Cigalero, cruyffista, defensor de Jordi Pujol, home de negocis, liberal progressista, desacomplexat, apassionat, festero i, en general, excessiu. I això últim per les coses bones i per les dolentes. No entenc la vida com una cosa sense passió, o sigui que jo la hi poso tota. I de vegades massa. Potser per això tinc grans amics i grans enemics.

I abans de continuar, permeti’m... “Nen, porta un Moët ben fresc, que estic sec. Ah, i un puro! Hòstia nen, havà! Esclar que havà!!! Què vols, que em fumi una fària, tu, ara?”. 

El que deia, que en general, no m’hi poso per poc. Per exemple, sóc el president del Barça dels rècords. Esportius, naturalment, perquè sóc bo, però també a qui li han dimitit més directius. Fixi’s que, en un moment donat –com diria el Johan-, d’una junta de 16 només me’n van quedar 5. Laportisme en estat pur. Que mai falti de res! Ni directius. I també he estat qui ha tingut una junta d’on han sortit més candidats rivals i més presidents posteriors: Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Marc Ingla...

Sí, perdoni... “Neeen! Arriba el Moët o què? Que a mi la sal del mar m’asseca la gola!!!”.

Li deia que tinc una capacitat de fer enemics digna d’elogi. De vegades ho penso: Per què? Potser sóc massa vehement? Com el famós dia aquell del “Al loro”. Se’n recorda?  

Sí, potser és la vehemència. O aquest punt rebel, barreja de pinxo i insolent que desemboca en un “jo per aquí no hi passo”, dit amb aquesta veu meva que sembla de ressaca permanent. Rampells com el del dia aquell al control de seguretat de l’aeroport, quan un guàrdia civil va voler tocar-me el potet i fer-me passar diverses vegades per l’arc. Vaig dir prou i vaig acabar en “gallumbus” allà al mig.

 

El que reconec és que la gent està una miqueta perduda i desorientada amb aquesta guerra permanent entre culers que un dia vam ser companys. Està clar que tots som enemics de tots, però la gent ja ni recorda com va començar tot. Han estat moltes demandes judicials, accions socials de responsabilitat, sentències, recursos, espionatges, premsa a favor dels uns i contra els altres i massa casos estranys com el del meu ex cunyat.

La veritat del tema del meu ex cunyat potser l’explicaré algun dia. Potser. Com és que un indepe com jo va amagar que l’Alejandro Echevarria, germà de la meva ex dona i mare dels meus fills, tot i estar vinculat a la Fundación Francisco Franco, va ser el responsable de seguretat del Barça. Potser algun dia sabrem per què en una junta de compromissaris vaig dir que l’Alejandro mai havia tingut relació amb aquesta associació, sabent com jo sabia que sí que n’havia tingut. I potser aquell dia expliqui per què quan es va saber la veritat jo vaig dir: "Me'l crec, el disculpo i no vull que dimiteixi".

Però tampoc devia ser greu la cosa quan després la gent em va elegir diputat i regidor a BCN creient que jo era el nou Messies indepe. També és cert que el meu pas per la política va ser com obrir una ampolla de cava i deixar-la una setmana a la nevera. Vaja, que el tap va sortir com un coet, però després el contingut es va esbravar. Segurament és que la monotonia m’avorreix. Jo necessito acció i als Parlaments només hi ha plens cada 15 dies i als ajuntaments cada mes.

... i parlant d’acció i d’un mes... “Neeen, fot un mes que et vaig demanar el Moët!!! Vols fer el fotut favor de portar-lo o l’aniré a buscar jo!!! No, què collons, saps què? Ja hi vaig jo... Si és que al final, les coses te les ha de fer tu perquè el món està ple d’incompetents. I lents. Sense esma...”