra del que s’acaba d’exposar. S’ha ofert una hipotètica renovació del Tribunal Constitucional, del Tribunal de Comptes i del Defensor del Poble. Ja veurem en què queda aquesta renovació. Renovació que ha estat presentada com un acte de gràcia i no com la superació d’una omissió d’un acte legalment degut.

És hora d’aprendre algunes lliçons. Voler un estat de coses, no ja millor, sinó simplement decent, no és d’il·lusos, encara que als decents així se’ls titlli

Tanmateix, ha quedat clar que el CGPJ no es renova. De moment, a punt d'arribar als 36 mesos, peti qui peti, el CGPJ és i serà del PP o no serà. Més clar, l’aigua. En el súmmum del cinisme, el PP només s’avé a renovar els vocals caducats, si es reforma la llei del Consell com, diuen, es fa a Europa.

Aquesta condició és mentida. Cada estat de la Unió Europea nomena els equivalents del Consell, molts d’ells amb competències més reduïdes que l’espanyol, de formes diferents. I en no pocs casos, com a França, estan fortament governamentalitzats.

La segona mentida és encara més flagrant. Es presenten davant l’opinió pública espanyola i els organismes europeus com a víctimes d’un sistema legal injust. Obliden dir que aquest sistema que qualifiquen ara d’ injust el va crear el PP amb la seva majoria absoluta i que amb aquests nomenaments injusts, que el PP es nega a renovar, estan encara en vigor els membres de l’actual Consell. D’això, sorprenentment, ni paraula.

D’aquest estat de coses, que històricament es repeteix, aquesta irritació permanent de la dreta externa, la que creu que Espanya és seva per bressol, quan perd el poder institucional -el fàctic pràcticament mai-, no sembla que la tèbia esquerra hagi pres nota. En efecte, quan arribin bastos, aquesta tèbia esquerra també rebrà com uns antiespanyols més, antiespanyols en la malaltissa concepció mental de la dreta extrema, de ja sabeu on. I no seria la primera vegada que les tèbies esquerres haurien de compartir penes i penúries amb els que han rebut la repressió de la dreta senyorial a reprimir, repressió a la qual també ha contribuït.

És hora d’aprendre algunes lliçons. Voler un estat de coses, no ja millor, sinó simplement decent, no és d’il·lusos, encara que als decents així se’ls titlli. És una simple qüestió de decència, paraula ignota en el diccionari de la dreta extrema que vol manar a qualsevol preu, preu que no paga ella, és clar.