Finalment ha sortit la decisió esperada o temuda, però l’única jurídicament, políticament i raonablement adient. En efecte, del diumenge de Carnaval —que tampoc n’hi haurà— passen els comicis catalans al dia de 30 de maig. Esperem que la data sigui bona.

No entraré ara a valorar —ho faria força negativament— el fet que no es convoquessin eleccions per part de l’expresident Torra, un cop aixecat l’estat d’alarma, comicis que haurien d’haver tingut lloc al setembre. Ell mateix va dir el 29 de gener de l’any passat —encara no fa 12 mesos— que convocaria eleccions un cop aprovats els pressupostos. Ho va dir; també és cert que no va dir quant després. Va venir la pandèmia, la seva il·legítima inhabilitació i no es van aprofitar —o sí— finestres d’oportunitat per fer-ho.

Tampoc entraré a valorar tots els que diuen, amb una veritat que no va enlloc —és com dir que l’aigua mulla— que la llei electoral espanyola —perquè gràcies als nostres patricis no en tenim una de pròpia i l’Estatut esclerotitza el sistema actual— no preveu l’ajornament d’eleccions ja convocades. La universal previsió legalista que es demana a la llei és com decretar que les urgències mèdiques només seran ateses si es demana cita prèvia.

Estem immersos en una catàstrofe de proporcions quasi bíbliques i mirem no la lluna, sinó el dit; mirem si hi ha un article, un paràgraf, un incís per petit que sigui, que doni el peu legal. El dret, la raó jurídica, és més que la llei; molt més. No ens trobem en unes oposicions a meritori del cadastre. En fi, el dret està per resoldre problemes, no per crear-ne o dir, simplement, no.

Ens trobem en una cruïlla políticament vital on hem de ponderar dos drets d’enorme transcendència. La vida, que la salut permet, i el dret de participació política, que les eleccions vehiculen. Des d’una perspectiva de ponderació realista, no tinc el més mínim dubte que preval la vida sobre el dret a vot. Diverses em semblen les raons de pes.

D’un costat, ajornar les eleccions no suposa posar en risc el dret de sufragi, el dret de participació política. Si no es vota avui, com el sistema democràtic continua incòlume, votarem demà o demà passat. En canvi, votar avui és posar en perill, cert i més que cert, la vida de moltes persones, sense cap benefici.

Ens trobem en una cruïlla políticament vital on hem de ponderar dos drets d’enorme transcendència: la vida, que la salut permet, i el dret de participació política, que les eleccions vehiculen

Amb les dades a la mà avui dia, i les projeccions que tothom accepta com a raonables, anem al febrer i al març amb una progressió a l’alça dels contagis, infeccions, ingressos, crítics i morts. Les vacunes triguen i s'alenteix la seva producció i, per tant, distribució; i la seva dispensació està donant lògics entrebancs no previstos. Amb aquest panorama, és ben segur que el procés electoral —el del Barça també— incrementarà la incidència.

Amb el poc eficient sistema de vot per correu, què passarà amb els milers de persones que no podran votar o, com a infectats, no se’ls deixarà anar a votar? Com diu el síndic de greuges, no hi ha cap habilitació legal per inhabilitar el vot d’aquests ciutadans. Poc més a dir.

Però, a més, quines mesures anti-Covid es poden prendre en els col·legis electorals que coneixem? Reduir l’aforament suposa allargar la jornada electoral i transformar-la en jornades electorals, dos, tres...? Què en diu d’això la llei amb caràcter general? Res. Finestres obertes? Al febrer? Es pot fer suportar als membres de les meses electorals, als interventors i als apoderats el risc d’estar una mitjana de 14/15 hores tancats? Em consta que s’ha confeccionat un catàleg de mesures; una altra cosa serà la seva real implementació, tal com l’experiència ens ensenya.

Certament, no seria escabellat que, en aquestes circumstàncies, els membres de les meses, tot començant pel president, al·legant un estat de necessitat, es neguessin a formar-ne part; i els suplents igual. Aleshores es conforma la mesa amb els primers votants que ingressin en el col·legi electoral. Quin panorama!

Aquest ambient no és un ambient que fomenti la participació, gens ni mica. Potser, però, algú ho pretengui. Però, si així fora, resulta un esglaó més en el pendent de deslegitimació del sistema. En efecte, a menys participació, més lluny la ciutadania de les institucions, que condiren amb el seu distanciament cada cop més irrellevants. Això sense tenir en compte que s’obririen diligències per delicte electoral, cosa que no reforçaria el sistema i col·lapsaria l’administració de justícia amb espectacles poc edificants.

Trobo, però, que no cal arribar a tant. No cal esquinçar-se la roba. Tenim dos precedents, Galícia i Euskadi, on els comicis convocats es van ajornar. Es dirà que hi havia confinament domiciliari. Certament. Però, un altre cop, és dir que l’aigua mulla. Hi havia confinament personal, però ara no. Però que l’estat d’alarma afectava els comicis autonòmics ho demostra que va haver-se de modificar el primer decret regulador i declarar les votacions territorials com a excepció del confinament domiciliari. Però aquest decret es va publicar al maig, dos mesos després que s’haguessin ajornat els comicis bascos i gallecs. Legalització ex post facto de pa sucat amb oli.

Finalment, la suspensió, materialment un ajornament, ja que és tornar a convocar a l’abril, pot estar emparada en l’article 3 de la Llei Orgànica 3/1986, certament genèric. Ara bé, no és més que posar negre sobre blanc l’estat de necessitat.

Un cop més, amb els paràmetres jurídics que coneixem, és a dir, ponderació i proporcionalitat, i l'anàlisi de la realitat sobre la qual incidir i l’ús de la raó científica, s'eviten mals majors. I sempre amb bona fe, no posant més bastons a les rodes dels necessaris. Qui faci càlculs polítics de cap mena, a part de palesar una mala fe visceral, és un il·lús: fer càlculs electorals ara és viure fora de la realitat.