Com era d’esperar, s’ha produït una pluja de recursos contra el decret d’ajornament de les eleccions previstes per al 14-F i el TSJC avui mateix ha acordat una suspensió cautelaríssima, és a dir, sense oir la demandada, la Generalitat, i ha donat a les parts personades temps per al·legar fins dijous 21 a les 10 del matí.
Cal deixar al marge una sèrie de qüestions polítiques que suren a la superfície del tema, però que no són susceptibles d’enjudiciament: el fet que una sèrie de factors de tota mena ens han portat a aquest moment. Ja vaig dir dissabte passat que creia que calia, malgrat que les eleccions tocava haver-les convocat molt abans, ajornar-les ara: la força major, l’estat de necessitat, que suposa la pandèmia, que no para de créixer segons els epidemiòlegs, que són els que saben del tema. En aquestes condicions, dur a terme uns comicis és un acte de risc per a la vida i la integritat física (el primer dret fonamental) innecessari; a parer meu, una irresponsabilitat. Per això el que és prudent és canviar la data.
Pot argumentar-se el contrari, és a dir, deixar les coses com estan, malgrat el risc i la certesa que unes 200.000 persones, com va advertir el síndic de greuges —aspecte que massa gent deixa de banda—, no podran votar perquè estaran mèdicament confinades el 14-F; pot argumentar-se, dic, que mantenir la votació per al diumenge de Carnaval és correcte. Admetem-ho com a hipòtesi.
No és infreqüent que dues solucions siguin jurídicament vàlides, especialment, com té lloc aquí i ara, quan no es tracta d’un tema de dret sinó de proporcionalitat o oportunitat, és a dir, de decisió primigèniament política, atès que governar és decidir.
Les eleccions del 14-F són fruit del que denominen un acte degut: és una imposició legal. Ara bé, un cop convocades, la seva realització cobra vida pròpia. Poden passar coses. I coses han passat. I governar també és prendre decisions davant imprevistos, sigui quina sigui la seva causa.
En conseqüència, davant d’un tribunal contenciós, per molt legítima i raonable que sigui la pretensió del recurrent, preval la de l’administració —gestiona els interessos generals— si és legítima i raonable. Potser no és la més ocurrent o escaient, però si és conforme a la llei, ha de prevaldre.
Cal tenir en compte que una cosa són les nostres opinions particulars, fins i tot les més respectables per la seva autoritat científica i solidesa intel·lectual, però si la proposta administrativa és conforme a dret, poc més hi ha a dir. En tot cas, criticar pro futuro.
Amb quins criteris el jutge està capacitat tècnicament per considerar que resulta epidemiològicament raonable ajornar les eleccions?
No s’hi val a dir o insidiosament donar a entendre una mena de mantra ja prou estès: ajornar les eleccions de fet ve a ser suspendre el dret a participar en els afers públics. En absolut: el dret a vot es manté igual es voti el dia 14, 15 o 30. Vulnerar el dret de sufragi ho seria un ajornament sine die de les eleccions, però això aquí no és el cas. S’ajornen els comicis previstos per al 14-F i el Govern adquireix l’obligació autoimposada —no podria defugir fixar-la— de celebrar-los novament el 30 de maig, si la situació de la pandèmia ho permet, condició que esmentava també el decret de convocatòria electoral del desembre. Per tant, el dret de sufragi actiu, a parer meu, no queda en cap cas afectat i, en tot cas, queda supeditat al dret a la vida i a la integritat física.
Que això pugui ser més o menys beneficiós per a uns o per a altres és irrellevant. Neci de cap a peus serà qui, en les circumstàncies actuals, faci aquesta mena de càlculs.
Dues darreres consideracions. La primera, seguint una lamentable tendència europea, anem cap a un govern dels jutges. La hiperrecurribilitat de les decisions del poder executiu davant els tribunals fa que els magistrats hagin de pronunciar-se sobre coses que no han d’entendre. Per què? Doncs perquè són afers relatius a la governació, no a la jurisdicció. El seu enjudiciament no ha de substituir la governació, sinó que ha de veure si la decisió governativa, aquí sense precedents ni previsions legals, és una causa de força major i s’han ponderat amb raó jurídica els interessos confrontats. Exemple recent i paradigmàtic: moltes de les resolucions d’incidents processals en relació amb el primer estat d’alarma han donat lloc a decisions esperpèntiques, òrfenes de fonamentació material i/o formal, molts cops contradictòries, si no, directament absurdes.
A més, atès que la llei permet sotmetre a ratificació judicial no només els actes administratius, sinó també les mesures administratives en matèria de salut pública (art. 10.8 de la llei de la jurisdicció contenciosa administrativa), podria succeir perfectament que algú discuteixi el protocol de vacunació, l’ordre de preferència en la seva aplicació, sigui per persones, tipus de feina o territoris. El jutge es veuria obligat o a desestimar la pretensió o a emetre una resolució que tindria més de parer personal que d’aplicació del dret. Controlar la discrecionalitat tècnica és summament difícil, si no impossible, i fora de registre.
Aquest punt em porta a la segona consideració final —per ara, ja que el tema donarà per molt; en podríem fer una wikipedia—. Amb quins criteris el jutge està capacitat tècnicament per considerar que, com és aquí el cas, resulta epidemiològicament raonable ajornar les eleccions? La demanda, de tres folis, no en diu res. Es practicarà prova pericial a partir del dia 21? Quins serien els pèrits cridats a declarar, si hi ha espai processal? La justícia es confirmarà amb la documentació que aporti la Generalitat? I així ad infinitum.
Perquè, cal recordar-ho un cop més, si el virus no entén de territoris, tampoc entén de dret. L’únic que ens val és el criteri científic. La ciència sí que entén de virus, poc o molt, però sempre més que els juristes o els ciutadans ordinaris. I si les previsions van, com tot apunta, en direcció a una expansió vírica, això no hi ha llei que ho pari. Podrà agradar més o menys l’ajornament, però si està científicament basat, la decisió política és correcta i ajustada a dret. Poc més a parlar.