El cantat relleu del major Trapero al capdavant de Mossos ha culminat aquesta primera setmana operativa del nou any amb una nova cúpula policial a Catalunya. Res que sigui estrany. S’inicia una nova etapa amb nous comandaments, alguns, però, ja coneguts, i amb una teòrica nova filosofia tant en el que fa referència a l’estructura en si mateixa del comandament del cos, com amb relació a una remodelació en el sentit d’aprofundir o crear noves fites de modernització. Dins aquest context, res a dir. Caldrà d’aquí a un temps valorar l’encert en l’elecció dels nous dirigents policials i la implementació del que es presenta com a radicalment noves polítiques d’organització amb els seus propis objectius.

De tota manera, hi ha tres punts que criden l’atenció. Encara que, reitero, cal esperar, però no gaire, cal romandre molt amatents. El primer punt es refereix a la lluita anticorrupció. D’acord amb totes les informacions publicades i mai desmentides, el cap de la Comissaria General d'Investigació Criminal, l’intendent Toni Rodríguez, i que a més directament i personalment duia les investigacions en matèria de corrupció politicoadministrativa, va ser destituït l'endemà de la revocació del major Trapero.

Per totes les informacions fins ara conegudes ―en bona part, de molt abans― aquestes investigacions, com sol ser habitual, resulten incòmodes si no perilloses per a qui deté tant el poder formal com l’informal. Una d’aquestes investigacions afectava el mateix conseller d’Interior de l’època, Miquel Buch, ara reacomodat com a president i conseller delegat d’Infraestructures de Catalunya. Altres càrrecs, com l’actual presidenta del Parlament, Laura Borràs, en la seva etapa de directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, també va ser investigada per Mossos.

La llista d’actuacions, en bona part ja coneguda, no és pas curta. Afecta, entre altres afers, les constants derivades del que podríem denominar entramats generats a partir del famós 3%, que els patriotes van posar per davant de la construcció del país. Sigui com sigui, en essència, afecten alts militants de l’antiga Convergència, ara molts d’ells, no tots, però, integrats en Junts per Catalunya.

La direcció el més col·legiada possible, la feminització del cos o la digitalització són objectius cabdals. Ara bé, han d’estar al servei de la protecció del lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans i de la garantia de la seguretat ciutadana

La col·laboració de Daniel Osàcar, extresorer de Convergència i abandonat pel seu partit després de la condemna pel cas del Palau de la Música, ha estat primordial: s’ha posat llum sobre uns secrets, que no eren secrets, però eren mancats de proves contundents.

Llevat d’un gir adient de les coses, xoca l’actitud d’ERC, ara, al capdavant d’Interior. No s’entén que, amb una trajectòria immaculada en matèria de corrupció, dugui a terme la política que sembla ―reitero: sembla― que duu a terme. O, potser, espera que els presumptes corruptes es coguin en el seu propi foc. Veurem.

Però rumb a Ítaca ―encara s’hi va?― no hi poden haver viatgers que, vista la seva trajectòria, es vendrien molt fàcilment el vaixell i deixarien passatge i càrrega al paire del millor postor. Compte, doncs, amb la tolerància amb la corrupció. Igual que la dona del Cèsar ―bé, totes les dones i tots els Cèsars, per ser rigorosos― han de ser i semblar honrats, la lluita contra la corrupció ha de ser incansable, peti qui peti. El binomi ser i semblar és ineludible i irrenunciable.

De l’anunciada profunda remodelació del sistema policial català hi ha dues coses que no hem sentit parlar. Una és la necessària i profunda remodelació de la preservació de l’ordre públic, és a dir, de les actuacions dels antiavalots, es diguin com es diguin les unitats que hi intervenen. Hem de recordar que el dret de manifestació pacifica i sense armes és incontestable. S’exerceix sense més limitacions, no sotmeses a cap autorització de cap mena, que l’espai físic. L’actuació policial està legitimada per produir-se contra les manifestacions no pacífiques i/o amb armes.

L’experiència, però, experiència personal i videogràfica, demostra que, en molts cops, qui han rebut cops i altres maltractaments han estat manifestants pacífics. No sentir la veu de desallotjar un espai o no atendre-la no és cap conducta que mereixi ser estomacat. I si cal estomacar, ha de ser proporcionadament: la coacció física mínima necessària. En aquest terreny es presenta un bon camp per reflexionar i actuar en conseqüència: amb precisió quirúrgica davant la protesta i no titllant els protestants de rates.

L’altre punt sobre el qual reflexionar i actuar amb ple sotmetiment al dret i a la llei és la defensa en judici dels mossos implicats tant com a presumptes autors de delictes o com a víctimes de presumptes infraccions penals. Ha de ser aquesta una defensa universal i assumida pels serveis jurídics de la Generalitat? Quin paper han de tenir processalment els sindicats policials? Les acusacions de la Generalitat no es caracteritzen per la temprança precisament.

La direcció el més col·legiada possible ―no per escapolir-se de les responsabilitats que el comandament comporta―, la feminització del cos o la digitalització són objectius cabdals. Ara bé, han d’estar al servei de la protecció del lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans i de la garantia de la seguretat ciutadana. No debades els drets i llibertats van abans que la segona en la dicció constitucional. Tampoc és en va, per assegurar aquestes missions, la independència dels policies judicials, que en tal funció no poden ser apartats de les investigacions sense l’autorització judicial.

Fixar metes a abastar amb èxit ha de ser l’objectiu principal. Caldria parlar-ne, canviar el que calgui canviar i obrar en conseqüència.