1. CENTENARIS. El 29 de novembre el meu pare hauria fet cent anys. No facin cas dels que afirmen que va néixer no sé quin dia de desembre perquè ho posa a la seva partida de naixement. És un error administratiu. Va morir, això sí, el 22 de febrer de 2011. Per commemorar el centenari del seu naixement, el meu germà Joan-Ramon i una colla d’amics van organitzar-li un homenatge nacional a Juneda, que es va celebrar el passat dia 17. El redactor d’aquesta casa, en Joan Antoni Guerrero Vall, va fer-ne una crònica generosa i extensa. El meu pare formava part d’una generació que, any amunt, any avall, les van haver de tots colors. El 1922 van néixer el poeta Gabriel Ferrater, l’assagista valencià Joan Fuster, l’economista Ramon Trias Fargas, el primatòleg Jordi Sabater Pi, l’activista algueresa Maria Chessa Lai, el geògraf Lluís Casassas —pare de l’historiador Jordi Casassas—, la bibliotecària Mercè Gili, morta a l’exili mexicà, la locutora Maria Matilde Almendros, el fotògraf Francesc Català-Roca, l’empresària Júlia Bonet i Fité i un llarg etcètera. Durant un temps vaig formar part de la comissió de commemoracions de la Generalitat de Catalunya i vaig viure en directe les dificultats de fer una tria de noms, fets i institucions per encabir-los en la llista de commemoracions oficials de l’any. Per sort del país, cada any podríem commemorar el centenari del naixement o del traspàs de personalitats que en el seu temps van ser importants per una cosa o per una altra. Al final, la tria de persones a les quals honorar està condicionada, sobretot, per la memòria que en tenim en el present i pels equilibris necessaris de gènere i de pluralisme polític i ideològic. Preservar la memòria democràtica no és gens fàcil, especialment en un país en què la transició de la dictadura a la democràcia va anar acompanyada d’un pacte de silenci que va enterrar el passat. Aquest fet va facilitar que al cap dels anys es barregessin les coses i s’intentés equiparar la memòria dels demòcrates amb la dels servidors de la dictadura.
2. L’ANTIFRANQUISME. La trajectòria vital del meu pare no s’entendria si no tinguéssim en compte, precisament, que el 1939, quan va acabar la Guerra Civil, encara no havia complert els disset anys. A les seves memòries, El compromís de viure (Columna, 1999), va explicar com va encarar la guerra, instal·lat amb l’avi Ramon i la meva tia Margarida a la torre del barri barceloní de la Salut. La seva mare —o sigui l’àvia Engràcia Puig—, s’havia suïcidat l’any 1929. El meu pare conta a les memòries que quan era adolescent li agradava molt baixar fins a la pensió del carrer d'Avinyó de Barcelona, propietat dels oncles Breysse-Puig. La història familiar d'aquest establiment hoteler es pot resseguir a Pensión Doré (Club de Lectura Creativa, 2022), un llibre deliciós escrit per una de les meves cosines franceses, la Yvonne Breysse, encara que les tres germanes són tan empordaneses com tots els Puig Serradell descendents de Sant Pere Pescador, d’on eren originàries les nostres àvies. El meu pare i la meva mare, que va morir prematurament el 1972, quan jo tenia catorze anys, eren de condició humil. En realitat, el meu pare va ser el primer de la família que va acudir a la universitat. Va voler ser metge des de ben jove i finalment va aconseguir-ho amb èxit. A l’Hospital del Mar va conèixer la meva mare, que hi feia d’infermera. La consciència antifranquista del pare devia despertar l’11 de febrer de 1939 quan els militars van detenir a Barcelona el seu pare, l’avi Ramon, conjuntament amb el seu parent i jutge de Tàrrega, en Josep Sala i Fabregat. Van empresonar-lo a la Model fins al 15 d’agost d’aquell any. Com que l’avi no tenia antecedents polítics, va quedar lliure; en canvi, el jutge Sala, que el 1938 havia estat nomenat president del Tribunal Especial contra l’Espionatge i l’Alta Traïció pel conseller de Justícia Pere Bosch Gimpera, va ser perseguit i per això va decidir exiliar-se. El meu pare sempre va tenir penjat al despatx de casa un retrat de l’avi, fet a carbonet per un altre pres de la model.
L’antifranquisme era l’aroma que impregnava el pis on vivíem i on el meu pare també tenia el despatx professional. Mentre vaig viure-hi, hi vaig veure passar tota mena de polítics, perquè moltes de les reunions de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques tenien lloc al despatx on el pare tenia penjat el retrat de l’avi. A més, cada dia, cap al migdia, hi acudien els principals dirigents del Front Nacional de Catalunya (Joan Cornudella, Jordi Vila Foruny o Joaquim Ferrer Mallol), especialment des del moment en què el meu pare va ser-ne nomenat secretari general. El pare, malgrat que sempre va mantenir una relació distant amb nosaltres, els seus fills, perquè era un home, en aquest sentit, força pastat a l'antiga i les coses de la família anaven a càrrec de la mare, va arrossegar-nos a tots cap a l’activisme polític. Després cadascú va seguir el seu camí. Per exemple, quan el 28 d’octubre de 1973 vaig escapolir-me de la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, una sort que no van tenir els meus germans Joan-Ramon i Lluís, jo ja estava vinculat als cercles de Bandera Roja i posteriorment del PSUC. El meu pare ens va llegar la idea de compromís, cosa que també va fer amb un bon grapat de joves del Front, incloent-hi els meus germans. El compromís polític era una manera de viure. Una ètica vital.
3. SALVAR ELS MOTS. Tot és política, com assegurava Gramsci, inclús la defensa de les expressions culturals. No crec que en aquella època el pare hagués llegit les obres del pensador marxista italià, però sense saber-ho va aplicar la norma a la llengua i la cultura catalanes. A les memòries que he esmentat més amunt, el pare parla del que ell anomenava “la catalanitat natural”. Li servia per indicar que l’existència del catalanisme polític, incloent-hi l’independentisme, només es podia entendre per aquesta naturalitat identitària. I és que, malgrat les adversitats, la catalanitat del poble va servir per preservar la llengua, encara que no es pogués emprar públicament, i va ajudar a “salvar els mots” i retornar “el nom de cada cosa”, com va escriure Salvador Espriu al poema Inici de càntic en el temple. El poeta de Sinera i el meu pare es cartejaven sovint, com es pot veure al llibre Epistolari Joan Colomines - Salvador Espriu (PAM, 2018), que reuneix 128 cartes que ens il·luminen sobre la cultura catalana dels anys seixanta. El meu pare estava preocupat per la llengua i per la posteritat, pel llegat de la tradició. És per això que també en aquella època va començar a enregistrar poemes recitats pels seus autors i que avui es coneixen gràcies al llibre promogut per la Càtedra Màrius Torres a cura dels professors Josep Camps i Arbós i Joan R. Veny-Mesquida, Poètiques de viva veu. L'Arxiu Sonor de Poesia de Joan Colomines i Puig (Pagès editors, 2016). Quan els meus germans i jo érem petits, casa nostra era l’escenari de les vetllades poètiques clandestines que organitzaven els pares (conegudes com a Barbolles Poètiques) i que havien arribat a aplegar un centenar de persones amb la complicitat de tots els veïns de l’escala, fins i tot dels més tebis amb el règim.
“El meu mal vol molt soroll”, va escriure sobre un paper d’embalar, i no sé per què, l’empresari i mecenes Ermengol Passola. El meu pare, que era molt amic del pare de la Isona Passola i també del crític literari Joan Triadú, que era amic de tots dos, va agafar aquell tros de paper i va emmarcar-lo. Després va penjar aquell quadre existencialista en una paret de la casa que el padrí del meu germà Lluís, l’Agustí Millet —l’oncle avi del també columnista d’aquest diari, Enric Vila—, havia comprat a Llavaneres perquè els fillols estiguéssim a prop seu i de la seva dona, la meva padrina Teresa Tolosa. Els meus pares havien conegut els padrins al Liceu i ells van convertir-se en els avis que ja no teníem. Però la poesia i la música havien entrat a casa de la mà del cunyat del meu pare, l’oncle Lluís Victori, un pintor amateur de l’escola d’Olot, que estava casat amb la tia Paquita Companys, germana gran de la meva mare. El pare de l’oncle Lluís havia estat acomodador del Palau de la Música i ell havia crescut a redós de l’Obrera de Concerts que dirigia Pau Casals, una iniciativa de cultura popular extraordinària. En aquell ambient culte, catalanesc i polititzat vam créixer els fills del Dr. Colomines, com l’anomenava tothom. Els quatre fills, en Joan-Ramon, en Jordi, en Lluís i jo, nascuts en aquest ordre, hem transmès aquest llegat als seus nets Marc, Margarida, Gabriel i Francesc —un dels encausats d’Urquinaona per a qui demanen set anys de presó—. Ells, n’estic segur, faran el mateix amb els besnets, l’Arnau, la Lia, la Maria, la Sira i la Kora, la meva neta, que va néixer el dia abans de l’homenatge de Juneda a un besavi remot, just el dia que la meva mare hauria fet cent cinc anys.